El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Joglars, fantasmes i confuci

"Som al carrer Elisabets, unes voreres d’origen medieval que, fins a mitjans del segle XIX, estaven dedicades a Mossèn Borra"


El protestantisme als Països Catalans

Ara és la segona confessió religiosa en importància, però durant anys es a promoure la idea que era una religió per a estrangers

josep-lluis_carod-rovira


Reforma vs. Inquisició

Hi ha moltes teories que han intentat explicar per què el luteranisme, al contrari que a França o a centreeuropa, no es va imposar a Catalunya: persecució, control fronterer i desinterès dels poderosos



Luter: un home del seu temps que va canviar la història

dijous, 19 d’octubre de 2017

Troben a Vilanera disset estructures funeràries

Són tombes de cremació i fosses del bronze final i la primera edat del ferro

   
Una de les troballes realitzades durant la campanya d'excavacions. 

Troben a Vilanera 17 estructures funeràries. 

dimarts, 19 de setembre de 2017

HISTÒRIA DE L’INDEPENDENTISME (II) La guerra de Successió: una lluita per un rei o per un país? Per Àngel Casals





Malgrat les invocacions dinàstiques, Carles d’Àustria era un instrument per a les finalitats catalanes.



GUERRA CIVIL El Maestrat, laboratori de la legió Còndor







Recuperem aquest reportatge amb motiu de l'estrena del documental 'Experiment Stuka'. Una peça audiovisual que narra la història de Benassal, Albocàsser, Ares i Vilar de Canes, localitats de l'Alt Maestrat bombardejades durant la guerra civil tot i no amagar munició ni refugiar tropes republicanes. Tampoc no era un enclavament estratègic. En EL TEMPS vam relatar la investigació que va treure a la llum el fet que la legió Còndor alemanya va utilitzar l’Alt Maestrat com a camp de tir dels avions Junkers 87A. L’experiment aeri segà 38 vides i trasbalsà aquests pobles d’interior per sempre més. Per Violeta Tena



divendres, 15 de setembre de 2017

Anar de debó.



















Alguns articles d'aquest llibre que podem trobar a la xarxa: 


"Sobre el nacionalisme espanyol", Borja de Riquer


diumenge, 18 de juny de 2017

La dona combatent









EL LLOC DELS FETS. El tresor de l'iber - Poblat iber d'Ullastret



http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-lloc-dels-fets/el-tresor-de-liber-poblat-iber-dullastret/video/5671336/

EL LLOC DELS FETS. Matar el Rei - Palau Reial de Barcelona



http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-lloc-dels-fets/matar-el-rei-palau-reial-de-barcelona/video/5670552/

EL LLOC DELS FETS. El filipista rebel - Universitat de Cervera



http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-lloc-dels-fets/el-filipista-rebel-universitat-de-cervera/video/5669139/

EL LLOC DELS FETS.Història d'una obsessió - Fàbrica Asland de Castellar de n'Hug



http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-lloc-dels-fets/historia-duna-obsessio-fabrica-asland-de-castellar-de-nhug/video/5667732/

EL LLOC DELS FETS.El castell de Miravet




dijous, 30 de març de 2017

Adeu, franquisme, adeu

"E preveu que la tasca serà llarga, el termini per acomplir-la és d’un any"

XAVIER THEROS


                                       


Un operari retirant una de les plaques d’habitatge de protecció oficial del franquisme. / ACN



L'Ajuntament de Barcelona ha començat la retirada de les plaques de 
l’ Instituto Nacional de la Vivienda, amb el jou i les fletxes de la Falange, que encara es poden veure al damunt de moltes façanes. Són algunes de les últimes restes que queden a la ciutat del que va ser la iconografia del franquisme. No obstant, es preveu que la tasca serà llarga, el termini per acomplir-la és d’un any. De moment, comencen per Gràcia i Nou Barris, tot i ser visibles una mica per tots els barris de casa nostra.
Les més antigues, però, no es tocaran: les que es van col·locar durant la Segona República com a resultat de l’anomenada Llei Salmón, per qui va ser ministre de Treball en el govern dretà d’Alejandro Lerroux, Federico Salmón. En aquells temps, l’atur i el barraquisme eren unes de les principals preocupacions per a les autoritats. L’any 1935 es va aplicar la Llei d’Atur, que incloïa incentius per a la construcció d’habitatge social. Les plaques d’aquella llei encara són visibles en alguns edificis de Barcelona. Amb una gran sobrietat, anuncien: “ Ministerio de Trabajo. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de paro de 25 de junio de 1935 ”. El ministre Salmón va morir en la Guerra Civil, en la famosa matança de presos franquistes de Paracuellos. Potser aquesta és l’explicació de la supervivència de les seves plaques durant la dictadura, una ordre de 1941 va declarar obligatori conservar-les a les façanes de les finques afectades, malgrat tractar-se d’una legislació republicana.
L’abril de 1939 es va crear l’Instituto Nacional de la Vivienda, que desenvolupava polítiques de protecció a l’habitatge per a rendes baixes, en col·laboració amb l’OSH (Organización Sindical del Hogar). Llavors, els portals d’aquestes finques lluïen plaques amb l’escut de l’OSH, també amb simbologia falangista: una espiga de blat, un martell i una fulla de palma. Més tard, l’aparició del concepte de la renda limitada es va transmetre al model següent de plaques, que informaven: “ Ministerio de Trabajo. Esta casa goza de los beneficiós de la ley de 19 de novembre de 1948 y es de renta limitada ”.
Als anys 50, la massiva migració del camp cap a les ciutats va col·lapsar el mercat immobiliari, i es van produir nous fenòmens de barraquisme i noves lleis de protecció a la construcció de cases. D’aquella època són les plaques que diuen: “ Plan Nacional de la Vivienda. Esta casa está acogida a los beneficios de la Ley de 27 Noviembre 1953, y es de renta limitada ”. O: “ Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de 15 de julio de 1954 ”. I també: “Edificio construido al amparo del régimen de Viviendas de Protección Oficial ”. Aquestes són les més conegudes, les hem vist mil vegades, amb l’escut de l’INV (el jou i les fletxes, amb una casa al mig on figuren les seves sigles). L’any 1957 es va crear el nou Ministerio de la Vivienda i l’INV, que fins llavors depenia del ministeri de Treball, s’hi va integrar. I així es van anar posant les plaques que ara es treuen, fins que el 1980 es va suprimir l’Instituto Nacional de la Vivienda.
Per cert, demà dilluns és 6 de març, dia de sant Oleguer. Només un cop a l’any es mostra al públic el seu cos incorrupte a la catedral barcelonina. El personatge, Oleguer Bonestruga, era fill del secretari de Ramon Berenguer I. Ell mateix va ser conseller dels reis Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i posteriorment bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Un sant extravagant, invocat per pescadors de canya, propietaris d’esclaus, captaires i víctimes de la pirateria. Com les plaques franquistes, tots els barcelonins l’hem vist mil vegades sense adonar-nos-en. És un dels dos sants barons esgrafiats (l’altre és sant Pacià), a la façana del Palau Bisbal que dona a la plaça Garriga i Bachs. Tal dia com demà, el vell Oleguer reapareix dins la seva urna de vidre. I com cada any, algú dirà allò de: “Sembla que respiri”.


dimarts, 21 de març de 2017

Gernika 80, la nit de la lluna vermella

ANTONI  BATISTA 
Iñaki de Arzanegi (1923-2013) i Pablo Izagirre (1927-2011) eren dos nens el dia 26 d’abril del 1937, quan van ser testimonis molt directes del bombardeig de Gernika, del qual aquesta primavera commemorarem el vuitantè aniversari.
Quan el govern basc els va homenatjar, ara fa vint anys, els vaig entrevistar, i conservo els seus testimonis enregistrats. La veu de l’Iñaki tremolava en relatar el paisatge després de tres hores d’atacs indiscriminats: 1.200 morts, centenars de ferits greus amb el dolor intens de cremades i metralla.
“No oblidaré mai aquella nit. Era un dia de lluna plena. I la lluna es veia vermella, vermella, vermella, vermella de la resplendor. Potser des d’un altre lloc no es veia, però des d’aquí es veia vermella, vermella, vermella”.
De Arzanegi era un noi espavilat de 14 anys. Era amb els observadors situats a la muntanya, per fer senyals amb banderetes quan arribaven els avions. Pablo Izagirre tenia 10 anys i feia d’escolà a la parròquia de Santa Maria. Ell i el sagristà van pujar al campanar, per tenir contacte visual amb els de la muntanya, i quan els senyals alertaven, ells tocaven les campanes per tal que tothom cuités cap als refugis.
A les tres de la tarda va fer una primera ràtzia un avió que ja coneixien i anomenaven “l’Alcahuete”. Mitja hora després, van arribar dos avions més, que a més a més de bombardejar metrallaven la gent: molta gent, perquè era dia de mercat i al poble s’hi concentraven veïns de tota la comarca Busturialdea-Urdaibai i de la Durangaldea.
Izagirre i De Arzanegi evocaven el terror amb aquesta paraula. Les bombes incendiàries que va deixar caure una esquadrilla d’una vintena de Junker i Heinkel, foc i fum, les corredisses, els crits d’angoixa... I les cares dels pilots, que volaven baixos, a 200 metres a tot estirar; gairebé els veien passar pel seu costat. L’Iñaki i el Pablo encara van tornar a veure els nazis de prop, i també recordaven l’episodi amb una barreja de por i fàstic.
Tres mesos després del bombardeig, la legió Còndor va fer una excursió morbosa a veure els efectes de la seva devastació. Van arribar en dos autocars, amb els uniformes de la Luftwaffe. Un capità espanyol els feia d’intèrpret. Va etzibar als nois, que se’ls miraven perplexos: “ Mirad, majetes, estos fueron los que os bombardearon. Pero nada de decir que esto lo ha bombardeado Franco o que han sido estos, si no, vais a la jaula”.
Fins i tot els mateixos criminals de guerra franquistes volien tapar la massacre contra la població civil. Aquells dos nens, testimonis excepcionals d’una concatenació de seqüències terribles, van veure també com la propaganda feixista filmava un noticiari fictici per atribuir la destrucció als republicans. L’Iñaki tenia present una càmera de cine rodant plans d’actors disfressats de milicians que llançaven bidons de benzina i d’oli i els encenien.
L’homenatge als supervivents de Gernika va tenir lloc el 1987. El govern basc va fer un seguit d’actes arran del seixantè aniversari del bombardeig. Va ser especialment colpidora l’ofrena floral al cementiri. Aquells dos nens que ja passaven dels setanta anys obrien un seguici carregat d’emoció, mentre les campanes tocaven a morts, aquell repicar profund, lentament compassat. Portaven flors amics dels bascos d’aquí i d’allà, amics solidaris de temps difícils. Josep Benet representava Catalunya.
Hi va haver conferències i simposis i la conclusió analítica era doble. Una, de particular: van voler atacar els bascos a la ciutat simbòlica en la qual els reis castellans literalment s’humiliaven sota el roure ancestral, jurant fidelitat als furs. Una segona, d’universal, la que havia ressaltat The Times (28/04/1937). El periodista George Lowther Steer va ser a Gernika dues hores després del raid i en va escriure una esfereïdora crònica. Remarcava que el bombardeig contra una població civil no tenia precedents en la història.
Després de Gernika, els nazis van bombardejar Barcelona i altres ciutats, i van delmar Varsòvia i Londres. Lamentablement, però, els que lluitaven contra ells en nom de la democràcia també van atacar poblacions civils: van trinxar Hamburg, Tòquio... i Dresden, que amb més de 20.000 víctimes va quedar com a memorial d’aquell pervers tot s’hi val, monument als cínics “danys col·laterals”, a la teoria de justificar el mal per evitar el pitjor. Picasso va pintar Gernika i Xostakóvitx va posar música a Dresden.
Després, Hiroshima i Nagasaki. L’espiral de la violència contra els innocents ha estat una constant fins ara mateix. L’informe anual d’Amnistia Internacional, que tot just s’acaba de fer públic, és un escandall de víctimes civils. Descriu “atrocitats massives”, des de Síria fins a les Filipines, passant pels atacs amb armes químiques a Darfur i pel drama humà dels refugiats que ha convertit el Mediterrani en una immensa fossa comuna. La lluna vermella és cada nit entre nosaltres.