El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dissabte, 11 de juny del 2016

MINÚCIES Tutankhamon

JORDI LLOVET


Ara diuen que, a la piràmide de Keops, al costat de la tomba del faraó de la IV dinastia, podria haver-hi una sèrie de cambres ocultes que potser contindrien un altre faraó, o la seva dona, o una estança mortuòria múltiple, amb tots els servents, curials i esclaus que solien enterrar-se -o “empiramidar-se”- amb un faraó, a l’Antic Egipte. Això em recorda els episodis luctuosos que van acompanyar el descobriment per Howard Carter, l’any 1922, de la tomba de Tutankhamon, de la XVIII dinastia, mort als divuit anys. Els arqueòlegs haurien d’anar amb compte, perquè la persona que va finançar aquella expedició anglesa que va trobar les restes de Tutankhamon, George Herbert, va morir l’any següent que es descobrissin, a causa de la picada d’un mosquit que se li va infectar i li va causar una septicèmia.
Més encara: al moment exacte que moria Herbert, hi va haver una gran apagada elèctrica al Caire, tan mal senyal com les tenebres que van acompanyar la mort de Jesús, al segle I. Per més mal averany, dos germanastres i la dona d’aquest filantrop van morir al cap de poc temps, i també van fer-ho -si és que morir-se és “fer” alguna cosa- un ajudant de Carter i el seu secretari, el fill de Lord Westbury, el pare del qual, per acabar-ho d’adobar, es va suïcidar, desesperat, al cap d’un any de dol.
L’egiptòleg Arthur Weigall, que havia estudiat la mòmia de Tutankhamon, va morir de sobte a causa d’unes febres mai diagnosticades. I Archibald Douglas Reid, mentre examinava amb un aparell de rajos X aquesta mateixa mòmia, va traspassar igual com els rajos Röntgen havien traspassat el cos del faraó. Un home americà de gran fortuna i un egiptòleg francès que també va anar a tafanejar a la tomba de l’adolescent, van tenir un accident cada un, i van passar a millor vida, com el faraó mateix.
En definitiva: arqueòlegs del món sencer, vigileu! Hi ha una maledicció que pesa sobre aquesta tomba, com hi era des del moment mateix que es va construir. Quan, als nostres dies, algú escorcolla la tomba o el nínxol d’un o altre, és considerat una profanació, si no és que hi ha pel mig una ordre judicial. En totes les religions -fins i tot a la cultura megalítica menorquina-, visitar un difunt i remenar-lo ha estat considerat una cosa de mal gust i un desafiament a les lleis del destí. La conseqüència ha estat, moltes vegades, que el destí s’ha venjat d’aquest reptament occint els tafaners i els intrusos. Vigileu, vigileu! Deixeu que els difunts dormin el son que la Parca ofereix als justos... i als injustos.