El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dimecres, 29 de gener de 2014

Secuelas de la guerra civil en Barcelona

http://www.elperiodico.com/es/galerias/barcelona/secuelas-guerra-civil-barcelona/61771.shtml#


29 de gener del 1939.Salvats de miracle

Els italians ataquen salvatgement la Garriga perquè sospiten que els brigadistes internacionals s'hi reagrupen. Maten quinze persones, però la punteria errada evita una carnisseria

Anna Ballbona

El bombardeig de la Garriga, vist des dels avions italians Foto: UFFICIO STORICO DELL'AERONAUTICA MILITARE – AJUNTAMENT DE LA GARRIGA / ARXIU FUNDACIÓ MAURÍ – LA GARRIGA / HÉCTOR DE DIEGO – AJUNTAMENT DE LA GARRIGA.

 L'estació de tren de la Garriga, totalment destrossada, després del bombardeig. Foto: ARXIU FUNDACIÓ MAURÍ LA GARRIGA.


 Un grup de pilots al camp de can Fernàndez, dins l'aeròdrom de Rosanes, durant la guerra Foto: HÉCTOR DE DIEGO / AJUNTAMENT LA GARRIGA.

 Les rajoles que recorden el bombardeig Foto: ARXIU.
 

dimarts, 28 de gener de 2014

Fotografies històriques del reportatge"Barcelona any 39:arriba Franco

http://www.tv3.cat/foto/38574/Fotografies-historiques-del-reportatge-Barcelona-any-39-arriba-Franco


Barcelona, any 39: arriba Franco

El 26 de gener del 1939, ara fa just setanta-cinc anys, les tropes de Franco entraven a Barcelona i la guerra civil es donava pràcticament per acabada. La ciutat queia en mans dels nacionals sense oferir resistència.

http://www.tv3.cat/videos/4874291/Barcelona-any-39-arriba-Franco


 

28 de gener del 1938.Fortunes fetes en els saqueigs i llegums pel carrer

En el seu dietari, el terrassenc Baltasar Ragon ho narra d'aquesta manera: “[...] el poble assalta els magatzems on Els Campesinos tenien provisions de queviures. Igualment va passar a la Flequera, a la recerca de pa, al Celler Cooperatiu i al dipòsit de la Comissió de Proveïments del carrer del Pare Llauradó. En tots aquests locals es produeixen escenes esgarrifoses; la gent atropellant- se mútuament, homes, dones i quitxalla, criden i com atacats de bogeria prenen el primer que els ve a la mà. L'oli s'escampa per terra i es barreja amb el segó dels sacs que rebenta la mateixa gent per adquirir- lo d'una manera o altra, així com pots de llet condensada, cigrons, etc. Descobrir tants queviures que eren guardats pels homes que predicaven la igualtat, posa els assaltants en plena indignació.”

 La fàbrica Emili Sallarès i Fills de Sabadell totalment calcinada seguint les ordres del general Líster Foto: ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL.

28 de gener del 1939.Foc industrial a Terrassa i Sabadell

Les tropes del general Líster, durant la retirada dels dies 25 i 26, van cremar algunes fàbriques a les dues cocapitals del Vallès Occidental per no deixar béns als facciosos

Jordi Alemany 

 






                                        

dilluns, 27 de gener de 2014

27 de gener del 1939.La reconversió de les fàbriques per a material de guerra

“A la ciutat de Manresa s'han trobat buit fàbriques de material de guerra, amb la seva maquinària completa i amb l'armament fabricat”, deia el comunicat oficial de guerra de l'exèrcit franquista corresponent al dia 24 de gener, data de l'entrada de les tropes a la ciutat. Aquell text també destacava la nombrosa població de Manresa, “molt superior a la de diverses capitals de província i amb gran quantitat d'indústries vàries”

Anna Aguilar


Grup de requetès confraternitzant amb veïns de Manresa, durant l'ocupació de l'exèrcit franquista. Foto: ARXIU COMARCAL DEL BAGES.

27 de gener del 1939.Amb l'ajuda dels marroquins

A la ciutat de Manresa, les tropes franquistes van entrar-hi el 24 de gener del 1939, acompanyades de tropes marroquines formades per mercenaris que sembraven la barbàrie

Anna Aguilar

 Tropes marroquines pels carrers de Manresa.

Soldats marroquins

 

26 de gener del 1939.Cau Barcelona

La capital de Catalunya va ser ocupada sense gaire resistència. A les cinc de la tarda, els franquistes van entrar a l'ajuntament i la Generalitat, que passaria a ser una simple diputació

Anna Ballbona

 Entrada de les tropes franquistes a Barcelona, en arribar a la plaça Catalunya, el 26 de gener de 1939. Foto: ARXIU.

 A partir del 26 de gener, la plaça Catalunya va ser escenari de nombroses demostracions religioses i feixistes, com aquesta del 5 de març de 1939, un homenatge al Santo Cristo de Lepanto. Foto: ARXIU MUNICIPAL CONTEMPORANI DE BARCELONA (AMCB).

                                         

Un document de l'Ajuntament de Barcelona, en català, amb el tampó franquista d'Arriba España. Foto: AMCB

25 de gener del 1939.El Llobregat com a defensa

24 de gener del 1938.Granollers reviu el malson

Dies abans de l'entrada dels franquistes, la capital del Vallès Oriental pateix una onada d'atacs aeris que fan 40 morts. Era ben fresc el record del terrible bombardeig del 1938

Anna Ballbona

El carrer Anselm Clavé, en ple centre de Granollers, ple de runes, a causa del bombardeig del 31 de maig de 1938. Foto: P. Lluís Torrents / Col·lecció Ajuntament de Granollers.



La plaça de la Porxada de Granollers, destruïda pel bombardeig del 31 de maig de 1938 Foto: Autor desconegut / Col·lecció Ajuntament de Granollers.

diumenge, 26 de gener de 2014

Els últims dies de la Catalunya republicana

El 26 de gener queia Barcelona i tan sols catorze dies després acabava la guerra a Catalunya. Els bombardejos van persistir fins a l'últim moment. Les bombes queien sobre els refugiats que s'amuntegaven a les carreteres. Mig milió de civils i soldats van fugir a França

SÍLVIA MARIMON


Mig milió de persones fugen a França
Amb molts pocs dies, entre el 26 de gener i el 10 de febrer del 1939, mig milió de soldats i civils intentarien creuar la frontera i refugiar-se a França.
26 de gener
Franco ocupa Barcelona i la 'purifica' amb misses massives

"Batir y destruir al enemigo, a esta misión de persecución han de encaminarse todos los esfuerzos y las tropas no pueden perder ni un solo día su capacidad de maniobra ". Aquestes eren les instruccions de l'exèrcit franquista implicat en la conquesta de Barcelona. Els soldats de Franco, però, hi acabarien entrant pacíficament. Els persistents bombardejos havien aplanat el camí: les bombes i la metralla havien matat més de dues mil persones. Dels 60.000 edificis que hi havia a la ciutat, 3.000 havien estat danyats. Barcelona estava esgotada. Amb un sol dia, 90.000 soldats van acabar amb qualsevol resistència. " Una columna motorizada ha entrado a las cinco de la tarde en Barcelona siendo acogida con entusiasmo por la población ", assegurava un comunicat militar. Poc després es feia la primera missa a la plaça Catalunya. El país havia d'expiar els seus pecats. Franco s'afanyaria a canviar de fisonomia la ciutat i a esborrar dels carrers el passat roig i separatista. 

27 de gener

Comença a funcionar un eficaç sistema de repressió i depuració

Franco no perdia el temps. L'endemà mateix es va crear un sistema de gestió excepcional que només va aplicar-se a la capital catalana: los Servicios de Ocupación. Tenia la seu al Palau Robert i va estar vigent fins l'1 d'agost. Era l'encarregat de depurar més de 15.800 funcionaris de la Generalitat; de vigilar el que publicaven els diaris; de censurar el correu; de verificar la requisa de documentació que acabaria formant els papers de Salamanca ; de gestionar les presons i els passaports o de donar el vistiplau al canvi de nom dels carrers. El nou govern esperonava la població a denunciar el veí i els companys: "Un dels espectacles més repugnants dels primers dies eren les cues impúdiques de delators que esperaven torn en ple passeig de Gràcia (casa Segura) per destil·lar verí a l'oficina de denúncies que manté la Falange d'acord amb els militars", escrivia un ciutadà. 

Aquell 27 de gener Miquel Mateu i Pla, a qui Franco tenia en gran estima, va prendre possessió del càrrec d'alcalde de Barcelona. El dictador no tindria mai motiu de queixa: Mateu va dirigir la ciutat amb mà de ferro. Va reaparèixer La Vanguardia, ara com a La Vanguardia Española. I els conqueridors van ordenar el tancament de la ciutat. No es podia entrar ni sortir sense permís.

28 de gener

Les carreteres s'omplen de milers de soldats i civils

Havia començat un llarg període de repressió, però a Catalunya encara hi havia guerra. "No os dejéis descorazonar por las desgracias. Sea vuestro temple el de acero. Vendrán días mejores, en los que habremos de recordar orgullosos nuestro comportamiento en la adversidad", deia, des de Figueres, el president del govern republicà, Juan Negrín. El cert, però, és que els membres del govern circulaven des de feia dies amb cert desconcert per l'Empordà. I mentre Negrín donava esperança, el general republicà Vicente Rojo informava que Catalunya no podia salvar-se. Per inferioritat, per falta d'homes i material, i per falta de suport internacional. 

Mig milió de persones acabarien fugint i creuant la frontera. L'espectacle era dantesc: milers i milers de persones feien una fila ininterrompuda per les carreters. Alguns portaven a l'espatlla el que devia ser tot el seu tresor personal. "Todo este último esfuerzo para prolongar la agonía de una situación que no ha ofrecido nunca dudas es una responsabilidad más que añadir a los tremendos instintos criminales de que han dado prueba Companys, Negrín, Azaña, los comunistas y los anarquistas. El pueblo catalán conservará una memoria perenne de estos gerifaltes ", publicava La Vanguardia Española. Franco ja reescrivia la història. Hi hauria molts més titulars rabiosament franquistes que tenien com a objectiu adoctrinar els ciutadans.

1 de febrer

L'aviació feixista bombardeja estacions i camins

Aquell dia va caure Vic i l'endemà Berga. El 4 de febrer era ocupada Girona. L'aviació feixista no deixava de bombardejar ciutats i estacions on s'amuntegaven els refugiats: " Hoy, también en combate aéreo, nuestra aviación ha derribado otros dos Ratas seguros y uno probable, y además ha bombardeado el aeródromo de Vilajuïga, los objetivos militares del puerto de Valencia; provocando incendios y explosiones y los de la estación ferroviaria de Gerona ", deia el comunicat militar franquista. Figueres acollia milers de refugiats. "Los servicios sociales intentaban resolver el problema a tanta criatura desamparada. La Intendencia general, que disponía de víveres, montó varios comedores colectivos. Se transformaron las salas públicas, los cafés, los círculos políticos y cuantos locales lo consentían, en dormitorios. Pero que la promiscuidad era el frío de la noche. Quienes no conseguían plaza en los improvisados albergues se refugiaban en las escaleras y los portales de las casas. Así y todo eran muchos los que se tenían que apretar a las paredes, arropados hasta la cabeza con mantas militares ", escrivia el periodista i polític basc Julián Zugazagoitia. 

5 de febrer

El govern republicà creua la frontera francesa

"I va ser així com, en un dels últims dies de la República instaurada el 14 d'abril de 1931, deixàvem Catalunya, seguint per una carretera que més que això era un camí veïnal. A l'hora convinguda s'inicià la marxa. De primer Companys amb l'altre president, el d'Euskadi i, seguidament tothom, enmig del silenci", escrivia el polític i escriptor Josep Maria Poblet. Aquell dia els soldats francesos no van tractar diferent el president català: cridaven " Allez, Allez! " i preguntaven si duia armes. A les sis del matí, Manuel Azaña, la seva esposa i l'escorta també van creuar la frontera. "El hecho de que, dejando sus tropas desbaratadas sobre el campo de batalla, los dirigentes rojos hayan huído a Francia, ha producido enorme impresión en el mundo entero. La Historia no registra un caso de deserción semejante ", escrivia Augusto Assía a La Vanguardia Española.

8 de febrer

L'exèrcit franquista ocupa una Figueres devastada

L'exèrcit franquista va ocupar Figueres. La ciutat havia estat bombardejada divuit vegades des de l'inici de la guerra. "Mai a la vida havia vist una cosa semblant. Molta gent morta, cadàvers destrossats, pèls i vestits penjant dels arbres i cossos decapitats. L'endemà també va ser dramàtic. Els cadàvers s'amuntegaven al cementiri pel seu enterrament", escrivia l'alcalde de Figueres, Ricard Martín Serra. Durant les últimes setmanes de la Guerra Civil a Catalunya, els atacs sobre la ciutat s'havien intensificat per tal de col·lapsar les vies de comunicació amb França i evitar que es convertís en un nucli de resistència.

9 de febrer

Les tropes franquistes arriben al coll del Pertús

" En Cataluña, a las once horas y 35 minutos, una de nuestras columnas alcanzó la frontera en el coll del Perthus. El espectáculo que presenta la carretera desde un par de kilómetros antes de La Junquera es verdaderamente desolador, porque refleja la marcha de los restos de un ejército en total derrota: los coches y camiones abandonados, algunos de ellos incendiados, bidones de gasolina, herramientas, tornos, armamento, papeles, cadáveres, carros agrícolas y ganado abandonado cubren de tal modo la carretera que materialmente es imposible llegar en coche a la frontera ", recollia el comunicat de guerra franquista. Aquell mateix dia s'aprovava la Ley de Responsabilidades Políticas amb capacitat per jutjar fets amb efectes retroactius fins al 1934. Les sancions podien ser restrictives de l'activitat, limitatives de la llibertat i econòmiques. 

10 de febrer

La guerra, a Catalunya, ha acabat

El comunicat de guerra franquista és clar: "La guerra en Cataluña ha terminado ". El mateix 10 de febrer va començar a funcionar el camp de concentració d'Horta. El nombre de presoners no deixaria de créixer els mesos següents. El 2 de gener del 1940, quasi un any després de l'ocupació, hi havia 16.985 persones empresonades a la província de Barcelona. Només el primer any, a tot Catalunya, van morir executades un miler de persones.

75 anys de la caiguda de Barcelona: de rojos a feixistes

Set historiadors analitzen l'impacte de l'ocupació franquista


El 26 de gener del 1939 va caure Barcelona, i amb la ciutat, pocs dies després, la resta del país. L'endemà no va arribar la pau sinó el terror. Franco va enviar l'enemic a la mort, a les presons i a l'exili. Va instaurar una maquinària repressora summament eficaç. La fisonomia de la ciutat es va transformar. El dictador estava obsedit a fer desaparèixer el llegat republicà, obrerista, democràtic, revolucionari i catalanista. Volia una Barcelona espanyola i feixista. Ho analitzen set historiadors per a l'ARA
.
BORJA DE RIQUER

"El 26 de gener s'inicia una llarga nit d'angoixes"

Quan el 26 de gener les tropes de Franco van entrar a Barcelona, van trobar una ciutat silenciosa, trista i bruta i una població cansada, desmoralitzada i expectant. Cansada per l'esforç material i humà que havien significat els 30 mesos de conflicte i, sobretot, per les penúries sofertes el darrer any. Desmoralitzada perquè la guerra es donava per perduda des de feia mesos: malgrat les patètiques crides de les ràdios i d'alguns cartells a una resistència èpica, la gent creia inútil la resistència. Dies abans havien contemplat la marxa desordenada i precipitada cap a Girona i el 25 com sortien de la ciutat les darreres tropes.
Sens dubte devia sorprendre aquella entrada no violenta dels franquistes. Arribaven sense tirar trets, ni bombardejar la ciutat -ja ho havien fet prou els dies anteriors-. Això va provocar un sentiment d'alleujament i, tal vegada, va ajudar a reforçar la sensació que finalment la guerra s'havia acabat, que finia aquell malson. Ja no sentirien més les alarmes aèries i no haurien d'anar corrents cap als refugis. S'acabaria el racionament de queviures i les llargues cues. La ciutat ja no restaria fosca tota la nit i les fàbriques ja no estarien mig aturades per la manca d'electricitat. 

Els barcelonins pensaven que començava una situació plena d'incògnites. I és provable que predominés en ells l'íntima esperança que venien temps millors, perquè difícilment podien ser pitjors després de tot el que havien passat. Aviat, però, van adonar-se que s'havien equivocat. Que l'entrada d'aquelles tropes no significava la pau. A molts barcelonins, no tots certament, els esperava una nova i llarga nit plena d'angoixes, de patiments i d'inseguretats de tota mena... S'iniciava el temps de passar comptes.

MANEL RISQUES

"Acabada la guerra, la violència"

El 26 de gener del 1939 va suposar la destrucció de la ciutat republicana i la seva substitució pel nou projecte de la dictadura. L'instrument per fer-ho va ser la repressió. Per això les tropes franquistes van tancar Barcelona a fi que ningú no pogués fugir-ne, i la van convertir en un espai de liquidació planificada. La violència era al moll de l'os del projecte dels vencedors i l'aparell repressiu, al servei de l'ocupació, va ser impressionant.

La seva posada en marxa va necessitar la col·laboració de catalans (falangistes, tradicionalistes, exlligaires, quintacolumnistes i espies) que van proporcionar informació precisa als ocupants i van renunciar a la "falsa ruta" del catalanisme. Denúncies, delacions, informes i testimonis de càrrec van fer la resta. Només durant el 1939, a Catalunya van celebrar-se 15.094 consells de guerra i més de mil execucions. Era el passar comptes tant amb un règim que, per primera vegada en la contemporaneïtat, havia trencat el domini social dels poderosos, com amb la violència desfermada el juliol del 1936 arran de la rebel·lió il·legítima contra la República. Començava la revenja. 

SALOMÓ MARQUÈS

"L'escola es va fonamentar en la por i l'obediència"

Els militars rebels van responsabilitzar els mestres dels mals de la República i per això calia una acció contundent contra el magisteri. L'acció de les comissions depuradores havia de garantir la idoneïtat dels mestres a l'escola de la "Nueva España".

L'acció repressora va comportar que més del 10% de mestres s'exiliessin aprofitant que tenien la frontera a prop. En altres zones els van assassinar. Dels que es van quedar, gairebé un 30% va ser depurat i castigat. El buit deixat es va omplir amb persones escollides amb criteris polítics i no pas pedagògics. 

L'escola franquista va ser l'escola del NO en referència a la republicana. NO a l'ensenyament del català i en català; NO a la coeducació, NO a l'ensenyament laic, NO als referents pedagògics de l'Escola Activa (Montessori, Freinet, Decroly...), etc. Depuració de les biblioteques escolars. Inculcació del nou ideari político-escolar a tots els mestres en exercici. Nou pla d'estudis. Ensenyament basat en el dogma i la moral catòliques i les normes del Movimiento, és a dir, el nacionalcatolicisme. L'escola de la dictadura es va fonamentar en la por, la repressió, l'obediència i la manca de llibertats i de respecte a la personalitat de l'infant. Una escola que volia fer súbdits i no pas ciutadans, que era l'ideal de l'escola republicana. Una escola que volia que els mestres fossin, segons un inspector, " más santos que sabios ". 

HILARI RAGUER

"El 1939 van cremar l'Església"

El 1909 i el 1936 van cremar moltes esglésies. El 1939 van cremar l'Església. Era una Església hipotecada i militaritzada la que arribava en els furgons de l' ejército de ocupación. El 29 de gener, primer diumenge després de l'ocupació, es va muntar a la plaça de Catalunya una gran missa de campanya, oficiada pel P. Torrent però presidida pel general Yagüe. El 29 de març es va solemnitzar el retorn del Sant Crist dit de Lepant. Es van prohibir la predicació i la catequesi en català, i també la Federació de Joves Cristians de Catalunya, malgrat haver tingut màrtirs a la zona republicana i voluntaris a la "nacional". 

Vidal i Barraquer, el cardenal de la pau, des de l'exili, denunciava al Vaticà la situació: "La seva religió consisteix principalment a promoure actes aparatosos de catolicisme, peregrinacions al Pilar, grans processons, entronitzacions del Sagrat Cor, solemnes funerals pels Caídos amb oracions fúnebres. Organitzen espectacularment l'assistència a confirmacions i misses de comunió, i sobretot inicien quasi tots els actes de propaganda amb misses de campanya, de les quals s'ha fet un veritable abús". Dionisio Ridruejo ho recordarà a les seves memòries: "Barcelona havia estat una ciutat pecadora i religiosament desatesa, i el que calia fer, durant setmanes senceres, era organitzar misses de campanya i actes religiosos expiatoris".

MARTÍ MARÍN

"Les noves elits de la Victoria"

El que va caracteritzar les noves elits polítiques de la postguerra va ser la novetat. Ni a Barcelona, ni a cap dels principals municipis urbans catalans, van ser restaurats regidors conservadors elegits democràticament -els d'esquerres eren a la presó, a l'exili o morts-. Tampoc hi van entrar gaires membres dels consistoris primorriveristes, ni dels anys de la monarquia liberal. Les diputacions i ajuntaments del Principat es van farcir d'una barreja de falangistes -tant d'anteriors al 1936, com de sobrevinguts de guerra-, algun carlista unificat, alguns monàrquics d'extrema dreta i una bona colla de trànsfugues del catalanisme conservador. Era tot el que podia donar la comunitat de la Victoria, aquells que podien considerar-se vencedors dins dels rengles de la política catalana. Al seu costat, els governs civils, dirigits per falangistes nouvinguts, i les jefaturas provinciales de FET-JONS, es van encarregar de jugar el paper principal: de comandament els primers i de selecció de personal les segones.

Enmig de tantes autoritats noves, les elits econòmiques van resultar la pura continuïtat, descomptades les víctimes de la guerra i sumades noves figures emergents que a poc a poc van entrar a l'entramat empresarial tradicional a partir del favor polític. Havia arribat l'hora de reprendre els negocis amb la impunitat que donava la repressió política i sindical. Potser mancava llibertat de moviments enmig d'una economia intervinguda, però els beneficis de l'esclafament de la protesta obrera compensaven amb escreix.

CARLES SANTACANA

"S'iniciava una ofensiva cultural espanyolitzadora"

Ras i curt, la llengua i la cultura catalanes van desaparèixer de Barcelona aquell gener del 1939. El català deixava de ser un idioma cooficial i el seu ús quedava prohibit a l'espai públic: en els rètols de les botigues o en els noms dels carrers, als teatres i en les activitats culturals, en el culte a les esglésies, i als quioscos de premsa i a les llibreries, per no dir a l'administració pública. La llengua era tractada d'aquesta manera perquè s'associava a un projecte cultural modern i nacional que es volia esborrar completament, perquè s'entenia que formava part d'una afirmació catalana que calia destruir.

Com si mai hagués existit, es va suprimir l'Institut d'Estudis Catalans, es van eliminar els Jocs Florals i la Biblioteca de Catalunya es va convertir en Biblioteca Central. No cal dir que tota la xarxa d'entitats culturals republicanes i obreres van ser esborrades del mapa, mentre els col·legis professionals i la universitat van patir una intensa depuració de professionals i intel·lectuals. Icones de la cultura com Pau Casals i Pompeu Fabra marxaven a l'exili, i els seus llocs eren ocupats com a part del botí de guerra pels afins a la dictadura. S'iniciava una ofensiva cultural i lingüística espanyolitzadora que pretenia fer desaparèixer la cultura catalana, o en el millor dels casos folkloritzar-la perquè perdés la seva identificació amb el catalanisme.

FRANCESC VILANOVA

"Catalunya no es refaria mai d'aquesta pèrdua"

Un balanç força exacte de la situació docent de la Universitat de Barcelona, l'única que hi havia al país l'any 1939, mentre es completava el procés de depuració, ens diu que es va perdre gairebé la meitat de la plantilla de professors i investigadors, entre els quals la flor i nata dels catedràtics de facultats fonamentals com Medicina, Dret i Filosofia i Lletres. Depurats, empresonats, acomiadats i exiliats, dotzenes de professors van desaparèixer de les aules.

L'exili català del 1939 (unes 100.000 persones d'un total d'uns 460.000) va ser, com escriuria Antoni Rovira i Virgili, "l'èxode d'un poble": van marxar quadres polítics i sindicals, dirigents institucionals i funcionaris públics, professors universitaris i mestres, intel·lectuals, escriptors, poetes i artistes, pagesos i obrers, comerciants i estudiants. Un èxode interclassista amb un cost intel·lectual, cultural, científic, acadèmic i professional brutal per al país. Cal deixar-ho ben dit: Catalunya no es refaria mai d'aquesta pèrdua i és incalculable el valor de tot el que el franquisme va destrossar. Va ser l'única victòria del feixisme espanyol. Però, citant un historiador tan moderat com Ramon d'Abadal i de Vinyals, que pensava en la Nova Planta de Felip V, "les arrels històriques eren a bastament pregones per a superar els accidents superficials del gel i del foc".

divendres, 24 de gener de 2014

Una trista odissea

història

xavier serrahima

Diumenge farà 75 anys que Barcelona va ser conquerida pels invasors feixistes, una data que temia Rovira i Virgili, autor d'‘Els darrers dies de la Catalunya republicana'


En aquests temps de canvis, quan sembla que la tan lloada com negligida societat civil ha decidit prendre el timó del seu destí i la nostra terra, per fi, comença a albirar un horitzó que li permeti respirar i viure com més li plagui –alliberada del llast d'aquells que des de fa segles han pretès assimilar-la i dissoldre-la en el magma unificador i anorreador d'un Estat espanyol incapaç d'entendre la diferència–, res més adient que recordar el desenvolupament dels darrers dies d'un dels períodes més gloriosos i prometedors de la nostra història: la Catalunya republicana.

Amb més raó, encara, en els nostres dies, quan una profusió incontrolable de revisionistes indocumentats no tenen altra ambició –ni altra capacitat, tot cal dir-ho– que anar aprofundint el pou pregon de la desmemòria. Aquest pou nefast, curull de llot, que ha engolit la realitat i l'ha convertit en un mite sense consistència, absolutament apòcrif.

Partint d'una visió acrítica que té ben poc fonament –per no dir gairebé cap–, massa sovint es presenta la segona República Espanyola com una etapa virgiliana, quasi arcàdica, com la gran oportunitat perduda per a Catalunya, com aquell temps en el qual ens trobàrem més a prop del que voldríem ésser, d'aquella Espanya generosa i comprensiva que ens admetria tal i com som, d'aquella quimèrica Espanya federalitzant que alguns s'entesten irracionalment a seguir propugnant.

Resulta inqüestionable que el règim republicà espanyol es proposava la modernització d'un estat anquilosat i decadent, però en l'àmbit nacional la diferència entre els republicans i els autoanomenats nacionals eren, a tot estirar, de matís. Només cal llegir algunes de les anotacions que Manuel Azaña escriví al seu diari l'any 1937 o les referències que fa a la qüestió a La velada de Benicarló per adonar-se'n. Així com algunes de les reveladores declaracions del seu successor, Juan Negrín, que recull Pelai Pagès a Cataluña en guerra y en revolución (1936-1939): “No estic fent la guerra contra Franco perquè ens rebroti a Barcelona un separatisme estúpid i pobletà. De cap manera. Estic fent la guerra per Espanya i per a Espanya! Per la seva grandesa i per a la seva grandesa! S'equivoquen els que suposin una altra cosa. No hi ha més que una nació: Espanya! […] Abans de consentir campanyes nacionalistes que ens duguin a desmembraments, que de cap manera admeto, cediria el pas a Franco sense altra condició que la que es desprengués d'alemanys i italians. En punt a la integritat d'Espanya sóc irreductible i la defensaré dels de fora i dels de dins. La meva posició és absoluta i no consent reduccions.

És en aquest sentit, clarificador i desmitificador alhora, que encara que només fos per aquesta raó, caldria que celebréssim amb entusiasme i rebéssim amb els braços ben oberts, com la possibilitat de rescabalar-nos d'una oportunitat perduda, de descobrir –o de recobrar, si s'ha tingut la fortuna de llegir-lo abans– un tresor, aquesta nova edició, pulcrament restaurada, que posi altra vegada a l'abast del públic lector un llibre tan magnífic i inoblidable com d'Els darrers dies de la Catalunya republicana, d'Antoni Rovira i Virgili.Una obra publicada per primera vegada l'any 1940 a Buenos Aires, per l'Agrupació d'Ajut a la Cultura Catalana, d'Edicions de la Revista de Catalunya, reeditada l'any 1976 per Curial Edicions Catalanes i l'any 1999, per Edicions Proa, però actualment descatalogada, només accessible en comptades biblioteques públiques.

Un llibre extraordinari, tan literàriament, històrica com humana, on el vicepresident primer del Parlament republicà recull les amargues vivències que li correspongué d'experimentar al llarg dels darrers deu dies que visqué reculant envers la frontera francesa per evitar la barbàrie repressiva del franquisme. D'aquest règim feixista i totalitari que bona part dels seus hereus ideològics es neguen encara en els nostres dies a condemnar.

Tan extraordinari que, malgrat l'enorme honor que suposa que me'l proposin, tant de bo no m'hagués calgut d'introduir. Que no hagués estat necessari perquè la colossal figura d'Antoni Rovira i Virgili fos coneguda i valorada com es mereix. Ni més ni menys com una de les veus més altes de les lletres catalanes. Com un autor en majúscules, que únicament l'ensulsiada de la Guerra Civil espanyola i el consegüent i anihilador “èxode d'un poble” (pàg. 43) que provocà ha impedit que segueixi lluint amb una resplendor immarcescible fins als nostres dies.

En realitat, n'hi hauria prou amb una sola obra per conservar un lloc d'excepció en el panteó de les plomes catalanes: la tan monumental com esplèndida Història Nacional de Catalunya, que només una persona que amalgamés com ell un talent literari de primera categoria, uns coneixements històrics elevadíssims i una capacitat de treball pràcticament il·limitada hauria estat capaç de dur a terme.

En qualsevol país que es prengués a ell mateix de manera seriosa, que no considerés la cultura com un luxe prescindible, com una mena d'aparador folklòric que es mostra un dia l'any, per Sant Jordi, gairebé com una qüestió d'obituari, l'il·lustre fill de Tarragona no tan sols seria conegut i reconegut per tothom i arreu, sinó que aquells que es tinguessin per cultes podrien repetir algun dels paràgrafs dels seus textos com si es tractés del poema maragallià sobre el Canigó.

Atès que no vivim ni en un món ni en un país ideal, compliré encantat l'encàrrec que se m'ha fet.
Ho faré partint de dues premisses essencials, irrenunciables. La primera, que res no pot substituir el goig de la lectura d'Els darrers dies de la Catalunya republicana –i encara menys una breu introducció, per força inferior a l'obra que precedeix–. La segona, que no escriuré ni una sola paraula que pugui privar el lector o la lectora d'aquest goig originari intransferible.

Malgrat que sigui més malauradament habitual que potser no convindria, segons el meu modest parer, la raó i la funció d'un text d'aquesta mena no ha d'ésser glossar-lo o comentar-lo ni –encara menys– avançar-lo sinó, per damunt de tot, convidar a la seva lectura.

I convidar a la seva lectura significa, sobretot i abans de res, convidar a la seva descoberta. Convidar els lectors i lectores que el vagin descobrint tal com l'autor el pensà i escrigué, amb el ritme i les condicions que ell havia cregut més adients. Sense desvelar, doncs, abans d'hora res que no sigui absolutament imprescindible. Suggerir, sí; temptar, també, però no pas mostrar.

El text introductori ha de posar-se alhora al servei de l'autor –destacant les virtuts i els encerts de la seva obra– i del lector: permetent que entri verge d'influències, que la tasti sense condicionants, sense connotacions afegides que puguin fer variar la seva reacció instintiva –o el que és el mateix, i més important, el seu goig lector.

Enllaminir, doncs, a fi que s'hi submergeixi adelerat, però sense condicionar, a fi que l'emoció –i l'emulsió– lectora original no en resti alterada.

És per aquesta raó que –assumint els riscos que una tal decisió comporta– aquesta introducció avançarà tan poc com sigui possible el contingut del llibre, limitant igualment les transcripcions. Malgrat una possible estranyesa inicial, sens dubte el lector o lectora en sortiran beneficiats: per més que l'esplèndida obra de Rovira i Virgili mereix ésser llegida i rellegida, res no podria substituir la gaubança única del seu primer contacte amb ella.

Com tot el que és important en la vida, la primera vegada no es pot explicar –no s'ha d'explicar–, cal viure-la, directament, originàriament, en pròpia persona.

Si ho feu així –si aconsegueixo acompanyar-vos sense guiar-vos–, estic plenament convençut que aquesta magnífica i impactant obra us causarà una impressió imperible, us quedarà marcada amb “unes empremtes que mai no s'esborraran” (pàg. 21), ja que en aquest llibre, la satisfacció i el gaudi estan més que garantits.L'autor ens serveix les seves experiències dels seus darrers dies a Catalunya –i dels primers a l'exili, de fet– no pas com un diari, sinó com a memòries. Des de la primera línia Rovira i Virgili ja ens presenta la situació sota un prisma que no pot ésser més diàfan: la sensació que tot allò –tot el que s'havia somniat tant, tots aquells principis i ideals pels quals s'havia lluitat tant, tot aquell món renascut que llauraven cada matí amb la rosada nova de l'esperança– s'estava acabant irremissiblement. “Tinc la visió claríssima del gran perill imminent: la setmana entrant, l'exèrcit franquista serà a Barcelona.” La gran i paorosa foscor que ho havia d'engolir tot s'acostava cada vegada més.

Curiosament, en la seva condició d'historiador el que més tem és que les tropes feixistes puguin fer la seva entrada a la capital del Principat el 26 de gener, just quan es complien 298 anys de la darrera gran victòria dels catalans davant de l'exèrcit espanyol, comandat pel marquès de Los Vélez. Per desgràcia, el transcurs de les jornades acabarien confirmant la seva premonició: Barcelona fou conquerida pels invasors feixistes el 26 de gener. Casualitat o voluntat d'escarnir? Les hipòtesis són obertes, però l'odi dels franquistes permet afirmar que no deixaven res a l'atzar. Com van demostrar a bastament, no es tractava tan sols d'envair la nostra terra, sinó de causar el major dolor possible, tant físic com moral.

Basant-se en l'estructura d'un dietari –tot i que, com ja ha advertit d'entrada (i veurem més endavant), profusament ampliat i reelaborat poques setmanes després, ja a l'exili– l'escriptor ens descriu, jornada a jornada, i passa a passa, el viacrucis interminable que el dugué tant a ell com a la seva família del paradís anhelat i a mig construir que era la Catalunya republicana a l'infern de l'exili. O potser, cal remarcar-ho de bell antuvi, al purgatori, ja que l'infern de veritat no el visqueren tant els polítics i intel·lectuals destacats d'aquells dies negres sinó, sobretot, la resta de defensors de la democràcia que deixaren la salut o la vida damunt l'amarga i glacial sorra dels camps de refugiats francesos.

Mentre llegim el llibre i assistim de primera mà a les severes penalitats que patiren tant ell com d'altres polítics i personalitats culturals, no podem deixar de pensar que la tragèdia de veritat –el descens a l'infern de Dant– la sofriren la immensa majoria dels fidels a la República que hagueren de servir-se únicament dels seus migrats o inexistents mitjans per desplaçar-se, quasi tots ells a peu, fins a aquella frontera que creien salvadora. Vers aquella frontera inabastable que els havia d'oferir protecció i consol i que els rebé amb les armes a les mans i els condemnà a provar de viure –a sobreviure o malviure, de fet– damunt la sorra de les platges, amuntegats com bèsties i envoltats de reixes d'acerades punxes.

Una experiència incomportablement inhumana que, entre d'altres, exposà Francesc Vilanova a Exiliats, proscrits, deportats. El primer exili dels republicans espanyols: dels camps francesos al llindar de la desesperació. Una de les obres que posà de nou en evidència allò que tan bé sabem: que desafortunadament, no foren –ni són (l'exemple de Guantánamo segurament ha mort per sempre més aquell infant mig adormit que seguia jugant en alguna remot racó del nostre interior…)– únicament els règims feixistes o totalitaris el que convertiren els camps de concentració en una de les més poderoses eines d'extermini mai conegudes!

Tenint això en compte, i deixant de banda les disquisicions de tipus eticomoral que aquestes consideracions comportarien –la Generalitat havia de prioritzar el salvament, en condicions privilegiades, dels polítics i intel·lectuals mentre la resta dels seus compatriotes s'arrossegaven peniblement vers la frontera?; l'etern dilema: què hauria de prevaldre, la preservació d'una obra d'art insubstituïble o la vida d'un ciutadà qualsevol?–, no podem deixar d'estremir-nos en assistir a la interminable i esfereïdora odissea de tots aquells prohoms als quals la seva fidelitat a unes idees i a la legalitat democràticament estatuïda els condemnà a encaminar-se cap un sempre indesitjat i imprevisible exili.

Una odissea que fou encara més complicada i més dura a causa de la incúria i el menyspreu que l'Estat espanyol ha mostrat des de fa segles per Catalunya i els seus habitants. Els capitostos de la república espanyola van procurar garantir tant com van poder i saber –o sia, ben poc– la sortida dels seus parlamentaris i intel·lectuals. En canvi, es desentengueren per complet dels que tan nom i renom havien donat a la nostra terra i la nostra cultura. Tal com és habitual, els devien considerar de segona categoria, de caràcter purament provincial, folklòric o ornamental, sense cap mena d'importància ni significat universal.

Salvar les autoritats...
Una vegada més, doncs, els cabals públics –pagats per tots, i per tant en principi destinats també a tots– es destinaren a salvar la vida de les autoritats polítiques espanyoles i no pas la dels catalans o la dels bascos. Unes autoritats que, llavors com ara, no sentien ni la riquesa pluricultural i plurilingüística de la península com a res seu, sinó més aviat com a estranya, quan no com a sobrera, i els seus integrants com a estrangers i no representants de la seva patria integrista i excloent.

Com advertíem a l'inici, en aquest aspecte l'Estat espanyol de fa setanta-cinc anys i el d'avui són tan idèntics com dues gotes d'aigua, de la mateixa manera que ho són els ciutadans progressistes o conservadors del Reino de España –segons aquell conegut axioma (“El que s'assembla més als espanyols d'esquerra són els espanyols de dreta”) de Josep Pla.

A banda del més que evident interès històric d'Els darrers dies de la Catalunya republicana –les 35 darreres pàgines del qual ja tenen l'exili com a escenari–, aquest llibre ens permet constatar les evidents capacitats literàries d'Antoni Rovira i Virgili, que no tan sols ens ofereix un relat molt ben estructurat, cru i nu, que defuig tant l'efectisme com el victimisme, la dramatització com el misticisme (“Els catalans han de tenir el coratge moral de renunciar als mites”), sinó que, al mateix temps, ens ofereix algunes mostres d'una bellíssima i més que agraïda prosa. No podem, doncs, més que enllestir aquesta introducció amb una incitació: “Gaudiu-la!”
Els darrers dies de la catalunya republicana
Antoni Rovira
i Virgili
Editorial: Acontravent
Barcelona, 2013
Pàgines: 206
Preu: 15,50 euros
 
L'apunt
Antoni Rovira i Virgili va néixer a Tarragona el 1882. El 1900 va anar a Barcelona a estudiar-hi dret. Es va casar amb Maria Comas i van anar a viure a Horta el 1916.Al final de la Guerra Civil es va haver d'exiliar a Montpeller i, després, a Perpinyà.
 
 
 

75 anys de la fi de la Catalunya Republicana, al Cultura

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/711135-75-anys-de-la-fi-de-la-catalunya-republicana-al-cultura.html?dema=1
Portada del suplement Cultura d'aquest divendres Foto: EL PUNT AVUI.

dijous, 23 de gener de 2014

23 de gener del 1939.L'heroi oblidat que va salvar Barcelona

La història de Miquel Serra i Pàmies, “l'home que va evitar la destrucció de Barcelona”, va agafar volada al setembre, quan l'economista Guillem Martí la va recollir en un article a Barcelona Metròpolis, de l'Ajuntament de Barcelona. Serra i Pàmies, el 1939 conseller de Proveïments de la Generalitat pel PSUC, va malbaratar els plans dels comunistes per volar una quarta part de la capital catalana

  Visat d'entrada a Mèxic de Miquel Serra i Pàmies, quan va aconseguir arribar-hi, el 1940. Foto: ARXIU GUILLEM MARTÍ.


23 de gener del 1939.Ordre d'evacuació

Avui el president del govern mana als republicans abandonar Barcelona. Els comerços i les fàbriques estan tancats, els bombardejos no cessen i s'organitza a corre-cuita la fugida

Anna Ballbona

El passeig de Gràcia, el gener de 1939. A la dreta hi ha les restes d'un bombarder alemany, abatut el 17 de gener i exposat com a trofeu de guerra Foto: ARXIU MANUEL ORTEGA GRASA.
                                                                                                                                   

L'última Vanguardia republicana, el dia abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona Foto: ARXIU.

dimarts, 21 de gener de 2014

Joaquim Albareda, historiador: "Felipe V trajo a Catalunya militarismo y corrupción" (La Contra, de La Vanguardia)

http://www.cucadellum.org/2014/01/joaquim-albareda-historiador-felipe-v.html
                                                   Joaquim Albareda

21 de gner del 1938.El ‘Ciutat de Barcelona' i el ‘Cherko', enfonsats

El 30 de maig del 1937, el submarí italià Torricelli rebatejat General Sanjurjo va torpedinar davant de la costa de Lloret de Mar el vaixell Ciutat de Barcelona, una nau de la companyia Transmediterrània carregada de brigadistes i de material per al bàndol republicà que havia sortit de Marsella i es dirigia a Barcelona. El vaixell, tocat de mort, va continuar la ruta ben a prop de la platja fins arribar a Malgrat de Mar amb l'objectiu d'ancorar en un banc de sorra. No ho va aconseguir i es va enfonsar a l'aigua en pocs minuts, fet que va provocar la mort de 50 persones de les 280 que es calcula que anaven a bord. 

 Imatge d'arxiu del vaixell ‘Ciutat de Barcelona', enfonsat davant la costa de Malgrat el 1937. Foto: AMMM FONS JOSEP BECHDEJÚ.

21 de gener del 1939.Bombes covardes al Maresme

L'aviació feixista va llançar un atac no programat contra la població civil de Malgrat de Mar perquè el mal temps no li va deixar bombardejar el port de Barcelona, com tenia previst








20 de gener del 1938.Joves emboscats que no volien anar al front

A mesura que les tropes franquistes avançaven sobre Catalunya surten dels amagatalls els emboscats catalans: homes en edat militar que van defugir la mobilització ordenada per les autoritats republicanes i que s'amagaven, bé en alguns racons de les cases, o bé, sobretot en les àrees rurals, pels boscos i les muntanyes

20 de gener del 1939.L'ocupació del Pirineu

Després d'aconseguir el punt clau d'Artesa de Segre, el general franquista Muñoz Grandes avançava amb dificultats cap a la Seu d'Urgell per controlar el Pirineu i la frontera

David Marín 






                                                    




diumenge, 19 de gener de 2014

19 de gener del 1938.La fam, vella arma de conquesta

A mesura que la guerra s'allargava i s'acabaven els excedents acumulats, la fam i la penúria es convertien en una obsessió que trencava l'equilibri a la rereguarda

Pau Lanao




                                                     
                                                        

Sobre identitats i processos de nacionalització

BORJA DE RIQUER

Des de fa unes dècades hi ha un interessant debat historiogràfic d'abast europeu sobre les identitats i els processos de nacionalització a l'època contemporània. A l'estat espanyol aquest debat té un particular interès atesa l'excepcional confrontació entre el nacionalisme d'estat, l'espanyol, i els nacionalismes alternatius (català, basc i gallec). Tot i que s'han publicat llibres força seriosos sobre aquesta temàtica, com ara el llibre Mater Dolorosa de José Álvarez Junco, manquen encara molts estudis empírics. Lògicament una temàtica tan sensible com aquesta ha estat objecte de les incursions de polítics i publicistes de tota mena, cosa que no ha fet més que incrementar la contaminació ideològica de la qüestió: confusió terminològica, predomini de prejudicis i de presentisme polític, etc. El polèmic procés de nacionalització espanyol a Catalunya i el xoc d'identitats que es va produir a partir del 1898 tenen tants punts de coincidència amb la situació actual que, tal vegada, convé fer alguns aclariments històrics. 

La nacionalització dels ciutadans a l'època contemporània és un complex i llarg procés de comunicació social, de transmissió d'una sèrie de missatges i de discursos sobre la representació i justificació de la col·lectivitat nacional perquè els ciutadans s'hi identifiquin. Durant el segle XIX tots els estats europeus van cercar de nacionalitzar els seus ciutadans mitjançant la difusió de discursos històrics i d'unes narratives transmeses a partir d'una multiplicitat d'instruments i de polítiques públiques (ensenyament, servei militar, mitjans de comunicació, política cultural, vertebració econòmica, etc.). Però aquesta política nacionalitzadora, per ser realment eficaç, no sols havia de difondre's des de l'esfera pública -les administracions- sinó que també havia de ser acceptada per bona part de l'esfera semipública o societat civil -entitats i associacions privades- i finalment ser ben acollida a l'esfera privada -família, cercle d'amistats, etc. 
En el cas espanyol, des de l'esfera pública es va intentar difondre un discurs identitari oficial impregnat dels elements més típics del nacionalisme exclusiu. El nacionalisme espanyol, tant en la seva tendència conservadora com en la progressista, sempre va contemplar la diversitat cultural com un fet anòmal i problemàtic. L'espanyol no ha estat mai un nacionalisme inclusiu, sinó excloent, atès que sostenia que no hi havia més nació que l'espanyola. Així el nacionalisme espanyol del segle XIX es va configurar a partir de la convicció de la superioritat cultural i, fins i tot, cívica i moral, del castellà respecte de les altres cultures hispàniques, considerades inferiors i sovint vistes com a residus de rusticitat i retard. 

Els historiadors hem reflexionat sobre què hauria passat si el discurs espanyol del segle XIX s'hagués codificat com una proposta comprensiva de la realitat catalana i si hauria pogut esdevenir compatible amb la catalanitat. Tal vegada llavors podria haver-se generat una mena de doble patriotisme o una identificació dual majoritària al nostre país. Però en formular-se el discurs oficial nacionalista espanyol en clars termes d'exclusió o de subordinació de la catalanitat, això va provocar un refús creixent dins la societat catalana. La negativa oficial espanyola a considerar legítima, positiva i enriquidora la condició de catalans-espanyols, va provocar que, a mitjà termini, hi hagués una reacció reticent vers la identitat espanyola, percebuda com una proposta poc atractiva en el terreny polític, social i cultural, i poc adient a la seva particular manera de ser, ja que suposava una renúncia quasi total al que es considerava propi. 

A finals del segle XIX Catalunya, era, amb diferència, el país més dinàmic d'Espanya en el terreny econòmic i en el social, i a més hi predominava la sensació paradoxal de no tenir influència política en els governs espanyols. Preferentment a Barcelona s'havia configurat una activa societat civil en la qual destacaven unes publicacions i uns intel·lectuals particularment vinculats a les novetats ideològiques i culturals europees. Bona part d'aquesta societat civil s'havia convertit en la principal plataforma de difusió del sentiment prepolític de catalanitat, llavors centrat bàsicament en la reivindicació dels principals trets distintius del passat històric, de les tradicions culturals i del particularisme lingüístic. Aquesta catalanitat estava massa arrelada perquè hi hagués un abandó generalitzat de l'ús de la llengua catalana fins i tot a la ciutat de Barcelona. Perquè, de fet, no es tractava del record nostàlgic del passat ni de la vindicació d'antigues glòries, ni era només una forma de resistència a la diglòssia imposada per l'oficialitat exclusiva del castellà. Era alguna cosa més. Era també una manifestació de la potencialitat de Barcelona i de la seva zona d'influència com a urbs dinàmica i moderna, en clara rivalitat amb el Madrid oficial. Era la reacció contra la provincialització política, econòmica i cultural el que feia que des de la societat civil es decidís reforçar l'especificitat catalana i marcar les diferències amb el món oficial. Hi havia un evident refús al fet que Barcelona fos considerada una simple capital provinciana dependent en tot de Madrid. I era també la lluita perquè Barcelona fos reconeguda com la capital econòmica d'Espanya i que Catalunya fos identificada com el Piemont espanyol. 


Realment, a finals del vuit-cents la majoria de la població catalana tenia una complexa identitat mixta o compartida. Evidentment molts dels catalans, sens dubte la majoria, si bé assumien part dels trets de la catalanitat també se sentien espanyols, tot i que molts d'ells ho feien en un sentit més aviat passiu i poc apassionat: ser espanyol semblava una cosa heretada al marge de la seva voluntat. El desastre espanyol del 98 va incrementar, en primer lloc, la indiferència de molts catalans vers la identitat espanyola, en fer-se palesa la seva escassa capacitat de convicció i d'atracció: recordeu l' Oda a Espanya de Joan Maragall. Si llavors a Madrid els intel·lectuals regeneracionistes s'angoixaven perquè " No hay nación ", en canvi a Barcelona els intel·lectuals catalanistes sostenien que era el moment de reforçar la identitat catalana. I així ben aviat la feble i poc emotiva identitat espanyola es va trobar amb la competència d'una nova i ambiciosa proposta catalanista. La mateixa iconografia de l'època ens presenta la imatge d'una Espanya envellida, malalta i pobra que contrastava amb la d'una Catalunya jove, atractiva i moderna. 

La victòria de la candidatura ciutadana dels quatre presidents l'any 1901 a Barcelona va significar la irrupció del catalanisme en la vida política espanyola. Tot i que els diputats conservadors de la Lliga Regionalista defensaven un projecte regeneracionista d'Espanya, atès que volien transformar l'Estat i aconseguir dins d'ell un organisme autònom català, la seva presència a les Corts en tant que catalanistes ja significava un excepcional repte polític. El segle XX s'iniciava amb un greu qüestionament de la identitat espanyola que fins llavors s'havia divulgat des dels mitjans oficials. El xoc identitari Catalunya-Espanya assolia, així, un lloc rellevant en la vida política espanyola.

AGRICULTURA Un país de taronges

El cultiu de la taronja, introduït entre finals del segle XVIII i principis del XIX, no només ha estat una font de riquesa al País Valencià, sinó que ha conformat una particular forma de viure basada en la petita propietat i en l'esperit exportador que la crisi immobiliària torna a revalorar

 La recol·lecció es fa segons el sistema d’estall o preu fet: es cobra segons els caixons collits i es reparteix a parts iguals entre els collidors. | DANIEL GARCÍA-SALA 

Mentre condueix distret per les estretes carreteres de les alqueries de Santa Bàrbara, al terme de Borriana (la Plana Baixa), un ull expert identifica entre una massa arbòria a primera vista compacta el que a un neòfit li passa desapercebut: "Això d'ahí són Power, això de més avant nuleres, eixes són sal·lustianes, això està a mig empeltar... eixe és un brut, mira com ho té, fa dos anys que no talla l'hort, a eixe, veus?, els diners no li dolen". Pepe el Vicari estrena el seu primer any de collidor jubilat amb un volum de faena considerable: a la gestió de les seues pròpies terres suma les d'aquells que no tenen temps de dedicar-s'hi i confien en la seua experiència.  


Juan Pedro tria les clementines que tenen algun defecte i s’han d’apartar de la resta a la finca El Naranjal, a Borriana

 Ell, seguint un immemorial codi de llaurador valencià, considera que l'estat de l'hort és el millor reflex del seu propietari i, per tant, aplica una regla de sentit comú: si algú no és capaç de cuidar el seu rodal, com li pots confiar res teu? L'hort no enganya. No almenys a algú que ha crescut entre cavallons com el Vicari.El cultiu de la taronja va ser introduït al País Valencià entre finals del XVIII i principis del segle XIX en tres nuclis originaris: Alzira i Carcaixent el 1781, Oriola el 1790 i el triangle format per Vila-real (1790), Almassora (1800) i Borriana (1826). Aquelles primeres plantacions van canviar per sempre el futur col·lectiu dels valencians, que hi van poder destinar un saber ancestral destil·lat a través dels segles. Joan Francesc Mira escriu a El tramvia groc : "L'art agrícola de l'Horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians, almenys els valencians de l'Horta, hem fet més bé que cap altre poble proper o llunyà". Per tant, quan va arribar la taronja, les bases ja estaven posades. Poques dècades després d'aquell moment primigeni, les taronges valencianes ja es podien comprar a les principals ciutats europees. Homes sense a penes cultura es van llançar a conquerir mercats forasters amb un producte imbatible que feia furor entre els nord-europeus. La taronja es va convertir en el petroli valencià. Els diners van començar a arribar en l'anomenada primera edat d'or, els anys 20.

 El comprador

 Manolo Domínguez observa recolzat sobre el seu cotxe com dos quadrilles cullen d'un hort de Betxí que prèviament ha seleccionat per a la seua empresa, Fruxeresa (de Xeresa, a la Safor). Ell és una de les figures clau de tot el procés, és el compraor. I xarra amb una altra figura important: l'hortolà, que és qui controla que la collita es faça segons el que s'ha convingut. Per seguir la conversa cal abans ressetejar el vocabulari. Als horts encara es compta i es negocia en pessetes, es pesa en arroves(12,9 quilos) i es calcula la superfície en fanecades (una dotzena fan una hectàrea). La quantitat de varietats de taronges i mandarines és infinita, i d'aquestes darreres la gran majoria són clementines: clemennules, clemenrubi i clemenvilles són de les varietats més reconegudes, però un agricultor experimentat en pot identificar fins a mig centenar, cadascuna amb el seu gust, el seu tacte i punt de maduració. 


 Una colla de collidors recol·lectant clementina de la varietat clemenvilla en una finca situada entre Betxí i Onda | DANIEL GARCÍA-SALA 

 El comprador és la baula entre el gran comerç i el peó que treballa contractat per una ETT per a la collita. Odiat i envejat a parts iguals. La seua faena és moure's pels camps i seleccionar els horts que proveiran el seu comerç. Domínguez explica que el seu quefer s'assembla al d'un detectiu: un cop identificat un hort interessant comença la investigació per localitzar-ne el propietari. "Preguntes a un veí i te diu: «Eixe hort és de, posem per cas, els xatos». Te poses en contacte en els teus informadors de la zona per saber qui són els xatos, si són molts germans i de quin d'ells és l'hort. La intenció és saber si la finca està lliure o està en una cooperativa. Si està lliure comença la negociació. Es negocia preu, mètode i data de recol·lecció". La clau d'un bon comprador, segons Domínguez, a més de l'ull clínic, és la xarxa d'informadors. La informació corre pel camp a gran velocitat i és un bé molt preuat. El comprador va a comissió i hi ha molts diners en joc.

 Cunard Line 

El llaurador-propietari juga cada any una partida de pòquer amb quatre jugadors més: el calendari, la meteorologia, les plagues i el mercat. Així, si aposta per una varietat primerenca pot obtenir un bon preu amb un producte no tan dolç però que és el primer a arribar a les parades quan comença el fred. Per contra, en les tardanes s'aposta per la qualitat i es busca optimitzar el preu, però el llaurador s'exposa a perdre la collita per un fenomen meteorològic com ara una pedregada. En realitat no sap mai amb antelació a quin preu vendrà i manté en paral·lel una dura batalla per evitar les tres grans desgràcies del camp: la gelada, la plaga i el comerciant morós o que no paga. Per això el caràcter del llaurador valencià és desconfiat i individualista. 

L'antídot contra la incertesa han estat històricament les cooperatives, que van experimentar una gran explosió als anys 60-70, la segona edat d'or de la taronja. Ara moltes estan tancant. "Mai podran competir amb la privada perquè tenen una garantia de pagament superior, i per això el seu preu sempre és més baix. Però eviten que els grans comerços controlen tot el mercat". Vicent Estruch és professor d'economia rural a la Universitat Politècnica de València i explica que en les parts històriques del cultiu de la taronja com Castelló, Sagunt, la Ribera, el Maestrat i la Safor, la gran majoria són explotacions reduïdes, d'un màxim de dues hectàrees, quan a Huelva la mitjana és de 30 hectàrees.

El valencià és un cas de minifundisme portat a l'extrem, de manera que es pot parlar de "cultiu de precisió", segons Estruch, gràcies al coneixement individual de cada taronger que té el llaurador. Un altre avantatge és el clima. El geògraf Joaquim Aparici ho ha estudiat: "El País Valencià té la millor taronja pel clima: necessita una miqueta de fred, al límit del 0, i això no ho tenen ni el Marroc ni Andalusia. La corfa no es bufa, si no madura bé a la taronja es fan bombolletes. El sòl es pot corregir, la climatologia no", conclou.

 Lili Marlen 

Els collidors

A Borriana encara hi ha tarongerars a primera línia de mar, un fet insòlit en el litoral valencià. Els plans per construir camps de golf i urbanitzacions van quedar estroncats amb l'esclat de la bombolla immobiliària. El resultat són ara hectàrees d'horts abandonats propietat de bancs o constructores que no saben què fer-ne. La finca El Naranjal, coronada per un xalet d'estil modernista, es va salvar. Allà Juan Pedro fa de triador. "Abans el cap de colla collia com els altres, ara no pot ser perquè els collidors són inexperts i no saben distingir si una clementina està en condicions o no". Per això ell treballa sense guants i remena les caixes: el tacte li serveix per saber si una taronja és pixona, és a dir, si té la pell clivellada, si té alguna picada d'ocells o de caragols o si no és prou gran. El cap de quadrilla i el comprador coordinen el dispositiu del transport. Els collidors trauen les taronges en cabassos, les pesen, les aboquen en caixons i les amunteguen a la vora del camí. Allà vindrà el camió a recollir-les i portar-les al magatzem de confecció.

Pepe el Vicari(al seu DNI hi posa José Miró, però ningú mai l'ha anomenat així) passa per davant d'un hort seu i està temptat de baixar a collir un caixonet. S'ha passat el trajecte xarrant animadament amb el fotògraf i creu que la millor manera de coronar la jornada és amb una degustació a peu d'hort. La mirada comminatòria del seu fill, periodista establert a Barcelona des de fa més de 20 anys i urbanita gens acostumat a embrutar-se les sabates, el fa desistir. 

 Cartell de propaganda del CLUEA. 
Lit.Durá Socializada, València
Arxiu de Salamanca

dissabte, 18 de gener de 2014

ELS LLIBRES I LES COSES Lectura, meditació i contemplació

Un sentiment ambivalent d'enveja sana i de rebuig instintiu és el que ens asssalta, als homes i dones del segle XXI, urbanites accelerats, davant la vida monacal. Vas a Poblet o a Montserrat i sents una mena d'atracció fatal. Doncs bé, això és el que també notareu si llegiu la monografia d'Ezequiel Gort La cartoixa a Catalunya, espiritualitat i senyoria, número 358 dels Episodis de la història de Rafael Dalmau Editor. Malgrat els més de nou-cents anys d'existència, els cartoixans no han canviat mai: " Nunquam reformata, quia nunquam deformata ". Seguint la regla de sant Bru de Hartenfaust (o de Colònia), la seva vida és de silenci absolut i aïllament. Són com eremites en comunitat.Lectura, meditació, oració i contemplació. Només mengen dos cops al dia. El vi, si de cas, aigualit. Res de carn. Prenen aliments que surten de la pròpia horta, peix i aigua abundant. Segons documenta Ezequiel Gort, aquesta manera d'estar al món ha portat els cartoixans a gaudir d'una longevitat destacable. A Montalegre, per exemple, fra Bartomeu Niall va morir el 1518 amb 110 anys. 

El monestir cartoixà més important de Catalunya va ser Escaladei, avui una ruïna museïtzada -l'any passat es va inaugurar la restauració del claustre menor, el capítol i el refetor- que durant segles va dominar la comarca del Priorat, a la qual donava nom: el prior n'era el senyor. El seu poder, a més, es va arribar a estendre per les Garrigues i el Segrià. Fins i tot va disposar d'algunes propietats a Barcelona i va dominar tota la vida peninsular de l'orde, organitzada a través de la província cartoixana de Catalunya, i amb monestirs com ara el de Valldemossa a Mallorca, fundat el 1399, i el de Montalegre a Tiana, al Maresme, que data del 1415 i que segueix en actiu (té web pròpia). La província va passar a ser espanyola el 1784 a instàncies reials. 

Ara que celebrem el tricentenari de la derrota catalana del 1714, val la pena fer constar que durant la Guerra de Successió, Escaladei, emblema dels cartoixans, va tenir una comunitat austriacista que va expulsar o va deixar fugir el seu prior, Fernando Rodrigo, que devia ser borbònic. Perduda la contesa, durant uns anys va seguir donant suport als guerrillers del militar miquelet Pere Joan Barceló, àlies Carrasclet, que va continuar la resistència.