El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dimarts, 14 de juny de 2016

dilluns, 13 de juny de 2016

COM CANVIEN ELS MODELS DE MASCULINITAT! UN EXEMPLE DEL PINTOR RIGAULD.


Col·laboracionistes i pensionistes


La Legió Valònia Léon Degrelle, el líder nazi de Bèlgica, al mig, en una desfilada de la Legió Valònia, de la qual va ser general (Getty)

dissabte, 11 de juny de 2016

Com el vàter va canviar les nostres vides

L’invent del lavabo va revolucionar la salut pública. Però no ha sigut sempre igual. Amaga molt del nostre passat

El poeta romà Ovidi, en el seu poema Remeis a l’amor, dóna una sèrie de consells per evitar els danys del desencant, com ara observar l’estimada fent les seves necessitats al lavabo. Amb aquesta referència comença el llibre Arqueologia sobre el sistema sanitari a la Itàlia dels romans,d’Ann Olga Koloski-Ostrow, de la Universitat de Brandeis, a Boston, als Estats Units. És una de les investigadores més reconegudes a nivell internacional per la seva aportació al coneixement sobre el lavabo, la seva història i el seu impacte. Sobretot ha sigut pionera en l’anàlisi de les restes de lavabos en jaciments romans, per extreure informació sobre com vivien a l’antiga Roma, quina era la seva dieta i el seu estat de salut.
Koloski-Ostrow fa vint anys que estudia latrines. Entre els col·legues de la seva universitat és coneguda com the queen of latrines [la reina de les latrines], un sobrenom que ja denota per ell mateix el tabú que ha regnat durant molts anys entorn a aquest camp de l’arqueologia, segons explica ella mateixa en un article publicat a Nature recentment. Les troballes de latrines antigues s’han obviat de la recerca en moltes excavacions i fins i tot s’han vist com un aspecte incòmode i poc decorós per a la feina acadèmica.
Mesopotàmia: el bressol del vàter
Les primeres latrines van aparèixer a Mesopotàmia uns 4.000 anys abans de Crist. Eren forats d’uns 4 metres i mig de profunditat, forrats amb cilindres de ceràmica. Els usuaris devien posar-s’hi a la gatzoneta i les seves deposicions quedaven dins del cilindre, que tenia petites perforacions per evacuar els líquids. No hi havia cap tipus de sistema de recollida dels residus, ni tampoc de subministrament d’aigua perquè s’endugués la brutícia. A les excavacions fetes a l’antiga Mesopotàmia no se n’han trobat gaires. Tenir-ne un a casa era una excepció i, per tant, no va tenir un impacte: no arribava ni a una de cada cinc cases, segons els estudis fets per Augusta McMahon, investigadora de la Universitat de Cambridge. Segons estimacions de l’Agència per al Desenvolupament Internacional dels Estats Units, perquè hi hagi un impacte clar sobre la salut pública cal que el 75% de la població tingui accés al vàter.
Un miler d’anys més tard, els minoics que vivien a l’illa de Creta, a Grècia, van millorar les latrines afegint-hi un mecanisme que permetia tirar-hi aigua perquè s’endugués els excrements i quedessin més netes. El primer exemple que es coneix d’aquesta evolució és al Palau de Cnossos, que tenia fins i tot un sistema de clavegueram propi que incorporava la recollida de les aigües fecals. Aquest mecanisme, però, no es podia utilitzar a gran escala perquè no hi havia una xarxa. Al marge de Cnossos els lavabos més antics que es coneixen van aparèixer a la Grècia clàssica. Eren habitacions grans, amb seients foradats i amb un sistema de drenatge comú.
Un espai amb diferències socials
El següent pas endavant es va fer a l’antiga Roma. Els romans són reconeguts per haver construït xarxes de canonades prou eficients i per haver desplegat latrines públiques a les seves ciutats. Al segle I abans de Crist no només hi havia lavabos públics repartits per cada població romana, sinó que bona part de la població en tenia a casa. Però el cert és que aquests espais no oferien prou garanties sanitàries perquè aquest desplegament es traduís en un avenç prou potent per evitar malalties.
Ara el grup de recerca que encapçala Koloski-Ostrow, amb 24 arqueòlegs implicats, està analitzant 60 latrines localitzades al Palatí, un dels set turons de Roma i una de les parts més antigues de la ciutat.
Els lavabos públics romans -com tantes altres coses- s’assemblaven als que van inventar els grecs. Eren habitacions amb forats a sobre d’una mena de prestatge i amb una ranura a sota on es creu que s’introduïa la mà amb una esponja per netejar-se. Al davant hi havia uns petits canals pels quals corria aigua que, probablement, es feia servir per netejar les esponges brutes. Tot plegat estava situat a sobre d’una claveguera. No hi havia cap mena d’intimitat, així que es creu que la gent es tapava les parts com podia amb les llargues túniques.
Els investigadors també hi han trobat grafits que mostren que segurament hi havia latrines específiques per a esclaus. No se sap si n’hi havia de diferenciades per a dones i homes.
Els lavabos privats que hi havia a les cases eren ben diferents. Sovint eren a prop de la cuina, ja que, a més de per fer-hi les necessitats, s’utilitzaven com a abocador d’altres deixalles. Aquest costum tan poc higiènic ha convertit els excusats en una bona font d’informació sobre la dieta romana. Els romans, fossin de la classe social que fossin, seguien una dieta força variada. Menjaven ous, olives, fruita i molt peix. Utilitzaven herbes aromàtiques com l’anet, la menta, el coriandre i fins i tot llavors de mostassa.
Els vàters particulars poques vegades estaven connectats al clavegueram. Una de les conclusions a les quals ha arribat Koloski-Ostrow és que el sistema de clavegueres romà estava menys estès del que es pressuposava fins ara. A casa els romans esbandien i netejaven la tassa tirant-hi galledes d’aigua. Quan els pous s’omplien calia buidar-los. El que se’n treia es feia servir com a adob per als camps de cultiu.
Higiene precària
De tot plegat es dedueix que les condicions higièniques del moment devien ser força precàries. I no tan sols per la manca d’higiene als mateixos lavabos, sinó també perquè el clavegueram no comptava amb sistemes ni per tractar els residus sòlids ni per airejar, entre altres coses. Els investigadors han estat explorant la Cloaca Maxima, la claveguera més gran que hi ha sota Roma. Han pogut deduir que alguns canals quedaven col·lapsats a causa de l’acumulació de brutícia. És molt probable que tot plegat fins i tot donés lloc a l’acumulació de quantitats considerables de gasos explosius.
En general els lavabos que hi estaven connectats no tenien sistemes per evitar que les mosques que criaven en aquest gran femer retornessin a casa. Un altre grup de recerca de la Universitat d’Exeter es va dedicar fa un temps a analitzar els residus d’una sèrie de lavabos i clavegueres similars a Herculaneum, una ciutat d’origen grec que va quedar destruïda amb l’erupció del Vesubi, segons recull el mateix article de Nature. Els lavabos eren en uns apartaments que devien estar ocupats per romans de classe mitjana-baixa. Hi van trobar una gran quantitat de pupes de mosca mineralitzades. I, esclar, la transmissió de malalties estava assegurada a través de les mosques que estaven en contacte amb els excrements i després amb les persones.
D’altra banda, un altre investigador de la Universitat de Cambridge va fer una metanàlisi dels diferents estudis que hi ha sobre la presència de paràsits intestinals a les excavacions de diferents èpoques. En comparar les dades va veure que durant l’època romana els nivells eren fins i tot més alts que els detectats en jaciments de l’edat de bronze i la de ferro. Es creu que el fet que els romans fessin servir els residus dels lavabos com a fertilitzant va facilitar que els ous dels paràsits s’escampessin. Els cucs intestinals, per tant, van ser una causa important de disenteria.
El paper va venir de la Xina
Els romans mai es van netejar amb paper higiènic. Feien servir esponges marines que netejaven amb aigua i reutilitzaven. Van ser els xinesos els que, cap al segle VI, van descobrir que el paper podia tenir aquest ús. Mentrestant, però, a la resta del món es feia servir llana, teixit de cotó o cànem, els més rics, i herba o fulles diverses, fins i tot d’enciam, els més pobres. Fins al segle XIX no es va iniciar als Estats Units la producció industrial de paper higiènic.
La tassa del vàter i la cisterna com a tals les van inventar els anglesos. Els primers dissenys són del segle XVI. Va ser un escocès, Alexander Cummings, el que el 1775 va idear el primer vàter que permetia estirar la cadena, tot i que el seu ús no es va estendre fins al segle XIX, quan les ciutats eren més grans i el poder adquisitiu va augmentar. L’any 1980 un australià, Bruce Thompson, va inventar el vàter amb cisterna que avui utilitza un doble botó per fer servir més o menys aigua de la cisterna segons la necessitat.

La Casa




                                       

MINÚCIES Tutankhamon

JORDI LLOVET


Ara diuen que, a la piràmide de Keops, al costat de la tomba del faraó de la IV dinastia, podria haver-hi una sèrie de cambres ocultes que potser contindrien un altre faraó, o la seva dona, o una estança mortuòria múltiple, amb tots els servents, curials i esclaus que solien enterrar-se -o “empiramidar-se”- amb un faraó, a l’Antic Egipte. Això em recorda els episodis luctuosos que van acompanyar el descobriment per Howard Carter, l’any 1922, de la tomba de Tutankhamon, de la XVIII dinastia, mort als divuit anys. Els arqueòlegs haurien d’anar amb compte, perquè la persona que va finançar aquella expedició anglesa que va trobar les restes de Tutankhamon, George Herbert, va morir l’any següent que es descobrissin, a causa de la picada d’un mosquit que se li va infectar i li va causar una septicèmia.
Més encara: al moment exacte que moria Herbert, hi va haver una gran apagada elèctrica al Caire, tan mal senyal com les tenebres que van acompanyar la mort de Jesús, al segle I. Per més mal averany, dos germanastres i la dona d’aquest filantrop van morir al cap de poc temps, i també van fer-ho -si és que morir-se és “fer” alguna cosa- un ajudant de Carter i el seu secretari, el fill de Lord Westbury, el pare del qual, per acabar-ho d’adobar, es va suïcidar, desesperat, al cap d’un any de dol.
L’egiptòleg Arthur Weigall, que havia estudiat la mòmia de Tutankhamon, va morir de sobte a causa d’unes febres mai diagnosticades. I Archibald Douglas Reid, mentre examinava amb un aparell de rajos X aquesta mateixa mòmia, va traspassar igual com els rajos Röntgen havien traspassat el cos del faraó. Un home americà de gran fortuna i un egiptòleg francès que també va anar a tafanejar a la tomba de l’adolescent, van tenir un accident cada un, i van passar a millor vida, com el faraó mateix.
En definitiva: arqueòlegs del món sencer, vigileu! Hi ha una maledicció que pesa sobre aquesta tomba, com hi era des del moment mateix que es va construir. Quan, als nostres dies, algú escorcolla la tomba o el nínxol d’un o altre, és considerat una profanació, si no és que hi ha pel mig una ordre judicial. En totes les religions -fins i tot a la cultura megalítica menorquina-, visitar un difunt i remenar-lo ha estat considerat una cosa de mal gust i un desafiament a les lleis del destí. La conseqüència ha estat, moltes vegades, que el destí s’ha venjat d’aquest reptament occint els tafaners i els intrusos. Vigileu, vigileu! Deixeu que els difunts dormin el son que la Parca ofereix als justos... i als injustos.