Lliures o morts, però ben documentat
MÒNICA PLANAS
TV3 estrenava ahir al vespre El cas dels catalans, una adaptació televisiva de l’obra del s. XVIII Narraciones históricas.
Un documental amb episodis de recreació històrica que combina amb molt
d’encert el vessant pedagògic (sobre les relacions geopolítiques entre
Espanya i Catalunya durant la Guerra de Successió) i la part emotiva
(intentant transmetre l’esperit i el patiment dels barcelonins durant
l’estat de setge). El cas dels catalans està narrat amb un esforç
evident per mantenir l’interès de l’espectador i, sobretot, perquè no
perdi el fil de la història, ajudant-lo amb un gràfic temporal que va
endavant i endarrere per situar l’audiència. Sort d’això. Un equilibri
molt ben trobat entre el rigor i la comprensió àgil. El documental, a
més, juga a reflectir el tarannà que ens caracteritza als catalans al
llarg dels anys.Un encert ha estat comptar amb les aportacions i els
coneixements de dos historiadors com Agustí Alcoberro i Carlos Martínez
Shaw per mantenir la solidesa argumental amb equanimitat. Amb molt
d’enginy, Martínez Shaw i la seva certa afinitat borbònica és la manera
més intel·ligent de curar-se en salut davant de crítiques i acusacions
de partidisme (que tot i així sempre acaben per aparèixer). No és un
documental neutral però sí amb voluntat de ser equilibrat.
Si bé tot el corpus històric supera amb èxit el
llast de la manca d’imatges d’arxiu lògica, també són útils les
aportacions puntuals de Mònica Terribas com a presentadora. Ajuda a fer
salts temporals, complementar episodis més complexos i agilitzar
l’evolució de l’argument. El relat, a més, està farcit de curiositats:
des del plaer dels catalans per la xocolata, la impactant història de
l’enterrador del fossar o l’origen històric de la catalanofòbia. El que
justegen més són les recreacions històriques des del punt de vista de
direcció artística i realització. Són més teatrals que televisives.
Tampoc hi ajuda un vestuari més propi d’una botiga de lloguer de
disfresses i unes perruques que feien picor de veure. De fet, la factura
global, el look de tot el documental, és dèbil. L’austeritat de
la producció és òbvia. Ho compensa, però, una bona estructura del guió,
la càrrega emotiva per a l’espectador i una interpretació excepcional
de Lluís Marco (Rafael Casanova) i Pere Arquillué (Antonio de
Villarroel). Magistrals tots dos en els seus discursos finals, carregant
la intensitat dramàtica gairebé fins al punt de provocar una sortida
massiva de catalans a completar la V abans d’hora i amb pijama. Com que
el final és el que és i acaba en derrota (disculpeu l’espòiler), el guió
juga hàbilment a deixar l’espectador amb l’adrenalina alta: apel·lant
al valor de la llengua i la memòria i a dipositar en l’audiència certa
sensació d’estar amb deute amb aquells avantpassats que van donar la
vida per les seves conviccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada