El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dijous, 30 de març de 2017

Adeu, franquisme, adeu

"E preveu que la tasca serà llarga, el termini per acomplir-la és d’un any"

XAVIER THEROS


                                       


Un operari retirant una de les plaques d’habitatge de protecció oficial del franquisme. / ACN



L'Ajuntament de Barcelona ha començat la retirada de les plaques de 
l’ Instituto Nacional de la Vivienda, amb el jou i les fletxes de la Falange, que encara es poden veure al damunt de moltes façanes. Són algunes de les últimes restes que queden a la ciutat del que va ser la iconografia del franquisme. No obstant, es preveu que la tasca serà llarga, el termini per acomplir-la és d’un any. De moment, comencen per Gràcia i Nou Barris, tot i ser visibles una mica per tots els barris de casa nostra.
Les més antigues, però, no es tocaran: les que es van col·locar durant la Segona República com a resultat de l’anomenada Llei Salmón, per qui va ser ministre de Treball en el govern dretà d’Alejandro Lerroux, Federico Salmón. En aquells temps, l’atur i el barraquisme eren unes de les principals preocupacions per a les autoritats. L’any 1935 es va aplicar la Llei d’Atur, que incloïa incentius per a la construcció d’habitatge social. Les plaques d’aquella llei encara són visibles en alguns edificis de Barcelona. Amb una gran sobrietat, anuncien: “ Ministerio de Trabajo. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de paro de 25 de junio de 1935 ”. El ministre Salmón va morir en la Guerra Civil, en la famosa matança de presos franquistes de Paracuellos. Potser aquesta és l’explicació de la supervivència de les seves plaques durant la dictadura, una ordre de 1941 va declarar obligatori conservar-les a les façanes de les finques afectades, malgrat tractar-se d’una legislació republicana.
L’abril de 1939 es va crear l’Instituto Nacional de la Vivienda, que desenvolupava polítiques de protecció a l’habitatge per a rendes baixes, en col·laboració amb l’OSH (Organización Sindical del Hogar). Llavors, els portals d’aquestes finques lluïen plaques amb l’escut de l’OSH, també amb simbologia falangista: una espiga de blat, un martell i una fulla de palma. Més tard, l’aparició del concepte de la renda limitada es va transmetre al model següent de plaques, que informaven: “ Ministerio de Trabajo. Esta casa goza de los beneficiós de la ley de 19 de novembre de 1948 y es de renta limitada ”.
Als anys 50, la massiva migració del camp cap a les ciutats va col·lapsar el mercat immobiliari, i es van produir nous fenòmens de barraquisme i noves lleis de protecció a la construcció de cases. D’aquella època són les plaques que diuen: “ Plan Nacional de la Vivienda. Esta casa está acogida a los beneficios de la Ley de 27 Noviembre 1953, y es de renta limitada ”. O: “ Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de 15 de julio de 1954 ”. I també: “Edificio construido al amparo del régimen de Viviendas de Protección Oficial ”. Aquestes són les més conegudes, les hem vist mil vegades, amb l’escut de l’INV (el jou i les fletxes, amb una casa al mig on figuren les seves sigles). L’any 1957 es va crear el nou Ministerio de la Vivienda i l’INV, que fins llavors depenia del ministeri de Treball, s’hi va integrar. I així es van anar posant les plaques que ara es treuen, fins que el 1980 es va suprimir l’Instituto Nacional de la Vivienda.
Per cert, demà dilluns és 6 de març, dia de sant Oleguer. Només un cop a l’any es mostra al públic el seu cos incorrupte a la catedral barcelonina. El personatge, Oleguer Bonestruga, era fill del secretari de Ramon Berenguer I. Ell mateix va ser conseller dels reis Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i posteriorment bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Un sant extravagant, invocat per pescadors de canya, propietaris d’esclaus, captaires i víctimes de la pirateria. Com les plaques franquistes, tots els barcelonins l’hem vist mil vegades sense adonar-nos-en. És un dels dos sants barons esgrafiats (l’altre és sant Pacià), a la façana del Palau Bisbal que dona a la plaça Garriga i Bachs. Tal dia com demà, el vell Oleguer reapareix dins la seva urna de vidre. I com cada any, algú dirà allò de: “Sembla que respiri”.


dimarts, 21 de març de 2017

Gernika 80, la nit de la lluna vermella

ANTONI  BATISTA 
Iñaki de Arzanegi (1923-2013) i Pablo Izagirre (1927-2011) eren dos nens el dia 26 d’abril del 1937, quan van ser testimonis molt directes del bombardeig de Gernika, del qual aquesta primavera commemorarem el vuitantè aniversari.
Quan el govern basc els va homenatjar, ara fa vint anys, els vaig entrevistar, i conservo els seus testimonis enregistrats. La veu de l’Iñaki tremolava en relatar el paisatge després de tres hores d’atacs indiscriminats: 1.200 morts, centenars de ferits greus amb el dolor intens de cremades i metralla.
“No oblidaré mai aquella nit. Era un dia de lluna plena. I la lluna es veia vermella, vermella, vermella, vermella de la resplendor. Potser des d’un altre lloc no es veia, però des d’aquí es veia vermella, vermella, vermella”.
De Arzanegi era un noi espavilat de 14 anys. Era amb els observadors situats a la muntanya, per fer senyals amb banderetes quan arribaven els avions. Pablo Izagirre tenia 10 anys i feia d’escolà a la parròquia de Santa Maria. Ell i el sagristà van pujar al campanar, per tenir contacte visual amb els de la muntanya, i quan els senyals alertaven, ells tocaven les campanes per tal que tothom cuités cap als refugis.
A les tres de la tarda va fer una primera ràtzia un avió que ja coneixien i anomenaven “l’Alcahuete”. Mitja hora després, van arribar dos avions més, que a més a més de bombardejar metrallaven la gent: molta gent, perquè era dia de mercat i al poble s’hi concentraven veïns de tota la comarca Busturialdea-Urdaibai i de la Durangaldea.
Izagirre i De Arzanegi evocaven el terror amb aquesta paraula. Les bombes incendiàries que va deixar caure una esquadrilla d’una vintena de Junker i Heinkel, foc i fum, les corredisses, els crits d’angoixa... I les cares dels pilots, que volaven baixos, a 200 metres a tot estirar; gairebé els veien passar pel seu costat. L’Iñaki i el Pablo encara van tornar a veure els nazis de prop, i també recordaven l’episodi amb una barreja de por i fàstic.
Tres mesos després del bombardeig, la legió Còndor va fer una excursió morbosa a veure els efectes de la seva devastació. Van arribar en dos autocars, amb els uniformes de la Luftwaffe. Un capità espanyol els feia d’intèrpret. Va etzibar als nois, que se’ls miraven perplexos: “ Mirad, majetes, estos fueron los que os bombardearon. Pero nada de decir que esto lo ha bombardeado Franco o que han sido estos, si no, vais a la jaula”.
Fins i tot els mateixos criminals de guerra franquistes volien tapar la massacre contra la població civil. Aquells dos nens, testimonis excepcionals d’una concatenació de seqüències terribles, van veure també com la propaganda feixista filmava un noticiari fictici per atribuir la destrucció als republicans. L’Iñaki tenia present una càmera de cine rodant plans d’actors disfressats de milicians que llançaven bidons de benzina i d’oli i els encenien.
L’homenatge als supervivents de Gernika va tenir lloc el 1987. El govern basc va fer un seguit d’actes arran del seixantè aniversari del bombardeig. Va ser especialment colpidora l’ofrena floral al cementiri. Aquells dos nens que ja passaven dels setanta anys obrien un seguici carregat d’emoció, mentre les campanes tocaven a morts, aquell repicar profund, lentament compassat. Portaven flors amics dels bascos d’aquí i d’allà, amics solidaris de temps difícils. Josep Benet representava Catalunya.
Hi va haver conferències i simposis i la conclusió analítica era doble. Una, de particular: van voler atacar els bascos a la ciutat simbòlica en la qual els reis castellans literalment s’humiliaven sota el roure ancestral, jurant fidelitat als furs. Una segona, d’universal, la que havia ressaltat The Times (28/04/1937). El periodista George Lowther Steer va ser a Gernika dues hores després del raid i en va escriure una esfereïdora crònica. Remarcava que el bombardeig contra una població civil no tenia precedents en la història.
Després de Gernika, els nazis van bombardejar Barcelona i altres ciutats, i van delmar Varsòvia i Londres. Lamentablement, però, els que lluitaven contra ells en nom de la democràcia també van atacar poblacions civils: van trinxar Hamburg, Tòquio... i Dresden, que amb més de 20.000 víctimes va quedar com a memorial d’aquell pervers tot s’hi val, monument als cínics “danys col·laterals”, a la teoria de justificar el mal per evitar el pitjor. Picasso va pintar Gernika i Xostakóvitx va posar música a Dresden.
Després, Hiroshima i Nagasaki. L’espiral de la violència contra els innocents ha estat una constant fins ara mateix. L’informe anual d’Amnistia Internacional, que tot just s’acaba de fer públic, és un escandall de víctimes civils. Descriu “atrocitats massives”, des de Síria fins a les Filipines, passant pels atacs amb armes químiques a Darfur i pel drama humà dels refugiats que ha convertit el Mediterrani en una immensa fossa comuna. La lluna vermella és cada nit entre nosaltres.

dimarts, 7 de març de 2017

Trinxeres - De Móra d'Ebre a Miravet: la Batalla de l'Ebre 2

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/trinxeres/de-mora-debre-a-miravet-la-batalla-de-lebre-2/video/5652839/


Entrevista a Alicia Giménez Bartlett

“Em vaig encuriosir per saber què hi havia de cert darrere del maqui tan controvertit conegut com ‘la Pastora’”


                                                                     
                                                    Alícia Giménez Bartlett

‘La Pastora’, el maqui hermafrodita


Fotografia del maqui 'La Pastora' l'any 1960, quan el van detenir


                            
 Fotografia del maqui 'La Pastora' l'any 1939 quan encara vestia com a dona


Una tragèdia de postguerra al massís dels Ports


dimecres, 22 de febrer de 2017

ABANSD’ARA La ofensiva de Verdún

FRANCISCO MACIÀ 1917 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús 

De la crònica de Francesc Macià i Llusà (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933) a La Publicidad (17-I-1917). Aquest hivern ha fet un segle que Macià -catorze anys després, primer president de la Generalitat republicana- va exercir de corresponsal al front de Verdún, un dels episodis clau de la Primera Guerra Mundial. Havia sigut militar de professió.




El ataque a Verdún debe ser considerado como un gran error militar de los alemanes (tan considerable, aunque no de tan transcendentales efectos, como el de debilitar primero la masa de ataque, que dio lugar a la derrota del Marne, y como el de permitir a sus enemigos constituir y reforzar los formidables ejércitos que hoy les oponen), y esto no porque haya fracasado, sino porque en una decisión tan importante pesaron más las razones políticas y sentimentales que las de orden militar. ¿Por qué decidieron atacar los alemanes por el frente de Verdún? Las explicaciones que se han ido dando de este hecho son múltiples y, por lo tanto, confusas. […] Antes de empezar la batalla de Verdún, un periódico alemán había anunciado que los franceses proyectaban un ataque contra Metz. Esta noticia se hizo circular seguramente para explicar la acumulación de tropas y material que hacían los alemanes en la parte de frente que, en todo caso, el ejército francés tenía que romper. […] La terquedad de los ataques germánicos al frente de Douaumont y en la costa de Mort-Homme, considerados, por ellos, como piedras angulares de la defensa de Verdún, hacen imposible creer que se sacrificaran tantas vidas sólo para contemplar la ciudad de algo más cerca y para obtener resultados, que habían de ser muy mezquinos, no tomando la plaza, en comparación con los inmensos esfuerzos y las horrorosas pérdidas experimentadas. Las razones de orden moral, de orden económico y de orden dinástico, aunque no hayan sido anunciadas oficialmente, presentan, en cambio, muchas más condiciones de verosimilitud. De sobras es sabido cuántas veces, al principio de la guerra, circuló en Alemania, produciendo delirios de entusiasmo, la noticia de la toma de Verdún y la extraordinaria significación que se atribuía a su conquista. Además, esta plaza es la clave de la cuenca minera de Briey, cuyo rendimiento es aproximadamente de 14 millones de toneladas anuales, cantidad que Alemania tenía que importar antes de la guerra para suplir las deficiencias de su producción. […] Por fin, la razón que acabó de decidir al Alto Mando alemán fue seguramente el deseo de aumentar el prestigio de la monarquía, y pensando que aunque costara algo caro, el efecto moral conseguido podría precipitar los preliminares de la paz, antes de que los Aliados emprendieran su ofensiva. […]

diumenge, 19 de febrer de 2017

Joventut perduda en una guerra també perduda.







l





                                     

Una vetllada amb encant.

David Paloma



El fanal exterior de la Biblioteca Pública Arús, al Passeig de Sant Joan de Barcelona.