El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Josep M. Huertas, periodisme i història militant

Josep M. Huertas, periodisme
i història militant




De castanyes, panellets, morts i fantasmes





Jordi Serrallonga, arqueòleg

“El bipedisme no va sorgir com a adaptació al medi, va ser una mutació atzarosa” 

 


 Jordi Serrallonga

De carbasses i castanyes…

La Jack O'lantern, una tradició cultural irlandesa que s'ha convertit en icona global d'una festivitat d'origen pagà.


  

Jornades acadèmiques Formació de nous estats al món del segle XXI?: els processos independentistes (Quebec, Grenlàndia, Flandes, Escòcia, Euskadi, Catalunya) Born Centre Cultural, Barcelona, 29 i 30 octubre 2013

http://www.ub.edu/cehi/docs/jornades%20ElBornCC.pdf





diumenge, 27 d’octubre de 2013

“Les pensions de guerra no són informació secreta; cal voluntat política”

L'historiador Xavier Domènech afirma que el govern espanyol pot informar dels diners pagats als feixistes

Aportarà fortalesa democràtica, assegura


 Xavier Domènech , l'historiador amb el seu darrer llibre Foto: ORIOL DURAN.

Manuel Cerdán Periodista. INVESTIGANT LES CLAVEGUERES.

Qui guanyava amb la mort de Carrero? El búnquer”


 
 Foto: ALBERT SALAMÈ

Guerra de Successió de 1714: "Quan a Barcelona van caure 30.000 bombes", vídeo de La Vanguardia

Museu d'Història de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Exposició sobre la Guerra de Successió en línia.



Catalunya i la Guerra de Successió (1702-1715)Nova exposició en línia, que té l'objectiu de commemorar aquest esdeveniment que ha tingut una repercussió especial en la configuració de la memòria col·lectiva del nostre país.

 http://1714.mhcat.cat/

La denúncia de 300 historiadors pel bloqueig a la documentació militar i diplomàtica arriba al Congrés i al Senat .

L'excusa d'Exteriors és que els arxius s' estàn trasladant. Foto, diari ARA

Investigadors d'arreu del món exigeixen que es garanteixi l'accés a la informació del segle XVI al XX, que el govern ha declarat "secreta"

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Homenatge a les Brigades Internacionals

 http://www.tv3.cat/videos/4731072/Homenatge-a-les-brigades-internacionals



Les Brigades Internacionals: del mite a la realitat.


L’escriptor George Orwell, entre els brigadistes internacionals, a la seva arribada a Barcelona per lluitar al bàndol republicà (1936)

                                     
 
Les Brigades Internacionals a la desfilada per Madrid el 8 de novembre de 1837

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(147)

Canvis d'usos en l'activitat (i 2)

Professor de Política Econòmica de la UB -

 La fàbrica Casaramona, a Montjuïc de Barcelona, es va transformar en Caixafòrum el 2002. Foto: ARXIU.

‘Els objectes parlen' a través dels colors

Una exposició inèdita reuneix al Caixafòrum de Girona una seixantena d'obres dels fons del Museu del Prado per revelar la importància que tot sovint tenen els objectes a l'hora d'interpretar el que volia transmetre l'artista.


El cartell de la mostra Foto: ‘HÈRCULES MATANT EL DRAC DEL JARDÍ DE LES HESPÈRIDES', DE PETER PAUL RUBENS (1635-40); ‘LA TIRANA', DE JOSÉ CASADO DEL ALISAL (1875) I ‘EL XARLATÀ ARRENCAQUEIXALS', DE THEORDOOR ROMBOUTS (1620-25) LLUÍS SERRAT /MUSEO DEL PRADO.

Visitants de l'exposició Foto: LLUÍS SERRAT.

Brossa, on els idiomes es troben

Spinoza: la joia de viure.

Gravat clàssic que representa Foto: EL FILÒSOF HOLANDÈS BARUCH SPINOZA ARXIU.
                                        

dijous, 24 d’octubre de 2013

La revolució dels saltataulells.

Carnets de quatre afiliats al CADCI. / Arxiu fotogràfic de barcelona

Reobertura, el febrer de 1936, de la Seu del CADCI, tancada dels dels Fets del 6 d'octubre de 1934. / Pérez de Rozas

Els setges de Barcelona.

Es presenta al Born ‘Barcelona 1714. Els gravats de la guerra de Successió'

 El llibre , un èxit de vendes, va reunir més de tres-centes persones al Born Foto: ORIOL DURAN.

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Qüestió de dignitat

Com el destí va unir les vides del fotògraf de Mauthausen i d’un altre soldat anònim de Catalunya represaliat per Franco

D.Marchena

Un tresor gràfic s’ha recuperat gràcies a la Comissió de la Dignitat i la iniciativa privada.
La Comissió de la Dignitat es va crear fa onze anys per aconseguir la devolució als seus propietaris legítims dels documents confiscats per la dictadura franquista i, en especial, dels papers de Salamanca. L’oenagé, també preocupada per preservar la riquesa cultural, es va mobilitzar quan va saber que a França se subhastarien 1.368 fotos sobre la Guerra Civil, la Barcelona de 1931 a 1939 i els refugiats que van creuar la frontera.

FRANCESC BOIX / ARXIU Els SS Himmler, Ziereis i Kaltenbrunner, en una foto utilitzada com a prova de càrrec a Nuremberg

El denominat fons Argelers, inicialment d’autoria desconeguda i pel qual la Generalitat no va mostrar interès, va ser adquirit a començaments d’aquest any per 7.700 euros, que la Comissió de la Dignitat va recaptar amb una col·lecta popular i l’ajuda de mitjans com l’editorial Ara Llibres i la revista Sàpiens. El material es va comprar per cedir-lo a l’Arxiu Nacional de Catalunya, un cop catalogat. 

La col·laboració ciutadana va permetre posar nom i cognoms a alguns retrats (“aquest és el meu avi”) i, estirant aquest fil, es va arribar a la sospita que el fotògraf podia ser Francesc Boix. La hipòtesi es va confirmar amb anàlisis pericials i grafològiques, però la certesa va arribar quan es va descobrir que aquell jovenet milicià que apareixia en una instantània al costat del dirigent comunista Gregorio López Raimundo era el mateix Boix. La foto es va fer en un balcó de l’hotel Colom, a la plaça Catalunya, a la seu de les Joventuts Socialistes Unificades, a les quals pertanyia Francesc Boix, de 16 anys i aprenent de fotògraf, una passió que li va encomanar el seu pare, el sastre Bartomeu Boix. 

L’advocat Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat, confia que durant el 2014 s’organitzi una gran exposició sobre aquesta troballa de valor incalculable. Encara queda molta feina per fer, explica, però els experts veuen en la majoria de fotos d’escenes de Barcelona la mà del pare i en les bèl·liques, la del fill. 

Algunes de les persones coneixedores del fons Argelers, com ara l’arquitecte Jordi Fossas, director de l’Arxiu Històric del Poblenou, es van sorprendre en llegir el llibre de Miquel Vidal Llavall, que recull els records de Francesc Febrer, un soldat de la lleva del biberó. Al final de la guerra, la dictadura el va obsequiar amb quatre anys més de mili per combatre en el bàndol republicà. Moltes pàgines de l’obra, que fa de la humilitat una grandesa, semblen una descripció de les fotos, en especial d’aquelles que expliquen què feien els soldats entre combat i combat: les tasques agrícoles a què es dedicaven i els partits de futbol amb què es distreien. La relació entre el llibre i les fotos és tan clara que la Comissió de la Dignitat ha decidit que la presentació de l’obra serà l’ocasió ideal perquè una mostra del fons Argelers s’exhibeixi per primera vegada davant el públic. L’acte està apadrinat i organitzat per una petita gran llibreria, Etcètera (Llull, 203), dirigida per l’entusiasme de Xon Pagès i Àlex Lerís, que s’imaginaran veure entre els assistents dos xavals a qui la guerra va robar la joventut. La joventut, sí, però no la dignitat.

Un llibre revifa el record de l’únic testimoni espanyol a Nuremberg.

F. BOIX (1920-1951) Va conèixer la guerra, l’exili i l’horror dels camps nazis entre els 16 i els 25 anys F. FEBRER (1920-2012) Mai no llegirà el llibre sobre la seva arribada al front d’Aragó, quan era un preadolescent

D.Marchena
 
Al carrer Margarit. del Poble Sec, al costat de l’edifici on va néixer, hi ha una placa de marbre en homenatge a un veí del barri. Diu així: “A Francesc Boix i Campo (Barcelona, 1920 – París, 1951. Fotògraf, lluitador contra el feixisme, presoner a Mauthausen i l’únic espanyol que fou cridat a declarar al tribunal de Nuremberg contra la cúpula del III Reich”. 

FRANCESC BOIX / COMISSIÓ DE LA DIGNITAT 

Francesc Febrer (1920-2012), el Paco del Poblenou, també va ser un soldat republicà. Una vegada, uns anys abans de la seva mort, va dir a l’escriptor Miquel Vidal Llavall: “Ah, la Guerra Civil, si jo t’ho expliqués...”. 

Des d’aquell dia, els destins d’aquests dos membres de la lleva del biberó, veterans del front d’Aragó i de la batalla de l’Ebre, es van unir per sempre més. 

A qualsevol altre país, Francesc Boix seria un heroi de llegenda. Aquí, tot just la placa de marbre, un documental impressionant de TV3 i un parell de llibres, no menys impressionants, que recullen la seva gesta i la de tants d’altres: lluitadors en defensa de la legalitat republicana, exiliats i amuntegats en camps de concentració de França, com el tristament famós d’Argelers, d’on van ser alliberats per caure a mans de la Gestapo i els trens de la mort amb destinació a Mauthausen. Ell, que va viure tot això entre els 16 i els 25 anys, no només es va salvar, sinó que va ajudar a salvar molts d’altres, com expliquen l’historiador Benito Bermejo a Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen (La Magrana i RBA) i l’enyorada Montserrat Roig al gran clàssic Els catalans als camps nazis (Edicions 62). Però, a més, Francesc Boix no es va limitar a sobreviure. Es va jugar la vida mil cops fent fotos, robant-ne negatius i traient-los del camp per poder acreditar l’horror que va presenciar. El que d’altres van aconseguir amb la literatura, com Mercè Núñez Targa, Joaquim Amat-Piniella, Jorge Semprún, Primo Levi, Imre Kertész o Boris Pahor, ell ho va aconseguir amb unes imatges en blanc i negre. Algunes de les seves fotos van portar a la forca jerarques i criminals nazis que van pretendre negar el coneixement del que passava a Mauthausen de portes endins perquè, deien, mai no hi havien estat. Mentien, i ell ho va poder demostrar amb les seves fotos. 
I, malgrat tantes heroïcitats, l’oblit. O gairebé: una placa, un documental i un parell de llibres. I si això va passar amb un gegant com ell, què deu passar amb tants soldats anònims que quan d’altres només pensen en els amics i les noies van ser obligats a anar-se’n de casa seva, cap a la guerra. Francesc Febrer, que va haver de coincidir allà amb Francesc Boix, va ser un de tants. 

Va morir l’any passat i mai no n’hauríem sabut res si no hagués estat per una frase intranscendent davant un amic, el cronista Miquel Vidal Llavall: “Ah, la Guerra Civil, si jo t’ho expliqués...”. I l’amic li va dir: “Explica-m’ho, explica-m’ho”. El fruit d’aquelles xerrades s’ha plasmat ara en un llibre, que per desgràcia el protagonista ja no podrà veure, i que l’autor presentarà dijous a Barcelona: Del Poblenou a la batalla de l’Ebre (Airam Edicions). 

  Un jove Francesc Boix al costat de Gregori López Raimundo a l’Hotel Colon de Barcelona

Per un atzar increïble, digne d’una novel·la, la redacció del llibre va coincidir amb la recuperació de l’arxiu perdut de Francesc Boix. El seu material, en contra del que molts creien, no es limita a Mauthausen o als mesos en què va treballar després del final de la Segona Guerra Mundial per al diari L’Humanité, abans que la tuberculosi i les seqüeles del seu pas per l’infern completessin la feina dels nazis. Ell i el seu pare tenien un tresor documental sobre la Barcelona de preguerres i el front d’Aragó. Les fotos es presentaran per primera vegada davant el públic dijous, durant una ocasió molt especial: la presentació del llibre basat en els records d’un altre vell nen soldat.


“Veiem les últimes restes dels murals prehistòrics”

RAMON VIÑAS  ARQUEÒLEG I INVESTIGADOR DE L'IPHES
 

diumenge, 20 d’octubre de 2013

Els neandertals tenien escuradents

Segons un estudi de l'IPHES, feien servir un estri de fusta per alleujar el dolor a la boca per gingivitis
Els neandertals tenien escuradents  

Els neandertals tenien escuradents IPHES
 
Eliminar restes de menjar que ens queden entre les dents i que sovint ens molesten és una de les funcions més comunes de l'ús dels escuradents. Aquest hàbit està associat al gènere Homo des de molt antic, ja que fins i tot s'ha documentat en dents d'individus que van viure fa entre 1,9 i 1,6 milions d'anys. Ara, però, una nova investigació, basada en les restes fòssils d'un neandertal, ha demostrat que aquest homínid també feia servir els escuradents per calmar el dolor produït per algunes malalties bucals com la inflamació de les genives (malaltia periodontal). 

Es tracta del registre més antic mai trobat d'un tractament pal·liatiu associat a una malaltia de la boca, segons un article que publica la revista PLOS ONE, amb els resultats d'aquesta recerca realitzada per membres de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de la Diputació Provincial de València. 

Queixals marcats

Els investigadors han analitzat les marques d'escuradents en molars de restes fòssils de neandertals del jaciment de Cova Foradà, a València. Es tracta d'un neandertal associat a indústria lítica mosteriana, és a dir, de fa aproximadament entre 150.000 i 50.000 anys. 

En primer lloc, la investigació va evidenciar que les restes maxil·lars presentaven porositat, un tret característic de deteriorament que deixava clar que aquell homínid va patir gingivitis, fins al punt d'haver perdut massa òssia, en concret entre quatre i vuit mil·límetres, de manera que les arrels de les dents, normalment a l'interior dels alvèols, quedaven exposades. "Aquest individu, en un intent d'alleugerar les molèsties que li ocasionava la malaltia periodontal, amb una important inflamació de les genives que molt sovint és sagnant, tindria moltes molèsties i va utilitzar un escuradents de manera sistemàtica", explica Marina Lozano, investigadora de l'IPHES. "És molt possible que li quedessin fragments d'aliments entre les arrels dentals i les genives i intentés treure's aquestes restes de menjar per calmar el dolor", afegeix Lozano. A més, la inflamació de les genives per si mateixa també provoca sensació de tenir un cos estrany sense que hi sigui. Això faria que, tal com fan avui dia molts pacients de malaltia periodontal, aquell neandertal fes servir l'escuradents amb més freqüència i intensitat, cosa que li va causar dos solcs a la zona de contacte entre dues dents. 

Teràpia primitiva 

Els casos de solcs dentals ocasionats per escuradents són nombrosos entre els neandertals, encara que generalment no estan associats a cap malaltia dental. "En el cas de Cova Foradà, l'escuradents no va ser utilitzat tan sols com una primitiva forma d'higiene dental, sinó que està associat a una patologia dental i a un intent d'alleujar el dolor, i és el que el fa singular", valora Lozano. "Aquest estudi suposa un pas més per caracteritzar els neandertals com una espècie amb un ampli ventall d'adaptacions al medi i de recursos, fins i tot, en el camp de la medicina pal·liativa", conclou la investigadora. Les restes del neandertal també han permès determinar que no tenia càries ni havia patit abscessos, tot i que les dents conservades presentaven un gran desgast, fruit d'una dieta abrasiva, basada en aliments durs i fibrosos.

El crani que porta a replantejar l'origen humà

La troballa del crani més antic i complet d'un homínid de fa 1,8 milions d'anys porta a afirmar que els humans venim d'una única espècie.
 
 
El crani  que porta a replantejar l'origen humà Quan els 'australopithecus' van abandonar els boscos  

El crani que porta a replantejar l'origen humà Quan els 'australopithecus' van abandonar els boscos J.H. MATTERNESS


 MÒNICA L. FERRADO
 
Ni Homo antecessor , ni Homo habilis , ni Homo heidelbergensis . Fins ara s'havia pensat que aquestes i moltes altres eren espècies diferents, de les quals, finalment, van sorgir els Homo sapiens , és a dir, nosaltres. Ara un estudi desmunta aquesta idea. L'anàlisi comparativa de restes de cinc cranis trobats a Dmanasi, a Geòrgia, ha portat els científics a concloure que els humans venim d'una sola espècie Homo i que les diferències entre els cranis incomplets trobats fins ara arreu del món de manera aïllada en realitat tenen les mateixes diferències que hi pot haver avui entre una persona i el seu veí o un esquimal, sense que això signifiqui que no pertanyin tots dos a la mateixa espècie, en aquest cas els Homo sapiens . De fet, segons l'article científic, que protagonitza la portada de la revista Science , l'índex de variabilitat, que han calculat amb reconstruccions en 3D, és la mateixa que es dóna entre humans o ximpanzés.

El debat sobre si hi va haver diferents espècies d' Homo o si venim d'una sola espècieno és nou, encara que fins ara per defensar una idea o l'altra no hi havia prou proves científiques. L'excepcionaltitat del jaciment de Dmanasi podria fer decantar la balança. "L'article és polèmic, ells ho consideren una prova", valora Eudald Carbonell, director de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), un centre que col·labora amb l'equip de recerca que treballa a Dmanasi.

Capacitat cranial

Fa 8 anys al jaciment de Geòrgia es va trobar el crani sencer més antic d'un homínid. En concret, té 1,8 milions d'anys. Juntament amb aquest fòssil, anomenat crani 5, s'han trobat altres cranis força complets de quatre individus més, amb els quals s'ha pogut comparar. Per als paleontòlegs, el jaciment és un autèntic regal. "Per primer cop, ha permès tenir una bona mostra en què analitzar el nivell de variació dels cranis", afirma Salvador Moyà, director de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. "Aquesta variabilitat suggereix que tots els noms que s'han donat a moltes troballes no feien falta: cada troballa nova no es mereix un nom i aquest estudi ajuda a posar les coses al seu lloc", afegeix amb claredat Moyà.

La reconstrucció 

En el crani 5 crida l'atenció el contrast entre les grans dimensions de la mandíbula i el volum que devia tenir el seu cervell, tan sols 546 centímetres cúbics, tres cops menys que la mitjana dels humans actuals. "De fet, si la mandíbula i el crani s'haguessin trobat per separat s'haurien atribuït a espècies diferents", afirma Christoph Zollikofer, de l'Institut Antropològic de Zuric, a Suïssa, coautor de l'estudi, en què també participa el Museu Nacional de Geòrgia. Les petites dimensions conviden a replantejar-se altres aspectes de l'evolució. "Té una capacitat molt petita, i això indica que el volum del cervell no té un valor per ell mateix en l'evolució dels Homo , té un valor relatiu. Possiblement el més important van ser els canvis estructurals", afirma Moyà. "El problema és que resulta molt difícil tenir registres sobre la reestructuració del cervell", afegeix.

A Dmanasi juntament amb els fòssils d'homínids hi ha altres restes de plantes, d'ossos d'altres animals carnívors i eines de pedra que probablement feien servir per tallar el que caçaven. S'espera que el conjunt del jaciment pugui oferir llum en relació amb altres aspectes. 

Els cinc cranis trobats pertanyen a la mateixa època geològica, i queda per concretar si formaven una família. El crani complet pertany a un mascle adult d'un metre i mig d'alçada que patia artritis i tenia unes dents molt grans. El sexe es dedueix per un dimorfisme sexual: la protuberància al front a l'altura de les celles. Les proporcions de cames i braços ja eren com les dels humans moderns. Es creu que és una forma primitiva d' Homo , probablement dels primers que van sortir de l'Àfrica cap a Europa. Els altres cranis trobats al mateix jaciment pertanyen a una femella, un infant, un avi sense dents i un altre mascle.

Conviure amb felins

Un 18% de les restes d'altres animals que s'han trobat a Dmanasi pertanyen a carnívors, felins amb dents molt afilades i un guepard gegant. Les confrontacions entre els homínids i els seus enemics devien ser freqüents. De fet, els cinc cranis s'han trobat en caus subterranis, on probablement els carnívors els van portar per acabar de devorar del tot el seu cos. Els investigadors creuen que els esquelets ja feia dos segles que eren dins les coves quan van quedar sepultats. 

Pel que fa al nom d'aquesta espècie que unifica tots els homínids, els investigadors creuen convenient denominar-la Homo , encara que també han considerat la d' Homo erectus . Les veus discordants respecte a les conclusions de l'estudi també s'han fet ressò en un article a Science . Per Fred Spoor, del Max Planck Institute de biologia evolutiva, que va analitzar dos cranis d' Homo habilis i va arribar a la conclusió que eren diferents dels Homo erectus , les comparacions que s'han fet amb 3D són molt limitades i superficials.

Quan els 'australopithecus' van abandonar els boscos

Fa més de 2,5 milions d'anys, els Australopithecus que vivien a la perifèria de les zones boscoses, al límit entre la sabana i el bosc, van evolucionar cap al bipedisme per canvis en l'entorn. "Probablement per la crisi climàtica que va originar la glaciació dels pols i, per tant, una gran baixada de temperatures, les selves tropicals humides es van contreure i la sabana va guanyar espai", explica Salvador Moyà, director de l'Institut Català de Paleontologia. Els més ben adaptats van sobreviure. A la sabana, caminar sobre dues potes resulta més avantatjós per detectar els depredadors i moure's. Les cames dels Homo també eren més llargues, tenien braços curts i més capacitat pulmonar. Així van evolucionar i van iniciar el viatge cap a Àsia i Europa.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Un nét, un avi, una càmera i una guerra

El documental 'Transmissions' relata la història d'un dels últims supervivents de la Guerra Civil 
 

Revolució a Espanya

De l'article de Karl Marx (Trèveris, Prússia, 1818 - Londres, 1883) a New York Tribune (18-VIII-1856). Barcelona va ser un referent en l'univers revolucionari de tot el segle XIX.

Revolució a Espanya 

[...] El moviment revolucionari s'ha estès amb més o menys èxit per tot Espanya. [...] És un fet notable tenint en compte que fa vint anys aquestes mateixes províncies eren el bastió del carlisme, aleshores apuntalat per la pagesia a l'Aragó i Catalunya, una pagesia que ara dóna suport apassionadament a la revolució, i que hauria sigut un formidable element de resistència si no hagués estat perquè la imbecil·litat dels capitostos a Barcelona i Saragossa ha impedit que se'n pogués sortir. [...] És un dels molts símptomes de progrés que revela l'última revolució d'Espanya, un progrés la lentitud del qual només sorprendrà a aquells que no estiguin familiaritzats amb els hàbits i costums peculiars d'un país on el para mañana és el lema de la vida quotidiana i on, a la més mínima, tothom et diu: "Els nostres avantpassats van necessitar 800 anys per expulsar els moros". 

Tot i la generalització de pronunciamientos , la revolució d'Espanya s'ha limitat a Madrid i Barcelona. En el sud va ser frustrada pel cholera morbus i en el nord pel murrain [malaltia del bestiar] d'Espartero. Des d'un punt de vista militar, les insurreccions de Madrid i Barcelona ofereixen pocs elements interessants i amb prou feines nous. [...]

A Barcelona, on no hi hagué direcció organitzada de cap mena, la lluita va ser més intensa. Militarment, aquesta insurrecció, com les anteriors a Barcelona, es va acabar perquè la ciutadella de Montjuïc va estar sempre en mans de l'exèrcit. La violència dels combats va ser tal que van cremar vius 150 soldats a la seva caserna de Gràcia, un suburbi pel qual van lluitar els insurgents acarnissadament després d'haver estat expulsats de Barcelona. És digne de menció que, mentre que a Madrid els proletaris van ser traïts i abandonats per la burgesia, els teixidors de Barcelona van declararar des d'un principi que no tindrien res a fer amb un moviment iniciat pels esparteristes, i van insistir en la declaració de la República. [...]

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(146)

Canvis d'usos en l'activitat (1)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca


El 1963 un palau gòtic-renaixentista del carrer Montcada es transforma en Museu Picasso. Foto: Q. PUIG.

dissabte, 12 d’octubre de 2013

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Anar a cal notari a l’Edat Mitjana.

El testament, Paris, B.N., Ms. Français 4367, f. 46v. Stile du droit français, s. XV.

diumenge, 6 d’octubre de 2013

ABANS D'ARA El 6 d'octubre de 1934 en la memòria

Del text d'Amadeu Hurtado (Vilanova i la Geltrú, 1875 - Barcelona, 1950) a Quaranta anys d'advocat (1944). Perplexitat d'una personalitat republicana molt influent.
El 6 d'octubre de 1934 en la memòria  

El 6 d'octubre de 1934 en la memòria

 
[...] El dissabte 6 d'octubre [de 1934] es van veure dispersos per diferents llocs de la ciutat uns grups de xicots armats que ja havien fet la seva aparició el vespre abans al capdamunt de la rambla de Catalunya i del passeig de Gràcia, i, al mateix temps, es notava que la vaga general s'havia estès amb l'habitual tancament d'establiments comercials. [...] En tornar a casa després de passar per entre els grups d'escamots armats estesos pel passeig de Gràcia, no vaig trigar a sentir que la ràdio anunciava per a les vuit en punt un esdeveniment que qualificava d'històric. A l'hora fixada, la veu de Lluís Companys, forta i vibrant, pronunciava una al·locució en la qual deia, en resum, que les forces monàrquiques i feixistes havien assaltat el poder predicant l'odi a la nostra terra i que la Catalunya republicana no podia quedar fora de la protesta que triomfava per tot el país. Per aquest motiu aixecava la seva bandera i s'adreçava a tots perquè obeïssin el Govern de la Generalitat, que en nom del poble i del Parlament rompia tota relació amb les institucions falsejades [...] i proclamava l'Estat català dintre de la República federal espanyola. [...] 

Mentre esperàvem davant l'aparell de ràdio conèixer el curs dels esdeveniments, la veu de la Generalitat callava, i s'adreçava al poble com a única autoritat el conseller de Governació Dencàs, [...] En començar a clarejar, una veu que no era la de Dencàs comunicava que el Govern de la Generalitat i l'Ajuntament s'havien rendit i havien posat bandera blanca al balcó per lliurar-se presoners a l'exèrcit de la República. Tot plegat semblava un somni, i era una realitat massa viva. Jo ho considerava una desgràcia, però la història constant de les nostres lluites em feia dubtar si una vegada més el poble trobaria en el gest fracassat d'aquella nit una emoció de més qualitat que la d'un acte afortunat per governar Catalunya.[...]

ABANS D'ARA La República Federal

De l'article d'Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Humanitat (2-IX-1936). El desenllaç de la guerra impedí saber si l'acord s'hagués complert. 

La República Federal 


                                    La República Federal

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús
  
El President de la Generalitat de Catalunya s'havia declarat federal repetidament, i el dia 6 d'octubre de 1934 arriscava la llibertat i la vida proclamant l'Estat Català dins la República Federal espanyola. El President de la República espanyola, Manuel Azaña, no era federal: així ho havia dit diverses vegades, [...]. Heu-vos ací un dels punts de divergència entre l'il·lustre polític català i l'il·lustre polític castellà. Tot i les coincidències d'ideari en altres aspectes, llur diferent apreciació sobre el federalisme hispànic tenia tots els caràcters d'una manifestació de l'oposició històrica entre Catalunya i Castella. 

Han passat uns anys, [...]. Han passat les últimes setmanes, que han fet trontollar la Península i el món. Manuel Azaña, de cara a la nova realitat que està forjant-se, declarà a un periodista: -Anem cap a una República federal. I Lluís Companys, al seu torn, declara a un altre periodista: -Estem en els inicis d'una República federal. Ja tenim d'acord, doncs, en aquest punt importantíssim, el President de la República espanyola i el President de la Generalitat catalana.
Què ha succeït? Que els fets han demostrat que la concepció de Catalunya, la concepció de Lluís Companys era més justa que la concepció de Castella, la concepció de Manuel Azaña. I aquest, espontàniament, noblement, ho ha reconegut. És la victòria de l'esperit de Catalunya, per al bé de tots els pobles peninsulars. 

Anem cap a la República federal. I fa bé el President Companys en demanar que ningú no ho oblidi. [...]. La República federal, cap a la qual ens encaminem, ha d'ésser de tipus amplíssim, per tal de fer-la compatible amb els drets legítims i les vitals ambicions dels pobles peninsulars que han estat oprimits durant segles per l'unitarisme monàrquic. No és l'hora de la mitja autonomia ni del mig federalisme. És l'hora de l'autonomia plena i del federalisme autèntic.

ABANS D'ARA Gènesi del Sis d'Octubre del 1934

Del text de Jaume Miravitlles (Figueres, 1906 - Barcelona, 1988) a Història de la República en deu pàgines (1972). El context del Sis d'Octubre del 1934 vist trenta anys després. 
 
Gènesi del Sis d'Octubre del 1934 




 Gènesi del Sis d'Octubre del 1934
 
[...] La Generalitat de Catalunya que, en virtut de la Constitució i l'Estatut no tenia dret a legislació social autònoma, i que tampoc no podia aplicar al país les lleis antilatifundistes de la Reforma Agrària per l'estructura més aviat minifundista de la seva agricultura, promulgà una Llei de Contractes de Conreu en la qual -a través del Dret civil autònom català- es podien fer modificacions al dret de propietat, d'indubtable sentit social. [...] 

El Tribunal de Garanties Constitucionals decretà "inconstitucional" aquesta Llei. La pagesia modesta, especialment els rabassaires -un tipus especial d'arrendataris de gran tradició històrica a Catalunya-, protestà amb gran energia i s'establí una polèmica molt dura entre Madrid i Barcelona al voltant d'aquell conflicte. A la Península els conflictes socials són cada dia més freqüents i greus, especialment a Astúries, [...] 

El Govern de Lerroux no té altre remei que inclinar-se cada vegada més a les dretes i, finalment, forma un Ministeri amb dos ministres de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) i el senyor Anguera de Sojo. La resposta és el 6 d'octubre de 1934: el Govern de la Generalitat, irritat pel conflicte de la Llei de Contractes de Conreu i pel nomenament d'Anguera de Sojo, trenca les relacions amb el Govern de Madrid i demana als líders de la democràcia republicana proclamar una República Federal. A Astúries, els minaires es tiren al carrer amb un programa de govern socialista. 

El fraccionament històric d'Espanya un cop més ha estat posat en evidència: 14 d'abril de 1931, República democràtica de base burgesa; 22 de gener de 1932, proclamació a Sallent del compromiso libertario ; 19 de novembre de 1933, triomf de la tradició feudal agrària; 6 d'octubre de 1934, "federalisme" a Catalunya, "socialisme" a Astúries, "reacció social" a Madrid. El Govern de la Generalitat és empresonat; l'Estatut és "suspès" (no anul·lat); la repressió a Astúries és sagnant. [...]

dissabte, 5 d’octubre de 2013

La banalització d'Hibernatus ha tornat


 A LA NOVEL·LA DE VERMES, HITLER ENTREVEU DE SEGUIDA LA MILLOR MANERA DE TREURE PROFIT DEL MÓN MEDIÀTIC EN QUÈ VIVIM. EFE

 LLUÍS A. BAULENAS
HITLER ON THE ROCKS

Una de les comèdies més divertides de Louis de Funès va ser Hibernatus (1969). Un home congelat, en Paul Fournier, a Groenlàndia, desaparegut el 1900, torna a la vida als anys seixanta. La família, de bon començament, fa com si tot passés a la seva època per tal de preservar-lo del xoc traumàtic amb la societat actual, cosa que no poden evitar. Una altra variant d'aquests plantejaments seria la rèplica ibèrica de Louis de Funès, Paco Martínez Soria, a La ciudad no es para mi . Gent que ve del passat o de pagès i, des de la seva innocència/desconeixement, acaba fent paleses les contradiccions de la vida actual. Timur Vermes (Nuremberg, 1967) fa el mateix, però amb una intenció molt més malèvola i, per tant, més interessant: qui retorna és la bèstia de les bèsties. Cal admetre que la decisió és valenta. És una novel·la de denúncia crua de la societat alemanya d'ara. Fer reviure Hitler al segle XXI i ficar-lo de ple en l'era mediàtica és atractiu com a idea perquè Hitler, el dimoni, s'hi adapta. Continua sent ell i de seguida comença a entreveure la millor manera de treure'n profit. 

La novel·la (Ha tornat , Columna/Seix Barral) està resolta mitjançant una senzilla acumulació de situacions, unes de més iròniques i més divertides que d'altres. El que vol l'autor es veu de seguida i ho fa arribar fins al final sense que li tremoli la mà. Qui tremolem som nosaltres, que estem en ple debat sobre la banalització del nazisme, del mal. Hem d'empassar-nos saliva a l'hora de seguir el Hitler ressuscitat pel món mediàtic actual sense defugir cap dels seus temes preferits (els jueus, la superioritat racial, etc.). Sempre hem admirat les generacions més joves alemanyes, disposades a acceptar el seu passat per deixar-lo definitivament col·locat. Potser per això aquest llibre és un èxit rotund, absolut i brutal a Alemanya. És curiós que, tot i la diferència còsmica entre el desastre provocat pel nazisme i el de la dictadura franquista, nosaltres encara no hàgim pogut arribar a aquest grau de maduresa. Simplement perquè el franquisme continua ben viu. Els alemanys tenen lleis antinazis. Aquí les lleis antipartits només s'apliquen mirant cap a una banda. 

FRANCO I LA TRUITETA

Els amics del programa Polònia van ser dels primers a jugar amb la imatge del dictador. Feien broma i por. Aquí, un llibre com Ha tornat protagonitzat per Franco seria difícil. Entre altres raons perquè hi ha franquistes i una Fundación Francisco Franco. A Alemanya no hi ha cap fundació Adolf Hitler. Els alemanys del segle XXI són envejables per moltes raons, però una de les més importants, ja ho hem dit, és que van saber afrontar el passat. No ens enganyem, van fer-ho fins on van poder. Els tribunals de desnazificació dels aliats eren conscients que si actuaven a fons haurien d'haver ficat a la presó el 90 per cent de la població. Però ho van fer, i avui poden publicar un llibre com aquest. Molts trobaran que la banalització de la figura de Hitler és insuportable. D'altres pensem que els alemanys s'ho han guanyat. Potser el problema no el tenen ells, el tenim nosaltres.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(144)

Petroliers pioners

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 Els germans Recasens, naturals de Reus, van crear CEPSA el 1929. Foto: ARXIU/ JOAN SABATER.