El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dissabte, 30 de novembre de 2013

Una Palestina imaginària

De la crònica de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) a La Publicitat (V-1936). Així informaven alguns diaris, d'aquí i de Madrid, sobre les tensions al Pròxim Orient. 

JOSEP CARNER 1936 Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

 Una Palestina imaginària 

Arriba a les meves mans un número d'una revista espanyola editada per la Custòdia Franciscana de Terra Santa, en la qual un curiós article conté útils rectificacions que interessen a la premsa de Barcelona i de Madrid. [...] El Correo Catalán del 27 de desembre darrer, en una informació sobre els interessos catòlics a Palestina, diu que segons el senyor Vallet i Sabater, l'ajuntament de Tel Aviv coaccionà els catòlics perquè no poguessin celebrar la darrera festa de Sant Silvestre de final d'any vell i començ d'any nou. "Así -diu aquell diari- se consiguió quitar toda publicidad a una fiesta católica tradicionalmente celebrada y afirmar la influencia judaica en daño de la religión verdadera". La revista franciscana fa notar "només" que això: Tel Aviv és una ciutat "exclusivament" jueva. ¿Com pot existir "una festa catòlica tradicionalment celebrada" en una ciutat "fundada en" 1909 i per als jueus? Aquesta festa, naturalment, no existeix: el que passa és que molts que s'anomenen catòlics van a Tel Aviv a passar paganament les festes catòliques en aquella ciutat, i, per Sant Silvestre, a menjar el raïm de mitjanit, que "dóna sort". [...] Els diaris El Debate i La Nación , de Madrid, del 25 de desembre últim deien que en la nit de Nadal s'haurien agenollat plegats a l'Església de la Nativitat, de Jerusalem, els sacerdots etíops i els prelats italians. (La revista Tierra Santa fa notar, però, que els abissinis preguen drets i que llur Nadal s'escau el 7 de gener). [...] Finalment El Correo Catalán del 24 i 25 del mes passat parlava d'una vaga general revolucionària a Jerusalem (on no existia) i la descrivia pel procediment senzill d'atribuir-li els episodis aleshores recents de la vaga general nacionalista de Damasc (Síria). - De totes aquestes informacions pot dir-se ço que opinava sobre la història una bona noia en una novel·la de Jane Austin: "Trobo que, per a ésser una cosa inventada, hi manca imaginació".
 

Amat-Piniella, expulsat per roig, torna a Manresa

Les despulles de l'autor de la novel·la 'K.L. Reich' ja descansen a la capital del Bages 

TESTIMONI DE MAUTHAUSEN Amat-Piniella, el 1970, en un viatge a Mauthausen per celebrar el 25è aniversari de l'alliberament del camp. 

Sílvia Marimón 

El 2 de gener de 1960, l'escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - l'Hospitalet de Llobregat, 1974) va anar a Manresa a firmar exemplars d'El casino dels senyors. Feia quinze anys que havia sortit de Mauthausen i en faltaven tres perquè publiqués K.L. Reich, un colpidor testimoni de l'infern dels camps nazis. Va arribar-hi a mitja tarda i en va haver de marxar al cap de dues hores. El van fer fora. No tornaria a la ciutat on havia nascut, havia estudiat i havia començat la seva carrera periodística i política. Fins ahir. 53 anys després de la seva expulsió, les seves despulles van ser traslladades, amb les de la seva segona dona, Maria Fernández, des de Collserola fins al cementiri de Manresa. Finalment, l'home que, segons Montserrat Roig, "vessava humanitat" ha pogut tornar a la capital del Bages. 

Al panteó s'hi llegeix: "Aquí reposa Joaquim Amat-Piniella, supervivent de Mauthausen i autor de la novel·la K.L. Reich. En memòria dels manresans que van patir i morir als camps de concentració i de totes les víctimes de l'horror nazi". Inscrits a la paret, hi ha uns versos de Llunyanies , els poemes que va escriure rere els filferros de Mauthausen: "Pàl·lids de terror els assassins del qui ha estat just. / Pàl·lida la glòria que tornarà jove el blau del cel...! / Veniu amb mi, tots, a desvetllar cementiris!"Aquell 2 de gener del 1960, l'escriptor Josep Tomàs Cabot va anar a veure Amat-Piniella. El seu va ser l'últim llibre que va firmar l'autor d'El casino dels senyors. "Tot d'un plegat van irrompre dues persones. En castellà i de manera brusca, li van dir que allò era un acte incivil, i que no tenia autorització per firmar llibres. Era un rojo separatista i a Manresa no el volien", explicava Cabot en una entrevista a l'historiador Joaquim Aloy. "Era una manera brusca de dir-li que feia nosa", afegeix. Cabot recorda que Amat "va girar cua i va desaparèixer". Ningú el va tornar a veure. 

Una gran sensibilitat 

Segurament va agafar el tren, tot sol, i va marxar a Barcelona. Amat devia estar afectat. L'home que durant cinc anys va haver de posar-se els pijames ratllats, bruts de sang, foradats de trets i recosits de Mauthausen, era extremadament sensible. Ahir el seu fill, els néts i els nebots van voler acompanyar el seu retorn a Manresa. "Era molt afable, molt carinyós. Tot el que sóc l'hi dec a ell. Els meus valors, la importància que li dono a la veritat. Ell sempre em deia que no oblidés que allò que llegia a K.L. Reich era veritat. Em deia que no em deixés enganyar pels qui deien que allò no havia passat mai", explica el seu nebot Bernardo Fernández, que va viure amb ell des del 1962 fins a la seva mort. Fernández conserva la vella màquina d'escriure de l'oncle.

El fill d'Amat-Piniella, Marcel, recorda especialment l'alegria del seu pare quan finalment va veure publicat K.L. Reich : "Ho havia intentat moltes vegades i moltes vegades li havien dit que no". El nét, Oriol, no va poder conèixer el seu avi, però l'ha anat descobrint. "Primer, quan era petit, a les reunions de l'Amical de Mauthausen, i després amb la Montserrat Roig", diu. "Sempre em diuen que era un home que captivava amb la conversa", afegeix. Ell creu que el seu avi estaria content de poder descansar a Manresa: "És la ciutat on va créixer, i en el projecte polític d'aquesta ciutat hi va posar el coll". 

Amb el retorn d'Amat-Piniella a Manresa, es posa punt final, de manera simbòlica, a l'Any Amat-Piniella. "S'ha fet justícia amb algú amb quin no es va ser just. No volem oblidar, com ell no va oblidar allò que va viure. Amb aquest retorn es tanca un cercle de silenci i vergonya", va dir ahir Josep Alert, que ha coordinat el centenari, una commemoració que, sense gaires recursos, ha reeixit. Ha aconseguit que l'obra de l'escriptor manresà torni a les llibreries, amb la publicació de títols inèdits i reedicions. Un altre èxit: per primera vegada, K.L. Reich serà traduïda a l'anglès i al francès. A Maria Bohigas, editora de Club Editor, l'ha sorprès la bona acollida de l'obra d'Amat-Piniella. "Ha sigut un centenari modest però molt efectiu. Suposo que l'entusiasme dels que l'han organitzat s'ha encomanat", conclou Bohigas.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(151)

El tancament de caixes (1899)

Professor de Política Econòmica de la UB -

 Monument al Doctor Robert, alcalde de Barcelona, quan es va fer el tancament de caixes. Foto: ARXIU.

dimecres, 27 de novembre de 2013

D’Isabel la Catòlica a Felip II




http://blogs.sapiens.cat/amblupa/2013/11/11/disabel-la-catolica-a-felip-ii/





http://blogs.sapiens.cat/amblupa/autor/

Origen: Salamanca

Un estudi de Gerardo Boto, Màrius Vendrell i Pilar Giráldez confirma que el claustre de Palamós és l'antic claustre romànic de la catedral de Salamanca

 

Gerardo Boto, el juny del 2012, al costat del claustre del Mas del Vent de Palamós Foto: LLUÍS  SERRAT

Proposen connectar la Casa Pastors amb el Museu d'Història de Girona

Consideren que en un futur els dos edificis s'haurien d'unir i complementar Un primer estudi dels arquitectes Fuses i Viader limita els espais expositius

 

 
Joan Maria Viader durant la seva explicació ahir a l'Ajuntament de Girona Foto: LLUÍS  SERRAT.

El 1714, a la basílica de Santa Maria del Pi

La basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona presenta l'exposició El Pi, 1714, una comunitat assetjada

http://basilicadelpi.com/santa-maria-del-pi-1714-una-comunitat-assetjada/

Nova llum als orígens

Els arqueòlegs troben un absis i una cripta funerària del segle VI al subsòl de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, claus per entendre la Barcelona visigoda

 

 
 La piscina baptismal localitzada, l'any passat, a la sagristia Foto: ORIOL DURAN.

Imatge de l'absis i de la cripta, amb una alçada conservada que supera els tres metres. L'Ajuntament museïtzarà les restes per la seva importància Foto: JUDIT FERNÁNDEZ.

diumenge, 24 de novembre de 2013

HISTÒRIA Quan els presos vivien com bèsties

Cárceles en llamas' recorre la història de les lluites carceràries durant la Transició

 SÍLVIA MARIMON .

                    Quan els presos vivien com bèsties


La mort de Rafael Sánchez Milla, àlies el Habichuela , a la presó Model de Barcelona, el 19 d'octubre del 1975, va encendre el primer gran motí de la Transició. Segons el metge de la presó, Sánchez tenia hemorràgies i hematomes al cap i a la cara. Va morir, segons el comunicat mèdic, d'un col·lapse cardiovascular. Un pres va explicar als seus companys que el funcionari implicat en la seva mort, al pati, es petava de riure i explicava acudits. La indignació es va convertir en protesta. Hi va haver crits, amenaces i agressions amb pals; es van llançar objectes de tota mena, i es va exhibir una pancarta feta amb un llençol: "Que venga el gobernador y la prensa ". 

La resposta de la policia va ser contundent: nombrosos presos van acabar a la infermeria i molts en cel·les d'aïllament. Alguns es van declarar en vaga de fam i d'higiene -s'orinaven al mig de la cel·la-. Aquest motí seria el primer de molts. Entre el 1976 i el 1978, els primers anys de la Transició, hi va haver un centenar d'amotinaments a les presons espanyoles. Algunes galeries de presos van ser incendiades i pràcticament arrasades. Els presos s'autolesionaven de manera col·lectiva amb talls als braços i a l'abdomen, o feien vagues de fam. Hi va haver morts i molts ferits.
 
Els presos estaven desesperats. Ho explica amb tot detall, i després de vuit anys d'investigació, l'historiador César Lorenzo Rubio a Cárceles en llamas. El movimiento de presos sociales en la Transición (Virus Editorial). Lorenzo està convençut que la història ha passat de puntetes per aquest capítol. "És un tema incòmode. Ens hem desentès de les presons", diu.

Un greuge amb els amnistiats

Amb la mort de Franco i l'amnistia als presos polítics, molts dels que estaven tancats per delictes comuns, perseguits i jutjats per lleis i tribunals dictatorials, van reivindicar també la seva llibertat. Tenien un sentiment de greuge: hi havia un canvi de règim, però s'havien oblidat d'ells. "Van començar de manera pacifista, amb manifestos i centenars d'instàncies, però ningú els va escoltar", explica Lorenzo. Per fer-se visibles van pujar a les teulades i van ocupar els patis. "Els van fer fora a cops de pilotes de goma, van traslladar els més actius i a molts els van castigar", resum Lorenzo. La violència va anar en augment. Hi havia molta ràbia acumulada. 

"La situació a les presons era terrible. A Carabanchel havien de treure les escombraries amb una pala excavadora perquè les deixalles s'havien acumulat durant setmanes", detalla Lorenzo. La descripció que feia el senador socialista Rogelio Barrios, després d'una visita al penal d'Ocaña, el desembre del 1977, era colpidora: "Els presos viuen com bèsties". I detallava: "Si abans era inhabitable, ara és el més brut, pestilent i desagradable que es pot imaginar". Barrios reproduïa el text d'una làpida del penal: " S i se visitasen los establecimientos penales de los distintos países y se comparasen sus sistemas y los nuestros, puedo aseguraros sin temor a equivocarme que no se encontraría régimen tan justo, católico y humano (Francisco Franco) ".

El gener del 1977 es va crear la Coordinadora de Presos Españoles en Lucha (COPEL). "La nostra lluita ha de sortir al carrer com una lluita social, contra la injustícia manifesta d'un règim brutal, que ha creat les bases socioeconòmiques de la desigualtat contra la qual ens rebel·lem", deia un dels seus primers manifestos.



  El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i a la presó del Dueso més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.

ART Rere el rastre de les joies pintades del rei Martí l'Humà

Un estudi relaciona el monarca amb tres obres conservades a Saragossa i Filadèlfia


El rei Martí l'Humà (Girona, 1356 - Barcelona, 1410) era conegut també com l' Eclesiàstic per la seva obsessió per atresorar relíquies de sants. A l'Edat Mitjana es creia que les relíquies atorgaven a qui les custodiava poder simbòlic i la protecció de Déu. El 1383, encara en vida del seu pare, el rei Pere el Cerimoniós, l'infant Martí va tenir un somni del Judici Final i va iniciar els tràmits per a la fundació d'un monestir, la cartoixa de Valldecrist, a Altura (Castelló). Quan va arribar al tron va donar embranzida a les obres i va invertir-hi bona part del seu patrimoni. 

L'església de Sant Martí de la cartoixa es va consagrar el 1401 i els béns es van dispersar durant les desamortitzacions. " Valldecrist és un dels millors centres que va construir el rei. Es podria comparar amb el monestir de Poblet, que també estava lligat als reis", explica l'historiador de l'art Francesc Ruiz Quesada, que ha reconstruït una de les joies artístiques que Martí l'Humà va encarregar per guarnir la cartoixa, un petit políptic [retaule format per més de tres plafons articulats] que conté set peces que representen els Set Goigs de la Mare de Déu

De les set taules que formaven el conjunt, només se'n coneixen tres, que Ruiz Quesada ha posat en relació per primera vegada: una Anunciació , que es conserva al Museu de Saragossa, i la Nativitat i la Dormició de la Verge , que són propietat del Museu d'Art de Filadèlfia. Les taules que s'han perdut corresponien a les escenes de l'Adoració dels Reis Mags, la Resurrecció de Jesús , l' Ascensió de Jesús i la Pentecosta .Les dimensions totals de les set pintures, que encaixaven les unes amb les altres, són de 85 centímetres d'altura i de 2,5 metres de llargària, segons publica Ruiz Quesada en l'últim número de la revista d'art digital Retrotabulum .Aquestes taules no formen un retaule sinó "un políptic a peces que s'utilitzava en ocasions importants", explica Ruiz Quesada. "Conjunts com aquest no són gens comuns en l'art de la Corona d'Aragó -afegeix l'historiador-. Només es conserva una altra obra d'aquest tipus, el Políptic Morgan , de Ferrer Bassa, un retaule devocional que és a The Morgan Library & Museum de Nova York. 

El políptic és una obra d'una qualitat excepcional, "una de les poques obres conegudes que estan lligades al rei i està feta per dos dels millors artistes de l'època", subratlla l'historiador. Els quatre reliquiaris que té la taula de Saragossa, l'única que es conserva íntegrament, han sigut una de les claus per reconstruir el conjunt.En total, el conjunt tenia 32 petites cel·les. Pel que fa a l'autor de les pintures, Ruiz Quesada les atribueix per primera vegada al pintor valencià Pere Nicolau i el pintor original d'origen alemany establert a València Marçal de Sax. Tot i que Nicolau està considerat un dels grans pintors gòtics valencians, no hi ha consens entre els experts sobre quines obres se li poden atribuir. Marçal de Sax es coneix únicament per un Dubte de sant Tomàs , conservat al Museu de Belles Arts de València, i pel retaule del Centenar de la Ploma, conservat al Victoria & Albert de Londres.
 
"Per mi és una obra mixta: la va dibuixar De Sax i la va pintar Nicolau", diu l'expert, que eren "els grans artistes de la València d'aquell temps" i comparables al barceloní Lluís Borrassà. "Pels volts del 1400, València va experimentar una gran eclosió i es va assolir un nivell artístic importantíssim amb l'arribada a la ciutat de nombrosos pintors", raona Ruiz Quesada

Els jaciments d'Orce i Josep Gibert


"Si vols ésser honrat, vés-te'n de sa terra on ets nat", diu un refrany menorquí. Hi he pensat en saber que la província de Granada lliurava la Medalla d'Or a títol pòstum a Josep Gibert (1941-2007). Aquest paleoantropòleg català va descobrir els jaciments d'Orce, de gran extensió, on podrien treballar diferents grups si la Junta d'Andalusia no seguís el procediment de concedir els permisos mitjançant un concurs, com si fos una obra pública. El 1983 Josep Gibert va descriure la troballa, a Orce, d'un fragment de crani humà de més d'un milió d'anys. Per enveja, ignorància o incomprensió, una part de la comunitat científica no va acceptar el canvi de paradigma que significava trobar fòssils humans tan antics al sud de la península Ibèrica: indicaria que van arribar a Europa per Gibraltar, una idea que no encaixava amb les hipòtesis que aquell viatge passava per l'est d'Europa. Van dir que era el crani d'un ase o d'un cavall. Estudis posteriors d'altres investigadors, però, van provar la humanitat d'aquell fòssil, i la troballa d'indústria lítica (d'eines) va confirmar la presència humana a Orce. 

Amb el temps, els que no volen reconèixer la feina de Gibert han optat per una altra tàctica: esborrar-ne el nom de la història d'Orce. N'hi ha que ara hi excaven i hi fan grans descobertes , com la dent infantil humana descrita el març d'enguany al Journal of Human Evolution . Això sí, oblidant que el 1999 Gibert va descriure una dent semblant trobada al mateix lloc. L'oblit, però, era massa flagrant i la revista va haver de retirar l'article, que es va publicar de nou amb les referències a la feina de Gibert.

Nova llum per al romànic.Sant Climent de Taüll virtual

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/696169.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail
Recreació virtual de com hauria estat l'absis totalment pintat, amb els fragments que falten inclosos Foto: JUDIT FERNÁNDEZA.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/696169.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail
 Visió de l'absis amb la projecció de només les pintures conservades Foto: JUDIT FERNÁNDEZ.

Ramon Alberch recull petites grans històries de la ciutat

L'arxiver i historiador gironí ha publicat el llibre ‘Girona. Històries, curiositats i misteris', que presenta dijous a l'ajuntament


Recull 32 relats que han deixat petja física

 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/695715.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail

 La plaça dels Raïms, la més petita del món? Foto: XAVIER ALEJO RUIZ / VIENA EDICIONS.

Es presenten a Castelló de la Plana els actes commemoratius de les Normes de Castelló

 
Presentació d eles activitats commemoratives de les Normes de Castelló. Foto: CEDIDA. 

Mor l'historiador Miquel Barceló, expert en societats andalusines.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/696147.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail
Miquel Barceló Perelló / TRACES

dissabte, 23 de novembre de 2013

L'èxit cultural de Franco: la incultura.

Historiadors i investigadors exposen a Barcelona nous estudis sobre el franquisme 
 
SÍLVIA MARIMON .

 01.LA SENSUALITAT DE SARA MONTIEL . Sara Montiel va ser la cupletista María Luján a El último cuplé, que va ser un gran èxit de públic i Va batre tots els rècords a taquilla.

"Franco va voler esborrar 200 anys de cultura i imposar els valors cristians de l'Edat Mitjana. Va fracassar perquè el seu discurs era demencial", explica l'historiador Antonio Francisco Canales. El dictador es va voler apropiar del temps lliure dels espanyols, però la seva proposta cultural no va seduir. "El franquisme ha sobreviscut en alguns mitjans de comunicació i en el discurs polític d'una part de la dreta, però no en la cultura ni en la societat", resumeix Canales. Tampoc els valors morals, que el franquisme va voler inocular a la població, han perviscut. "A Espanya l'Església sempre ha tingut poder, però no ha penetrat socialment. I no hem d'oblidar que va ser l'únic país europeu que va plantar cara al feixisme. Hi va haver una guerra. A Alemanya i Itàlia la població va votar el feixisme", argumenta l'historiador. "La cultura espanyola del primer terç del segle XX era una cultura laica. Franco va intentar eradicar-la, però no va poder", afirma l'historiador Ismael Saz.L'únic èxit cultural de Franco? "La incultura", respon Canales. "Vam passar de l'analfabetisme a la televisió. Els efectes sobre l'educació van ser devastadors". Estudiosos d'arreu del món han participat aquesta setmana a Barcelona en la VIII Trobada Internacional d'Investigadors del franquisme, organitzada per la Fundació Cipriano García de CCOO i el Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. Es va parlar de l'exili, la política, l'economia, la repressió, les víctimes i la cultura. 

La recta és santa. Les corbes "femeniles" del Modernisme, condemnades

A partir del 1939 el deure dels arquitectes espanyols va ser "fer pàtria", explica la historiadora Zira Box. Madrid havia de ser la capital imperial que representaria l'Estat vencedor. Els franquistes menyspreaven especialment el passeig de Gràcia. Antonio Tovar, un dels principals propagandistes del règim de Franco, escrivia: " Una rigidez de líneas en buena piedra y con alguna estatua nos salvará de aquel suprascetismo de níquel, de cemento y de cristal, de aquel fin de siglo delirante del Paseo de Gracia. Esta rigidez será la que nos llene de santa satisfacción y alegría ". El règim adorava la línia recta i considerava, en l'arquitectura, que la corba era "decrèpita, femenina, retorçada". L'Escorial era la màxima simbolització de l'arquitectura "viril i crua". També preferien el paisatge dur i àrid de Castella que no pas la llum i exuberància mediterrànies. 

La ingènua llibertina. Amb 'El último cuplé', la dona s'erotitza

Els models de feminitat van canviar a partir dels anys 50. Hi va haver un abans i un després d' El último cuplé (1957) de Juan de Orduña. "La pel·lícula d'Orduña va ser un dels grans èxits comercials de l'any i va convertir Sara Montiel en una icona de masses en la seva representació d'ingènua llibertina", explica Aintzaen Rincón. A finals dels anys 50, les cartilles de racionament ja formaven part del passat. Espanya havia signat acords de defensa amb els Estats Units i el consumisme penetrava tímidament. "Les actituds del personatge principal d' El último cuplé encaixen en el que el règim franquista va identificar amb la sensualitat i depravació moral pròpies de la dona perduda. Però Montiel va ser capaç de provocar una reacció d'empatia. Era una combinació d'Eva pecadora i Maria maternal", descriu Rincón. 

La protagonista del film és una dona desitjable, que fuma i es maquilla. Paga amb la mort els seus pecats. Però Aintzaen Rincón defensa que va redefinir la feminitat. Amb El último cuplé el cos s'erotitza i la dona no només educa patriotes, sinó que és un objecte de desig. 

La doctrina dels tebeos. Mari-Pepa, l'heroïna que cosia per a la División Azul

A la Guía de la madre nacional-sindicalista, Mercedes Suárez donava alguns consells per a les mares: "Desarrollad en ellos un verdadero patriotismo, hacedles amar a España sobre todas las cosas de este mundo, que estén dispuestos a morir por la patria ". Els franquistes sabien que, a part de vèncer, havien de convèncer. I van treballar força la literatura infantil, sobretot a través dels tebeos. A la revista Flechas y Pelayos , Azaña és una "alimaña masónica ". La sàtira s'utilitza sovint. Un cenetista persegueix, com el burro la pastanaga, una cuixa de pollastre, una ampolla de vi i un carràs de raïm. Mari-Pepa va ser el primer tebeo destinat a nenes de la postguerra. Estudiava en un col·legi de monges i rebia orientació espiritual. Representava les virtuts d'obediència, humilitat i paciència de l'Espanya blava. Visitava soldats ferits i cosia per a la División Azul. "Va mantenir la tasca d'adoctrinament patriòtic i religiós", conclou Alfonso Sánchez.
 
02. Portada del tebeo Mari-Pepa, el primer exclusivament per a nenes de la postguerra. 


  03. Portada de Flechas y Pelayos.

BIBLIOTEQUES, QUILÒMETRE ZERO Diego Ruiz, el fundador de la filosofia de l'entusiasme

El director del psiquiàtric de Salt va escriure contes insòlits 
 
BLAI GASULL. Girona


La reedició de la seva obra novel·lística, el musical basat en Josafat que s'ha d'estrenar a començaments del 2014... Tot aquest rum-rum al voltant de Bertrana hauria de tenir alguns efectes col·laterals desitjables. Per exemple, la recuperació per a l'imaginari gironí del Dr. Diego Ruiz, que va ser amic de Prudenci Bertrana i director del psiquiàtric de Salt entre els anys 1909 i 1910. Va estar-s'hi poc temps. Tampoc no va durar-li gaire l'amistat amb Bertrana, que el va ridiculitzar després a Jo! Memòries d'un metge filòsof , una novel·la que el febrer del 2015 reeditarà Edicions de la Ela Geminada. 

Cosí de Picasso?

Josep Pla va qualificar els anys que "aquest impressionant aventurer i maliciós estrabul·lat" va dirigir el frenopàtic com "una de les coses més grosses que han passat en aquest segle en aquest país". Nascut a Màlaga l'any 1881, les notícies que tenim de la seva biografia són confuses i contradictòries, principalment perquè el mateix Ruiz es va encarregar d'adulterar-les en les seves múltiples publicacions. ¿Era cosí del també malagueny Pablo Ruiz Picasso? ¿Va ser l'introductor de Freud a Espanya? En qualsevol cas va ser un psiquiatre sense títol, el fundador d'una filosofia dita de l'entusiasme, un independentista llibertari amic de Salvat-Papasseit i un apassionat faldiller que va escriure llibres en català, castellà, italià, francès i alemany. Va tocar moltes tecles, de la filosofia a la història passant per la política, la medicina en diverses de les seves especialitzacions o la literatura. Va viure a Girona, i també a Barcelona, Bolonya, París i Tolosa, on va morir l'any 1959.

Diagnòstic mèdic

Amb motiu del pamflet La locura de Álvarez de Castro , un diagnòstic mèdic del governador militar fet en el centenari dels setges napoleònics de Girona, que Diego Ruiz va signar amb Prudenci Bertrana, la Biblioteca Valvi de Curbet Edicions va publicar el 2007 un estudi fabulós del neuròleg Joaquim Jubert que és una introducció perfecta al personatge, alhora que un examen minuciós del terrabastall que el Dr. Ruiz va provocar al seu pas per Girona. L'estudi de Jubert repassa les biografies dels perpetradors de l'opuscle, recull les reaccions a la premsa i revisa el diagnòstic sobre la salut mental d'Álvarez de Castro.

A les biblioteques, a part del llibre de Jubert, també hi trobem aplegats en un sol volum els dos llibres de contes que va publicar en català Diego Ruiz, Contes d'un filòsof i Contes de glòria i d'infern , editats per Cossetània fa cosa de tres anys. Uns contes força insòlits en la literatura catalana de l'època que s'endinsen en el gènere fantàstic partint dels exemples d'Allan Poe i De Maupassant, i que demostren que a més de tenir fusta per ser un personatge literari, Ruiz també va tenir-ne d'escriptor.

"Cal bombardejar Barcelona cada 50 anys", atribuida a Espartero, castiga des de Montjuich la ciutat revoltada (1842) (vídeo 9min)



De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(150)

Empresaris catalans a l'Argentina als anys vint (i 2)

Professor de Política Econòmica de la UB -

                                Antiga cerveseria Munich de Buenos Aires. Foto: ARXIU.

divendres, 22 de novembre de 2013

Arqueologia Troben esquelets de fa 6.400 anys enterrats amb un ritu funerari inèdit a la península

ACN. Begues


Arqueologia Troben esquelets de fa 6.400 anys enterrats amb un ritu funerari inèdit a la península

ACN. Begues


La renovació de l'escola pública.

http://mjc.cat/exporenovaciopedagogica/




                                         

Taula rodona "La renovació de l'escola pública. De l'Empordà..."

                                              
http://oci.emporda.info/agenda/girona/exposicions/figueres/eve-810205-la-renovacio-lescola-publica-lemporda-tot-catalunya-1900-1939.html

Campanyes d'excavació a la cova de Can Sadurní (Begues)

http://www.tv3.cat/videos/4208810/Campanyes-dexcavacio-a-la-cova-de-Can-Sadurni-Begues

Les excavacions arqueològiques d'estiu depenen de les ajudes i les subvencions de les administracions per sobreviure. I si bé mai els ha estat fàcil finançar-se, ara encara els costa més i han de buscar diners on poden.

http://domusapientiae.wordpress.com/2010/07/25/excavacion-en-la-cueva-de-can-sadurni/


                                                
http://www.verkami.com/locale/ca/projects/5913-cova-de-can-sadurni-ajuda-ns-a-continuar-35-anys-de-recerca

dimecres, 20 de novembre de 2013

El senyor Canal

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/694960-el-senyor-canal.html

Mor Josep Canal, pioner de l'arqueologia a Girona.

Considerat el promotor dels estudis del paleolític inferior a Catalunya, va codirigir el jaciment del Puig d'en Roca


També ha destacat per la seva contribució a la història medieval a la demarcació.

 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/694954.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail

Josep Canal, Anna Pagans i Eduard Canal i Josep Maria Nolla, a la presentació d'un estudi. A la dreta, Josep Canal amb Eudald Carbonell Foto: SGDAP (AJUNTAMENT DE GIRONA).

 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/694954.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=maill

Josep Canal amb Eudald Carbonell Foto: SGDAP (AJUNTAMENT DE GIRONA).

El Museu del Suro estrena exposició provisional

Un didàctic ‘Cork in progress' recrea el món surer mentre es treballa en les sales permanents


El muntatge potencia els elements interactius

 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/694935.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail


Una de les sales de la nova exposició, que s'inaugurarà dissabte vinent Foto: EL PUNT AVUI.

 

dimarts, 19 de novembre de 2013

L'Avui, digitalitzat

Prop de 700.000 pàgines del diari Avui publicades des del 1976 fins al 2011 es poden consultar al web del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/694574-lavui-digitalitzat.html

 Tres pàgines dels primers exemplars del diari Avui: la portada del 23 d'abril de 1976 i la de les eleccions de juny del 1977 Foto: arxiu.

diumenge, 17 de novembre de 2013

La ciutat perduda de Sikarra

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/692805-la-ciutat-perduda-de-sikarra.html?cca=1
Muralla ibèrica Foto: BEN CONSERVADA I DE 10 METRES DE LONGITUD PER 5 D'AMPLADA I 4 METRES D'ALÇADA, JUNT AMB UN FOSSAT I MOLTA CERÀMICA, SÓN LES TROBALLES ACN.

Agunes fotografies de Joan Vilatobà

Autoretrat de Joan Vilatobà, possiblement fet a Alemanya, entre el 1901 i el 1902 | JOAN VILATOBÀ 


Sense títol, ca. 1904-191 | GALERIA A34



Una de les versions de En quin punt del cel et trobaré?, ca. 1903- 1905 | JOAN VILATOBÀ / GALERIA A34

El primer taller de Joan Vilatobà, fotografiat per ell mateix. Sabadell, ca. 1903-1906 | JOAN VILATOBÀ / GALERIA A34 


 

Sense títol, ca. 1904-1910 | GALERIA A34 



 Sense títol, ca. 1903-1905 / GALERIA A34

MEMÒRIA El gran fotògraf català oblidat

Joan Vilatobà encara és un dels grans desconeguts de la fotografia catalana. La galeria A34 presenta el primer estudi històric de la seva obra amb una exposició amb prop de 40 obres i documents.

Antoni Ribas Tur

La fotografia artística va quedar relegada durant dècades en favor del fotoperiodisme i la fotografia publicitària i de moda. No va ser fins als anys 80 que va entrar a les cases de subhastes i els museus van començar a dedicar-li seccions. 

El Modernisme ha donat grans noms en el camp de les arts plàstiques com Santiago Rusiñol, Hermen Anglada Camarasa i Alexandre de Riquer, però el fotògraf pictorialista Joan Vilatobà (Sabadell, 1878-1954) és un autor poc conegut. "Surt a totes les històries de la fotografia catalana, i ja apareixia a les revistes de l'època, però no s'ha arribat a estudiar mai a fons", explica Josep Casamartina, comissari de l'exposició que la galeria A34 dedica a Vilatobà fins al 9 de gener. La mostra, que inclou 39 fotografies i documentació sobre la trajectòria de l'artista, suposa el primer estudi històric de la trajectòria de Vilatobà i ha permès datar les seves obres amb més precisió. "Totes es dataven entre el 1901 i el 1931, i això va desorientar força el públic i els estudiosos perquè es preguntaven si era dels anys 20. Però no, són de primers de segle", subratlla Casamartina, que considera Vilatobà "el primer pictorialista professional català i un dels pioners de la fotografia artística". 

Abans d'aquesta mostra, es va poder veure l'antològica que el Museu d'Art de Sabadell li va dedicar el 1996, comissariada pel també fotògraf Pere Formiguera. El 2009 Vilatobà va ser l'únic fotògraf de l'exposició del MNAC Convidats d'honor , i el museu va adquirir les 17 obres exposades. Recentment els hereus van dipositar els seus negatius, 2.000 plaques de vidre, a l'Arxiu Històric de Sabadell, i un centenar de còpies d'època al Museu d'Art de Sabadell.

Un republicà que va treballar per al rei

Les obres exposades a la galeria A34 provenen dels hereus de l'artista i de diverses col·leccions particulars. N'hi ha que estan emmarcades pel mateix Vilatobà, i s'hi pot observar l'escut que l'acreditava com a proveïdor reial, tot i que pertanyia al Partit Republicà Radical i mai no va renunciar a les seves idees. El 1904 el rei Alfons XIII es va interessar per la seva obra quan la va veure exposada dins l'exhibició de productes locals que el Gremi de Fabricants de Sabadell havia organitzat en honor del monarca. "Era l'únic fotògraf de l'exposició", diu Casamartina. "No va voler regalar les fotografies al rei, sinó, com solia afirmar, els hi va fer pagar al preu que les venia al públic", afegeix el comissari. Així i tot, els reis li van encarregar un dels seus retrats oficials. 

Una altra de les curiositats de la mostra és el certificat d'estudis de Vilatobà escrit a mà pel seu mestre de fotografia a Karlsruhe (Alemanya), Fritz Schmidt, datat el gener del 1903, i un retrat que li va fer el mestre. El 1898 Vilatobà havia estat cridat a quintes per anar a la Guerra del Marroc, i es va exiliar amb el seu germà Josep i el pintor Miquel Renom per fugir de les seves obligacions militars. Finalment, la seva família va pagar per eximir-lo del servei, i Vilatobà va poder tornar a Sabadell.

La vida, l'erotisme i la mort

Entre les peces més impactants de la mostra, que inclou nombrosos nus femenins, figura En quin punt del cel et trobaré? , una elaborada posada en escena sobre l'erotisme i la mort de la qual Vilatobà va fer diverses versions. "Ell era espiritista i va jugar molt amb els temes de la vida i la mort i l'erotisme i la mort", explica el comissari. Un dels trets més destacats de moltes de les imatges és el gran format. "Quan les va exposar a Madrid van quedar molt parats. Estan revelades al carbó, una tècnica molt complicada i molt apreciada pels col·leccionistes de l'època perquè tenia molta durabilitat i qualitat", diu Casamartina.Per il·lustrar la importància de l'obra de Vilatobà, el comissari el posa en context. "Durant el Modernisme hi havia altres fotògrafs. Però Vilatobà, que es va consagrar professionalment al pictorialisme, és un dels primers autors que rep la consideració d'artista. Va ser coetani de retratistes com els germans Napoleon i Pau Audouard, que també va treballar el pictorialisme però d'una manera tangencial", recorda el comissari.A més dels nus i les composicions, l'exposició desvela l'interès de Vilatobà pel flamenc, amb diversos retrats de gitanes. "Es va moure molt en ambients musicals. Tocava la guitarra i va ser amic íntim d'Andrés Segovia. Quan Joan Oliver i Francesc Trabal van muntar l'Associació de Música a Sabadell als anys 20, Vilatobà els va ajudar", diu Casamartina. I, per acabar, també es pot observar l'interès que va tenir pel paisatge. "Durant els cinc primers anys de la seva trajectòria, Vilatobà va ser pintor i va seguir força Modest Urgell i, sobretot, Joaquim Vancells". La particularitat d'aquestes imatges, fetes al desaparegut bosc de Can Feu, és que l'artista es va concentrar en detalls del sotabosc: en comptes de buscar la identificació del lloc, va posar l'accent en el simbolisme.

Apogeu i caiguda en l'oblit 

Tal com explica Casamartina, la trajectòria de Vilatobà "té dos moments destacats". El primer, del 1903 al 1905, quan s'estableix com a fotògraf. En aquells anys, guanya set premis al II Concurs de Fotografia d' Il·lustració Catalana i obté la màxima distinció, el Diploma d'Or, de l'Exposición Nacional de Fotografía del 1905. El segon moment brillant de la seva carrera arriba el 1919, quan té l'oportunitat d'exposar al Círculo de Bellas Artes. "Va arrasar", subratlla el comissari, que ha triat alguns dels originals d'aquella exposició per a la mostra a la galeria A34. Quan Vilatobà va exposar a Barcelona les obres amb què havia triomfat a Madrid, no va tenir tant èxit. "Amb prou feines va sortir a la premsa. Als anys 20, l'estètica de Vilatobà, molt modernista, ja no connectava tant amb l'època". Vilatobà va deixar la fotografia el 1931 per tornar a la pintura de paisatges i va morir oblidat com a artista. 

La fotografia artística va quedar relegada durant dècades en favor del fotoperiodisme i la fotografia publicitària i de moda. No va ser fins als anys 80 que va entrar a les cases de subhastes i els museus van començar a dedicar-li seccions. 

El Modernisme ha donat grans noms en el camp de les arts plàstiques com Santiago Rusiñol, Hermen Anglada Camarasa i Alexandre de Riquer, però el fotògraf pictorialista Joan Vilatobà (Sabadell, 1878-1954) és un autor poc conegut. "Surt a totes les històries de la fotografia catalana, i ja apareixia a les revistes de l'època, però no s'ha arribat a estudiar mai a fons", explica Josep Casamartina, comissari de l'exposició que la galeria A34 dedica a Vilatobà fins al 9 de gener. La mostra, que inclou 39 fotografies i documentació sobre la trajectòria de l'artista, suposa el primer estudi històric de la trajectòria de Vilatobà i ha permès datar les seves obres amb més precisió. "Totes es dataven entre el 1901 i el 1931, i això va desorientar força el públic i els estudiosos perquè es preguntaven si era dels anys 20. Però no, són de primers de segle", subratlla Casamartina, que considera Vilatobà "el primer pictorialista professional català i un dels pioners de la fotografia artística". 

Abans d'aquesta mostra, es va poder veure l'antològica que el Museu d'Art de Sabadell li va dedicar el 1996, comissariada pel també fotògraf Pere Formiguera. El 2009 Vilatobà va ser l'únic fotògraf de l'exposició del MNAC Convidats d'honor , i el museu va adquirir les 17 obres exposades. Recentment els hereus van dipositar els seus negatius, 2.000 plaques de vidre, a l'Arxiu Històric de Sabadell, i un centenar de còpies d'època al Museu d'Art de Sabadell.

L'ESCUMA DE LES LLETRES Tenim necessitat de novel·la històrica?

EL CENTRE CULTURAL DEL BORN VA OBRIR LES PORTES A PRINCIPIS DE SETEMBRE I DE MOMENT HA PRESENTAT UNA PROGRAMACIÓ ATAPEÏDA I INTERESSANT. 

 LLUÍS A. BAULENAS.


LA HISTÒRIA FETA NOVEL·LA

Avui es clou al Centre Cultural del Born (ho sento, si no m'hi obliguen no faré servir la construcció papanates, provinciana i americanitzada El Born Centre Cultural) la primera edició de Barcelona: novel·la històrica dins dels actes del Tricentenari 1714-2014. L'esdeveniment ha estat comissariat magníficament per Enric Calpena. Hi ha hagut xerrades, taules rodones, projeccions, una obra de teatre, propostes i fins i tot un premi literari, el premi Barcino, guanyat per l'escriptora britànica Lindsey Davis. 

L'interès i l'assistència als actes han confirmat el que ja sabíem: que la novel·la històrica interessa, i molt, a casa nostra. Des de fa uns quinze o vint anys, aquest subgènere té una presència constant a les nostres llibreries. Això indica clarament que hi ha un risc editorial, empresarial, assumit perquè hi ha una demanda real. I no pas una demanda normal, sinó forta, que premia amb vendes considerables més d'un autor català. Sense voler ser exhaustiu, tenim pioners com ara Alfred Bosch, Jordi Mata, Albert Salvadó i Rafael Vallbona, que han donat pas a gent com Martí Gironell, Coia Valls, Maria Carme Roca i tants d'altres. Fins i tot ha comptat amb la inclusió de totterrenys de qualitat contrastada com és ara Andreu Martín. I el cas especialíssim d'Albert Sánchez Piñol. Aquest fenomen és estrictament nostre. Vull dir que, per exemple, quan la novel·la negra, un dels subgèneres per excel·lència, es posa de moda, ho fa a tot arreu d'Europa durant un quant temps. 


LA NOVEL·LA FETA HISTÒRIA

L'èxit de la novel·la històrica a Catalunya és un fenomen estrictament local que, ara per ara, té una explicació força evident: la anormalitat viscuda a l'hora de conèixer la major part de la nostra història. Un ciutadà espanyol de cultura mitjana té al cap uns quants passatges de la història del seu país: la Reconquesta, els Reis Catòlics, la descoberta d'Amèrica, els tercios de Flandes, la Guerra de la Independència, la Guerra Civil… Per a una bona part de la població catalana (les generacions de més edat) aquesta mínima noció de la pròpia història no existeix. O existeix molt poc. I, sovint, la que existeix, a més, es llegeix des de claus d'interpretació hispanocèntriques. És a dir, com a mínim, discutibles. 

Totes aquestes novel·les històriques contribueixen a pal·liar un dèficit existent, tant a nivell quantitatiu (coses que no sabem) com qualitatiu (ara podem donar la nostra opinió sobre aquestes coses). És exactament el mateix cas de la quantitat de publicacions entorn de la llengua catalana. Proporcionalment, som els que publiquem més llibres a Europa de tema lingüístic pel que fa a publicacions de divulgació. I això emmarcat en l'existència d'un tipus de lector cada cop més majoritari a qui agrada gairebé tant passar-s'ho bé amb la literatura com aprendre història, lingüística i altres matèries. Aquest tipus de lector el trobem a tot arreu d'Europa i dels Estats Units. D'aquí que, per exemple, la novel·la històrica es mantingui sempre en uns mínims de demanda molt regulars i, sobretot, molt acceptables.

17 de novembre de 2013 - Ràdio 90 - Capítol 9: Què sabem dels visigots catalans? (a càrrec de Joaquim Grau)

http://actualitatarqueologicagirona.blogspot.com.es/2013/11/17-de-novembre-de-2013-radio-90-capitol.html

El Llibre del Sindicat Remença (1448), entra a formar part del registre de la memòria del món de la Unesco

http://www.cucadellum.org/2013/11/el-llibre-del-sindicat-remenca-1448.html

dissabte, 16 de novembre de 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(149)

Empresaris catalans a l'Argentina als anys vint (1)

Professor de Política Econòmica de la UB -

 El català Alfons Baldrich va ser director general de l'argentina YPF al crear-se el 1922. Foto: ARXIU.