El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dimecres, 26 de juny de 2013

Marxem de vacances i també el Bloc !! Fins el setembre !

 

Pere Navarro (David Olivares) intenta desfer-se de Carme Chacón (Mireia Portas).


Pere Navarro (David Olivares) vol guanyar protagonisme organitzant un concert pel federalisme.

Carles Rahola: arxiver i historiador


 



Edificis viatgers de Barcelona




La Confraria dels Esteves i les marques del passat gremial a la catedral de Barcelona.


                                              

Operació bikini.

The British Library, Cocharelli, Cuttings from a Latin prose treatise on the Seven Vices, fol.14r


 /
Christine de Pizan, Varies Obres, fol.4r. The British Libray


El Bosco, Taula dels set pecats capitals, Museo del Prado.


 

La porta de Tàrraco.

 L'agulla de pedra del Mèdol esta ara coberta per una bastida. Foto: EL PUNT AVUI.

El nou centre d'interpretació i el recorregut museïtzat per la pedrera romana del Mèdol serviran de “porta d'entrada” de les visites al conjunt de Tarragona.


Associació Arquelògica de Girona


dissabte, 22 de juny de 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(134)

‘Made in Catalonia' (1936)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
 Bona part del comerç exterior català dels inicis del XX es feia a través dels ports de mar. Foto: ARXIU.

divendres, 21 de juny de 2013

RECERCA Exteriors s'excusa: els arxius diplomàtics s'estan traslladant.

Exteriors s'excusa: els arxius diplomàtics s'estan traslladant ACN

SÍLVIA MARIMON

Si els arxius diplomàtics del segle XV al XX no es poden consultar és perquè estan sent transferits. Aquest és l'argument i la resposta del ministeri d'Exteriors a la informació que ahir l'ARA publicava sobre el fet que el ministeri havia classificat com a secreta informació diplomàtica dels últims cinc segles. La decisió ha provocat un manifest de denúncia -que s'entregarà al Congrés- de més de 200 historiadors i arxivers d'arreu del món. Entre els que el subscriuen hi ha els historiadors Ángel Viñas, Helen Graham, Borja de Riquer, Joan Maria Thomàs i Henry Ettinghausen.

Segons fonts del ministeri d'Exteriors, si aquests documents no es poden consultar és perquè estan en trànsit: "Una part de la documentació va ser transferida a l'Arxiu Històric Nacional (AHN) el desembre del 2012 i l'altra a l'Arxiu General de l'Administració (AGA) el 28 de novembre del 2012. Queda només pendent de transferir-se el fons renovat, que segurament acabarà el setembre vinent", asseguren aquestes fonts. El fons documental passa a ser responsabilitat d'aquests arxius, que han de catalogar sis quilòmetres de nova documentació. Exteriors assegura que el 90% de les sol·licituds, que s'han fet per escrit per consultar informació, han tingut resposta positiva

Però Carlos Sanz Díaz, professor d'història contemporània de la Universitad Complutense, és un dels impulsors del manifest que denuncia l'opacitat del govern espanyol i discrepa de l'argument que ha donat Exteriors: "Moltes sol·licituds es feien verbalment, i es responien negativament. Quan la sol·licitud es feia per escrit la resposta trigava setmanes a arribar i molts investigadors que venien de l'estranger acabaven marxant", assegura. Quan Sanz va sol·licitar consultar documents sobre la relació entre Espanya i la República Democràtica Alemanya va rebre com a resposta una carta en què s'exposava un acord que el consell de ministres va aprovar el 10 d'octubre del 2010 segons el qual la classificació de secret s'estén pràcticament a tots els aspectes de les relacions internacionals sense limitació temporal. Sanz també denuncia que tant l'AHN com l'AGA estan saturats i tenen pocs recursos. Difícilment podran atendre les peticions dels investigadors.

dijous, 20 de juny de 2013

ARXIUS Exteriors veta l'accés a cinc segles de documents diplomàtics

Historiadors i arxivers subscriuen un manifest contra l'opacitat del govern espanyol 

 Les investigacions basades en alguns documents han quedat bloquejades sine die. EDUARDO ABAD / EFE 

A Espanya hi ha un dels arxius diplomàtics més secrets del món. Ho denuncia un manifest que s'entregarà al Congrés de Diputats i que subscriuen més de 200 historiadors espanyols i estrangers, que han vist com les seves investigacions quedaven bloquejades sine die perquè el ministeri d'Exteriors ha vetat l'accés a la documentació. Al manifest hi ha firmes d'investigadors britànics, francesos, italians, nord-americans, colombians, hongaresos, japonesos... Ángel Viñas, Helen Graham, Borja de Riquer, Joan Maria Thomàs, Henry Ettinghausen, Javier Tébar Hurtado, Antonio Niño i Carme Molinero són alguns dels historiadors que subscriuen el manifest.

Si qualsevol ciutadà vol saber els detalls de les relacions d'Espanya amb el Vaticà entre els segles XVI i XX es pot trobar amb una porta tancada. Tampoc podrà accedir als documents de la venda d'armes d'Alemanya i Itàlia al bàndol franquista. Ni podrà obrir les carpetes amb els arxius del govern republicà a l'exili o consultar mapes o expedicions del segle XVII. Són documents públics però inaccessibles.

El veto de Defensa 

"No es comprèn que el ministeri d'Exteriors hagi declarat secreta o reservada la pràctica totalitat de la seva documentació, incloent-hi els fons històrics del seu arxiu, configurat per papers diplomàtics del segle XV al XX que havien estat consultats des d'aleshores sense impediments per historiadors d'arreu del món", denuncia el manifest. No és l'únic obstacle. Tot el fons documental diplomàtic s'ha dispersat entre l'Arxiu Històric Nacional i l'Arxiu General de l'Administració. El del ministeri d'Exteriors tampoc és l'únic arxiu vetat. 10.000 documents de Defensa del 1936 al 1968 tampoc són accessibles. Investigar no és una tasca de titans, ha esdevingut impossible.

Carlos Sanz Díaz, professor d'història contemporània de la Universitat Complutense de Madrid, és un dels impulsors del manifest. Investigava les relacions entre el règim franquista i la desapareguda República Democràtica Alemanya. La informació que li negava Espanya l'hi ha proporcionat Alemanya, on -com en la majoria de països democràtics- es desclassifiquen els documents periòdicament. Si als Estats Units es poden consultar els documents de la CIA que demostren la implicació del govern nord-americà en el cop d'estat de Pinochet, per què a Espanya no es pot accedir a informació del segle XVI? Després de moltes negatives verbals, Sainz va rebre una carta en què s'exposava un acord que el consell de ministres va aprovar el 10 d'octubre del 2010. L'acord es va prendre després de l'escàndol dels vols secrets de la CIA -que utilitzaven aeroports espanyols- i les filtracions de Wikileaks. Segons aquest acord, la classificació de secret s'estén a pràcticament tots els aspectes de les relacions internacionals sense cap limitació temporal, d'acord amb la llei de secrets oficials aprovada el 5 d'abril del 1968, és a dir, en ple franquisme. "En qüestió d'arxius ens hem quedat en el franquisme", denuncia Sanz Díaz. "No hi ha transparència i això perjudica la imatge i el prestigi del país. Estem lluny d'Europa", afegeix.

El periodista Jordi Finestres és un client habitual dels arxius europeus, nord-americans i espanyols. "A la resta d'Europa t'informen quan es fa pública una documentació, aquí és impossible. Allà et faciliten la feina, aquí és com si estiguessis demanant un favor. Trobar un document als arxius espanyols pot ser tota una aventura", diu.

Memòria del món.

La Unesco ha incorporat al seu registre el ‘Llibre del Sindicat Remença' (1448), dipositat a l'Arxiu de Girona.

 

En el ‘Llibre del Sindicat Remença', hi ha els noms i els pobles de 10.425 pagesos del Principat Foto: JOSEP MARIA OLIVERAS.

dimecres, 19 de juny de 2013

dilluns, 17 de juny de 2013

La invenció del “Barri Gòtic”.



                                                  

El Corpus de Sang. La revolta dels segadors de 1640 a Barcelona.



                                                              

Els Camps Elisis de Barcelona.


                                                           

125è aniversari de la I Exposició Internacional de Barcelona al 1888.



                                                                        

                                                

Fructuós Canonge, l’enllustrador que va esdevenir mag.




Història "Les bombes de la Guerra Civil em van matar el cavall de cartró"

Desenes de testimonis s'apleguen a Figueres per fotografiar-se amb records d'una època tràgica.

Josep Santaló, veí de Figueres que va sobreviure els bombardejos durant la Guerra Civil

ELS LLIBRES I LES COSES La Guerra Civil d'un metge "rave"

La Guerra Civil d'un metge "rave" HEREUS DE FRANCESC FONTBONA

IGNASI ARAGAY 
 
Francesc Fontbona Vázquez (1913-1998), metge i pare de l'historiador de l'art Francesc Fontbona, va deixar un interessantíssim testimoni de la Guerra Civil que ara surt a la llum. Hi narra les seves aventures durant la contesa, les peripècies d'"un rave", tal com es defineix ell mateix. És a dir, d'un "roig per fora i blanc per dins", algú que va lluitar amb els republicans, però que desitjava la victòria de Franco "com a mal menor". Temps de guerra (PAM) és un llibre ben escrit, amè, fins i tot trepidant. El protagonista i narrador el va redactar quan ja tenia 74 anys, cosa que no resta gens de vivor al relat. 

En esclatar la guerra, tot just llicenciat com a metge, va viure amb angoixa i heroïcitat la violència anarquista al carrer, que va afectar el seu entorn més immediat. A casa d'un oncle d'esquerres hi va amagar Joan Ventosa Calvell, mà dreta de Cambó. Al cap d'uns dies en Ventosa va marxar "amb gorra i unes ulleres negres per passar desapercebut i encara cridava més l'atenció". Però va aconseguir fugir del país. El pare del protagonista, president del consell d'una empresa, també va salvar la vida gràcies al fill, que, inflexible, li va impedir que anés a la feina: tota la resta del consell van ser assassinats. "Des d'aquell moment [el pare] em guardà una mena de respecte que no m'havia tingut mai". 

Fontbona va treballar a l'Hospital de Sant Pau, després va anar a parar al front d'Aragó, d'on va fugir enmig d'un suïcida atac de baionetes. Es va reincorporar i el van fer capità metge. Llavors organitzava un servei per ajudar a fugir persones que si no haurien estat assassinades. A Mataró i Berga va seguir amb la tasca clandestina, alhora que desplegava una activitat mèdica a consciència. Fins que l'agost del 1938, caçat, va anar a parar a la txeca del carrer Vallmajor, a Barcelona. Hi va sobreviure a tortures, fam, malalties... També a un afusellament en un descampat de la Torrassa on va veure caure molts companys. El fiscal que el va jutjar li va demanar dues penes de mort per espionatge, alta traïció i rebel·lió militar. Abans que l'executessin, van entrar els franquistes. L'endemà es va colar al Palau de la Generalitat, on va salvar de la destrossa un retrat de Pau Claris. I al cap de pocs dies anava a parar a la presó per "rojo separatista ". També se'n va sortir.

I Cicle de conferències - 11 - Bibiana Agustí i Almudena Garcia - Els cementiris medievals de Banyoles



dissabte, 15 de juny de 2013

ABANS D'ARA El simbolisme patriòtic a les capçaleres

De Josep M. Miquel i Vergés (Arenys, 1905 - Mèxic, 1964) a Revista de Catalunya (abril 1934). Catalunya, que ara acull la BCN Design Week, va destacar al segle XIX en dissenys condensadors de tradició i progrés. 

 
El simbolisme patriòtic a les capçaleres


El procés líric de desvetllament de la idea catalana, del sentiment patriòtic català, ve registrat a les capçaleres simbòliques dels periòdics catalans renaixentistes. Les muntanyes de Montserrat, el Sol Ixent de la Pàtria, la falç, la barretina, el pagès català, les garbes, el porró, les espigues, etc., han ornat -i ornen encara- les vinyetes que encapçalen els fulls patriòtics. Per damunt de tots, resta el símbol cabdal, les quatre barres, segell immortal de la Catalunya íntegra. 

L'eficàcia del moviment conegut com a Renaixença, el qual ha culminat en un retrobament nacional, arrenca de la seva complexitat. Totes les manifestacions tenen llur vàlua i, en tots els aspectes, ofereixen un interès. Les indecisions, la manca d'orientació dels primers conreadors de la llengua catalana, els dubtes i vacil·lacions han anat superant-se en una magnífica cristal·lització de consciència nacional. Aquesta escala graduada de sensibilitat es constata, principalment, en les publicacions periòdiques de llengua catalana, les quals passen, des de la seva primera manifestació, Lo Pare Arcàngel , insubstancial i faceciosa, a la moderna premsa nacional.

L'esforç erudit dels primers heroics renaixentistes no hauria pas arribat a l'èxit si altres tendències, antitètiques i animades d'un esperit de lluita, no haguessin entrat a la palestra. [...]
El simbolisme revolucionari apareix, per primera vegada, l'any 1868 amb Lo Somatent , periòdic polític liberal. [...] Defensa l'ideari de la república federal simbolitzada en un català arborant una bandera i seguit d'un nombre d'homes armats i en actitud bèl·lica. [...] 

El simbolisme en les capçaleres dels periòdics renaixentistes ha assenyalat les diverses fases per les quals ha passat el moviment redemptor. Hi ha el simbolisme místic, ideal venturós i llunyà d'una Catalunya retrobada, el patriòtic i el rebel. [...]

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(133)

L'honrat obrer' (1903)


dijous, 13 de juny de 2013

Una gran coberta protegirà la vil·la romana de Sarrià.

El projecte aprovat per Patrimoni permetrà deixar al descobert i visitar el jaciment romà del Pla d'Horta.

 

 Arqueòlegs treballant al jaciment del Pla d'Horta, a la campanya del 2011 Foto: J. CAMPS.

dimecres, 12 de juny de 2013

Descobreixen un altre esquelet de bòvid al Camp dels Ninots, a Caldes

Les restes de l'animal daten de fa 3,1 milions d'anys i l'estructura original està intacta

També s'han trobat restes de vertebrats i peixos

 

 L'esquelet de bòvid de l'espècie Alephis tigneresi recuperat en el sector de Can Cateura Foto:  GERARD CAMPENY (IPHES).

dimarts, 11 de juny de 2013

Retrataran testimonis dels bombardejos de la Guerra Civil a Figueres.

Jordi Puig convoca diumenge, 16 de juny, les persones que van viure aquell episodi per fotografiar-les.

En vol fer una exposició, un llibre i un documental.

 

 Les fotos formaran part d'una nova sèrie de retrats de Jordi Puig. Foto: EL PUNT AVUI.

Més 1714 a la pantalla

‘Barcelona 1714', dirigit per Anna M. Bofarull, recrearà el setge de la ciutat en un altre projecte cinematogràfic que es finança a través del micromecenatge

 

 

l
La parella protagonista a les muralles de la ciutat en una imatge del vídeo de presentació del projecte ‘Barcelona 1714' Foto: KABOGA.

 

Conferència de Xavier Aguelo sobre el derelicte Blanes I - la Santísima Trinidad 7/06/2013



dissabte, 8 de juny de 2013

divendres, 7 de juny de 2013

Democràcia ‘versus' nazisme.



"Costa d'entendre
la superficialitat
i malignitat en l'ús
del llenguatge
i la tergiversació
de a història, encara més si està en boca
de rsponsables polítics" 
    

dilluns, 3 de juny de 2013

Claustre obert al debat.

L'empresa Patrimoni 2.0, que va participar en l'estudi del claustre de Palamós, defensa la seva antiguitat contra la versió oficial i afirma estar vetada per això.

Pilar Giráldez i Màrius Vendrell, responsables de l'empresa Patrimoni 2.0 Foto: X.C. 

         El claustre de Palamós Foto: LLUÍS SERRAT.

El Mume rep en donació l'herència dels mestres exiliats.

Els documents del matrimoni Josep Vilalta i Maria Florensa s'exposen a l'espai testimonial del museu.

 El mestre exiliat Josep Vilalta Pont (1904-1987), del qual s'exposen part dels documents, en un retrat de 1937 Foto: MUME.

diumenge, 2 de juny de 2013

Borja de Riquer: "Després d'un segle i mig, el catalanisme s'ha cansat de pidolar i oferir"

BORJA DERIQUER: "Després d'un segle i mig, el catalanisme s'ha cansat de pidolar i oferir" RUTH MARIGOT

 Fa anys que reconstrueix la figura de Francesc Cambó com a polític, financer i mecenes. Ara publica 'Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político'


El catalanisme neix monàrquic i es va tornant republicà. ¿Cambó és l'últim catalanista monàrquic?

Més que ideològicament monàrquic, Cambó creu i defensa la possibilitat que el catalanisme assoleixi l'autonomia dins la monarquia. Sobretot té por de l'alternativa. Menysprea els republicans catalans i espanyols. Veu venir que en un règim republicà el seu catalanisme conservador tindria poc recorregut. I això ho manté fins al final. La Lliga està al costat d'Alfons XIII fins a l'últim moment: des del Ritz de Madrid, Cambó ajuda el rei a revisar el text de la seva renúncia el 14 d'abril del 1931.

Sorprenent, sobretot tal com l'havia borbonejat al llarg dels anys.

Només es pot explicar pel seu conservadorisme. És un polític elitista, de l'estil d'abans de la Primera Guerra Mundial. L'aterreix la irrupció de la política de masses: partits socialistes, republicans, el sindicalisme radical. Viu amb la idea d'una elit de notables que faci les reformes. És liberal, però no creu en la democràcia. No accepta que el seu vot valgui com el d'un obrer de la Maquinista.

Però en canvi crea un partit molt modern: mitjans de comunicació, suports intel·lectuals...

Era l'única manera de trencar el sistema de la Restauració: crea un partit contra el sistema. No controlava els ajuntaments, no tenia cacics ni suports governamentals. Per tant, va veure clar que havia de crear un partit de masses, modern, amb propaganda, amb oficina electoral i, evidentment, amb una causa que aglutinés, en el seu cas el catalanisme de classes mitjanes i altes. A la seva manera, fa el mateix que republicans i socialistes a tot Europa.

Vist així, costa d'entendre aquesta por seva a la democràcia.

És que fins al 1917 hi ha un Cambó reformista bastant radical. Vol reformar la Constitució, la manera de funcionar de la vida col·lectiva, i vol l'autonomia de Catalunya. Per aconseguir-ho s'enfronta amb el mateix rei. Lidera l'Assemblea de Parlamentaris del 1917, que avui seria qualificada d'anticonstitucional, il·legal i el que vulguis. Però de tot això al final en surt un pacte amb el rei i entra de ministre en un govern de concentració. I al final acaba sent presoner del sistema, i del seu tacticisme. És un gran polític que fa petita política, sense veure que amb això està jugant a la petita i vella política sense fer res per renovar-la. Participa als governs espanyols, però quina és l'obra de govern dels ministres de la Lliga? No aconsegueixen ni ampliar les atribucions de la Mancomunitat! I ja no diguem a escala espanyola. Cambó pacta amb els banquers la llei bancària, obté algun canvi ferroviari, i res més. Cap programa d'impuls seriós en política econòmica.

Alfons XIII i Cambó s'acaben anul·lant perquè s'exigeixen mútuament coses que no es poden donar.

Sí. El rei l'enganya i ell en renega, però es necessiten. Té més possibilitat de contacte amb Alfons XIII que amb la classe política: amb Eduardo Dato no s'entén i amb Antoni Maura una mica, però la reacció de Maura el 1918, en la discussió de l'Estatut català proposat per l'Assemblea de Parlamentaris, és nefasta. I, com hem dit, els republicans li fan por.

Però el rei li falla.

El rei és espanyolista. No entén que els catalans vulguin regenerar Espanya. Per ell Espanya ja està feta: que no li toquin la creença patriòtica sobre què és Espanya. No concep un cap de govern espanyol dient-se catalanista. Per això el 30 de novembre del 1922 li diu a Cambó: si renuncies al catalanisme et dono tot el poder. Cambó s'indigna. Anys després, amb la República, serà una mica possible, però amb molts matisos: hi ha un pacte polític de les esquerres amb quotes catalanes. Companys serà ministre de Marina com ho hauria pogut ser d'Agricultura. És igual. Només és una quota. A més, l'esquerra catalanista no té un projecte global de transformació per a Espanya. Vol l'autonomia per a Catalunya: deixeu-nos governar a Catalunya i pactem elements comuns. L'Estatut del 1932 és de mínims, però per primer cop hi ha una entesa que relativament funciona. Amb moltes reticències. Azaña se'ls mira d'aquella manera, i durant la guerra la cosa cada cop empitjorarà. En tot cas, no hi ha un trencament ni una incompatibilitat d'arrel com entre les dretes espanyola i catalana.

¿L'alta burgesia catalana, monàrquica i molt conservadora, va fer de pont entre Cambó i Alfons XIII?

A partir del 1907 -el de la Solidaritat Catalana dels 42 diputats d'un total de 45 en joc-, Cambó s'adona que el rei és un actor polític clau, és un rei intervencionista. Els vehicles per establir-hi una relació són des de Leticia Bosch-Labrús, duquessa de Dúrcal, fins a Joan Antoni Güell i López, Damià Mateu o Joaquim M. de Nadal. L'alta burgesia en general no és catalanista, però durant un temps creu en el reformisme de Cambó. El problema es dóna entre el 1917 i el 1920, quan el catalanisme es radicalitza amb el projecte d'Estatut i es demostra que per la via parlamentària no hi ha res a fer. Llavors ve el "Monarquia? República? Catalunya!" de Cambó. I el rei opta per crear la Unión Monárquica Nacional per afeblir la Lliga, i als que s'hi apunten els dóna títols nobiliaris. La UMN arribarà a controlar el Foment, l'Institut Agrícola de Sant Isidre, etc. La Lliga perd la patronal.

Cambó no fa el tomb ni així. Aquí hi deu jugar la seva posició com a gran financer.

Sí, esclar. Ha fet negocis. Té relacions amb tots els banquers espanyols. Ha fet contactes amb les altes finances internacionals amb la CHADE, la gran companyia elèctrica argentina. Només amb la CHADE guanyava un milió de pessetes a l'any. Hauria pogut comprar un edifici sencer del passeig de Gràcia cada any. Fa anys, un vell dirigent de la Lliga em va dir: "El problema de Cambó va venir quan es va fer milionari". No va renunciar al catalanisme, però es va fer bàsicament conservador.

¿La mort de Prat de la Riba el va deixar també sense contrapès intern?

Sí. El sorgiment d'Acció Catalana és resultat d'això. Ell té un lideratge tan indiscutit i tan autoritari que arriba un moment que la gent més jove i crítica se separa. I què diuen? Que la participació als governs espanyols ha estat un fracàs. Cosa que suposa una desautorització total de Cambó. Traslladant això a la situació actual, sembla clar que els partits catalans s'han vist presoners de la política constitucional espanyola, que marca unes línies de joc molt estretes. Si vols tocar res, et surten amb el TC, amb lectures molt restrictives, molt involutives.

Vostè atribueix ceguesa política a Cambó.

És que arriba un moment que tothom se li fa republicà: tots els pronois han marxat a Acció Catalana. A la Lliga, els més joves són l'Estelrich i el Pla, a qui acaba de fitxar. Cambó pensa que les eleccions del 12 d'abril del 1931 són administratives i que després, quan vinguin les generals, ell, amb el Centro Constitucional, serà el gran partit espanyol.

Els paral·lelismes amb l'actualitat són molts. ¿Podríem parlar d'un Duran que no s'adona que al voltant tots se li fan independentistes?

Sí, esclar. Llavors, com ara, es va intentar tot: per la via parlamentària, per les influències, pels pactes. El balanç d'aquells trenta anys de catalanisme és molt pobre, i això amb el líder com a ministre dues vegades! La diferència és que llavors Catalunya era clarament el motor econòmic i avui Madrid és un centre important, tant financer com de centralització de decisions econòmiques, cosa que abans no passava. La discriminació fiscal de Catalunya aleshores era petita. No hi ha punt de comparació amb el drenatge actual.

Aquí tornem a Valentí Almirall, quan deia: el problema d'Espanya no és Catalunya, és Espanya.

Sí. El catalanisme ha estat un segle i mig intentant reformar Espanya per sentir-s'hi còmoda. I el resultat és que no s'hi sentia còmoda als anys 20 i 30 ni s'hi sent ara. I ara menys que llavors. Quina alternativa apareix per part espanyola? Cap. Què ofereix el govern? Res. Què ofereix el PSOE? Encara està especulant amb un federalisme que no se'l creuen ni ells. L'única resposta és la por, les amenaces.

¿El catalanisme de dretes ha entès els fracassos de Cambó?

Pujol, que sap història, va entendre que tenir ministres era perillós. Et fan còmplice d'unes polítiques però mai assoleixes el que vols per a Catalunya. Mai et concediran una reforma radical de l'Estatut o el concert econòmic. El que després s'ha anat veient és que tot el que es bellugui dins d'un sistema del qual ells controlen el marc, que és la Constitució, permetrà poques coses. A mesura que s'ha anat consolidant l'Espanya autonòmica, on hi ha unes comunitats molt costoses que no són autosuficients, és evident que tocar alguna cosa és tocar-ho tot.

Mas ha fet un punt i a part en la història del catalanisme: ha renunciat a canviar Espanya.
Sí. El catalanisme s'ha cansat de pidolar i d'oferir. Entre alguns encara queda una utopia federalista per la qual anys enrere molts hauríem apostat, però que avui és un brindis al sol perquè a l'altra banda no hi ha cap interlocutor.

L'Espanya d'Espriu,

IGNASI ARAGAY 

ARA 

2013. Som a l'Any Espriu. Som en una cruïlla històrica. Estem altre cop -fins quan?- atrapats en l'inacabable dilema del plet nacional peninsular. El llibre més polític d'Espriu, el més invocat durant el franquisme i la Transició, a Catalunya i a Espanya, és La pell de brau , escrit entre el juny del 1957 i el juliol del 1958, i publicat el 1960, tot i que abans ja era conegut en cercles resistents per les lectures clandestines que se n'havien fet. Aviat els seus versos es van convertir en eslògans: "A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol", "Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures". I sobretot: "Diversos són els homes i diverses les parles / i han convingut molts noms a un sol amor".

Com molt bé explica Agustí Pons a la monumental i imprescindible biografia Espriu, transparent (Proa), el poeta proposava la reconciliació dels pobles ibèrics, una visió superadora de la Guerra Civil. El PCE també havia proclamat feia poc la doctrina de la reconciliació. Ortega y Gasset havia mort l'octubre del 1955, però la idea que Castella era l'únic territori capaç de vertebrar un projecte aglutinador d'Espanya continuava viva. Seguint els passos de Joan Maragall i de l'arqueòleg Pere Bosch Gimpera, antic mestre d'Espriu a la universitat republicana (Espriu, abans de la guerra, anava per egiptòleg), Espriu responia a Ortega amb La pell de brau . Una altra Espanya era possible. L'Espanya plural.

Des d'Edicions 62, Josep M. Castellet i Joaquim Molas van convertir Espriu en emblema. Xavier Folch, l'enllaç del PSUC amb els intel·lectuals, també hi va contribuir decisivament. Carles Riba, el gran rival poètic del creador de Sinera i Sepharad , havia mort el 1959. El camp estava lliure. El 1963, sota el segell de Ruedo Ibérico, amb seu a París, va sortir la versió en castellà de La pell de brau , en traducció de José A. Goytisolo (gairebé a quatre mans amb el mateix Espriu). També a partir d'aquell any Espriu comença a ser una figura mediàtica, en els termes que es podia ser mediàtic en aquells anys, i més en el cas d'un poeta en català. A més, va començar a signar manifestos contra el règim -normalment li arribaven a través de Folch- i la policia li va intervenir el telèfon i va començar a vigilar-li la correspondència.

Però el miratge de la reconciliació li va durar ben poc. El mateix 1963 ja havia deixat de creure en l'entesa dels pobles ibèrics. En una carta datada el 17 de maig del 1963 i adreçada al militant del Front Nacional de Catalunya Joan Colomines, metge i pare d'Agustí Colomines, historiador i fins fa poc director de CatDem, la fundació de CDC, li deia: "Vaig escriure La pell de brau , entre d'altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d'Ortega, que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec -i cada dia que passa ho veig més clar- que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d'ara, d'ahir, de demà i de sempre. Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes -i, fins i tot, d'aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà- però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l'expressiu vulgarisme".

No hi havia res a fer. Era la constatació i el lament d'un Espriu pessimista i lúcid. Un escèptic que, tanmateix, proclamava la seva antiga fe: "No es poden a la vegada encendre contradictoris ciris a diversos senyors: ni tan sols unes ungides mans abacials no poden fer-ho. I el nostre senyor, absolut, absorbent, sense distincions ni subtileses, un senyor que reclama i ens exigeix un servei i una devoció il·limitats i sense defallences, és el nostre poble català i és la nostra llengua catalana". Sí, d'això ja fa 50 anys.

L'ESCUMA DE LES LLETRES Contra la banalització del nazisme

A LES CASERNES DE BOELCKE, UN SUBCAMP DE MITTELBAU-DORA, HI MORIEN UN CENTENAR DE PRESONERS CADA DIA. JAMES E. MYERS / WIKIPEDIA

LLUÍS A. BAULENAS
 
El libro negro , una recopilació dels crims nazis a càrrec dels escriptors ucraïnesos Vassili Grossman (1905-1964) i Ilya Ehrenburg (1891-1967), publicada en espanyol per Galaxia Gutenberg fa encara no un parell d'anys et cura ràpidament de la temptació de banalitzar el nazisme i els seus crims. Va sorgir com a projecte del Comitè Jueu Antifeixista per tal de documentar els crims nazis. Començat a escriure quan la Segona Guerra Mundial encara no s'havia acabat, és un document testimonial de 1.226 pàgines que t'omple de mort, d'excrements i de bogeria. Quant t'afartes de llegir que hi havia nazis que agafaven els nens jueus, els arrencaven de les mans de les seves mares i els esclafaven el cap contra la paret i, després, optativament, els donaven als gossos perquè se'ls mengessin, et tornes a trobar una altra vegada amb més descripcions de nazis que agafaven els nens jueus, els arrencaven de les mans de les seves mares i els esclafaven el cap contra la paret i, després, optativament, els donaven als gossos perquè se'ls mengessin. Què volem dir? Que davant la banalització insuportable de la bogeria nazi que patim els darrers dies ja cal anar més enllà dels grans testimonis literaris basats en les experiències personals de supervivents (n'hi ha centenars) i centrar-nos en els documents, en l'amuntegament insuportable de dades. En aquest sentit, El libro negro és fins i tot superior, per l'emotivitat sorda derivada de l'acumulació impenitent, a La destrucción de los judíos europeos (Akal, 2005), el treball de l'expert més gran del món sobre l'Holocaust, Raul Hilberg (1926-2007). Tots dos llibres participen, això sí, de la demostració que en allò que es denomina la solució final i que va afectar no solament els jueus, hi van concórrer totes les virtuts suposades al poble alemany: gregarisme, mètode, burocràcia i eficàcia.

MÉS CAPS DE NENS ESCLAFATS

El libro negro és hipnòtic. Són hipnòtiques l'estultícia i l'estupidesa profundes de milers d'homes intel·lectualment deficients ascendits a guàrdies amb poder absolut de vida i mort. El libro negro és atordidor perquè et fa entendre què va passar a base de fer-te conèixer gairebé un per un els quatre milions de morts d'Auschwitz. És hipnòtic perquè es comporta com una mena de tsunami de l'horror. En dies com els actuals, quan tractar algú de nazi és normal, caldria agafar el subjecte que utilitzés aquest adjectiu, fer-lo seure en una cadira i llegir-li uns quants centenars de pàgines d'aquesta obra: la visió infernal de les fosses tapades bellugant-se arran de superfície a causa dels gasos dels milers de cossos inflats enterrats, li faria tancar els ulls. Sospiteu sempre de qui et digui que cal girar full. Ha passat massa poc temps perquè la vergonya de tots plegats ens permeti fer-ho. I si en teniu cap dubte, obriu-lo a l'atzar. És probable que hi trobeu un supervivent explicant que hi havia nazis que agafaven els nens jueus, els arrencaven de les mans de les mares i els esclafaven el cap contra la paret i, després, optativament, els donaven als gossos perquè se'ls mengessin.

ELS LLIBRES I LES COSES Nobles i esclaves: les poetes de l'Àndalus

Nobles i esclaves: les poetes de l'Àndalus

Les dones de l'Àndalus, com a la resta del món islàmic medieval, no van tenir fàcil l'accés a l'escriptura. Les poques que ho van fer eren majoritàriament aristòcrates. Però també hi va haver excepcions: van existir entre les classes benestants un tipus d'esclaves que, segons expliquen Margarida Castells i Encarna Sant-Celoni -autores de Perles de la nit (Adesiara), recull de poetes andalusines-, "rebien una formació artística i intel·lectual molt acurada", a la manera de les heteres de la Grècia clàssica. Se les coneixia com les qiyam , "esclaves cantaires", ensinistrades en l'art de la música i la poesia. En contrast amb elles, les dones lliures nobles vivien més enclaustrades.

S'ha conservat el rastre d'alguna qiyam , com la Hind, que va viure a Xàtiva al segle XII i que, com la majoria d'aquestes dones sàvies, va escriure en la forma poètica àrab clàssica per excel·lència, la cassida. De la Hind sols en sabem que va ser esclava d'Abú Muhàmmad Abdal·la ibn Maslama i només se'n conserven uns versos adreçats a un metge en resposta a una invitació d'aquest d'anar a casa seva perquè hi cantés i toqués el llaüt.

El llibre recull, en la versió original i la traducció catalana, mostres de més d'una vintena d'autores, com Butayna Bint Almútamid, una sevillana noble del segle XI, filla del rei Almútamid i de l'esclava i després reina Rumaikia. Butayna narra en un poema la seva bella història: caiguts, fets presoners i enviats al Marroc els seus pares, és venuda com a esclava a Sevilla mateix. El ric marxant que la compra la regala al seu fill, però la noia, adduint el seu llinatge, es nega a anar al llit amb ell si no s'hi casa, cosa que aconsegueix. En canvi, de Hafsa Bint Hamdun (Guadalajara, s. X) se'n sap ben poc, només que va ser una senyora de bona posició i que ens va deixar aquests bells versos: "Ai, l'enyor dels amants!, / ai, durador enyor!... / Ai, la nit dels comiats!, / ai, nit!, quina foscor!..." D'un to diametralment oposat són aquests altres de la llegendària princesa cordovesa Wal·lada Bint Almústakfi, la més famosa de les poetes andalusines: "De malnom et diuen l'hexàgon, / mai de la vida te'l trauràs. / Ets banyut, cabró, sodomita, / fornicari, marica i lladre!" Però acabem amb uns versos al seu amat Ibn Zaydun: "Si ara, sense tu al costat, les nits se'm fan llargues, quantes / amb tu n'he passades queixant-me de llur brevetat!"

Conferència de Natàlia Colomeda sobre la muralla de Sant Feliu de Guíxols.



dissabte, 1 de juny de 2013

Antoni Ciuró: "No he volgut tirar mai cap tret"

Antoni Ciuró amb un dels dibuixos que va fer quan era emboscat. A sota, amb l'uniforme de soldat. SANTI IGLESIAS 

El solsonenc Antoni Ciuró té 93 anys. Tenia 16 anys quan va esclatar la guerra i va decidir amagar-se per no haver de lluitar amb el bàndol republicà. És un dels testimonis del llibre Emboscats .

Com va viure l'esclat de la Guerra Civil?

Estudiava comptabilitat a Manresa. No vaig poder acabar. La guerra em va esguerrar els estudis i la joventut.Érem joves i no sabíem quin caire agafaria, ni què era això de les idees. Veies passar gent armada, i els cotxes de la CNT, la FAI i la UGT. Senties a dir coses. Agafaven gent per anar al front, mentre el bàndol franquista avançava. El 1938 ens van alertar que tornaven a agafar gent i que les coses anaven maldades. Amb un cosí vam decidir amagar-nos. Jo no tenia gens de ganes d'anar al front. No he volgut tirar mai cap tret. Ni tan sols he anat mai a caçar ni a pescar. Tampoc m'agradava com procedia el bàndol republicà. Senties a dir que havien afusellat aquell o aquell altre només perquè eren capellans, monges o de dretes.

I va decidir amagar-se.

Ens vam amagar en una masia. A l'era jugàvem a futbol fins que ens van avisar que havíem d'anar amb més cura. I vam començar a amagar-nos pel bosc. Si feia bo dormíem al bosc i, si no, construíem coves o ens amagàvem a les balmes. No érem gaire conscients de què ens podia passar. Fèiem guàrdies. Foradàvem amb pic i pala la roca per fer les coves. Era la nostra feina. Alguna vegada havíem hagut de córrer. Vam fer una cova molt gran i molt maca. No l'he volgut ensenyar a ningú fins fa poc, quan ja havien passat quasi vuitanta anys. Havíem fet un passadís per entrar a quatre grapes. I a l'entrada havíem col·locat un rusc i una llosa per tapar el forat. Hi vam estar els últims cinc dies, quan sentíem les canonades.

Què va fer quan els franquistes van arribar a Solsona? 

El meu pare i la meva germana van venir a buscar-nos. Els franquistes els van deixar passar i els van vigilar. Després ens van fer pujar a un camió, ens van fer anar a Sant Bernat i ens van dir que anàvem a l'exèrcit. També ens van assegurar que no havíem de portar res perquè l'exèrcit ens donaria de tot. Ens van ajuntar amb els soldats rojos, els vençuts. I ens van portar a un camp de concentració de Lleida. D'allà ens van portar a Saragossa. Vam sortir del foc per caure a les brases. Ens donaven un cassó d'aigua per a tot el dia. Hi vam ser dos o tres dies. Van tornar a demanar voluntaris i ens hi vam apuntar tots. Ens van fer pujar a uns vagons de tren de bestiar i ens van donar una llauna de sardina i un xusco . Vam estar viatjant cinc dies. Ens van descarregar a Astúries. Hi havia tanta gent que no vam poder anar més enllà de la porta. Ens donaven deu cigrons per dinar i un caldo vermellós.

No s'ho devia esperar tot això. 

Em vaig enfadar molt. Ens havien enganyat! Érem persones, i així que vam entrar a Lleida vam passar a ser presoners. No sé de què. No havíem anat a la guerra. Al camp de concentració d'Astúries hi havia dos sergents. Un era bo i l'altre era una fera. Anava amb una pistola a una mà, a l'altra hi duia un fuet i a la boca un xiulet. Era un home odiós. Què havíem fet perquè ens tractessin així? Res era com havíem pensat. Vam agafar un altre tren fins a Lugo i allà un sergent va demanar voluntaris per fer d'escrivents. Ens hi vam presentar nou, tots catalans, i ens van agafar a tots. Vam tornar a ser persones.

Quan va poder tornar a Solsona?

Volia tornar amb els pares. Eren grans i patia per ells. Vaig al·legar que tenia problemes de vista i em van deixar tornar a Solsona. Mesos després, però, em tornarien a enviar a fer el servei militar. Aquesta vegada a l'Àfrica. Hi vaig estar un parell de mesos.

¿Els franquistes eren tal com s'esperava? 

A Lugo em van explicar els disbarats que van fer els soldats franquistes. També agafaven els que pensaven diferent i se'ls carregaven. No imaginava que seria així. Però no em penedeixo d'haver-me amagat. No vaig fer mal a ningú.

MEMÒRIA HISTÒRICA Amagats al bosc per no anar al front

Un llibre rescata de l'oblit els 'emboscats'
Amagats al bosc  per no anar al front  
 Amagats al bosc per no anar al front AHL 
 
Hi ha molts llibres que parlen de la Guerra Civil. Centenars. Però molt pocs relaten la història dels que es van amagar per no haver d'anar al front. Són els amics del bosc que troba l'ideòleg falangista Rafael Sánchez Mazas quan fuig de l'afusellament a la novel·la de Javier Cercas Soldats de Salamanina . Són els emboscats .

A Solsona van ser molts més els que es van amagar que no pas els que van anar al front. Tan sols s'han de repassar els registres de lleves: "A la primera crida, entre el 80% i el 90% d'homes no s'hi van presentar. A Solsona hi va haver més emboscats , perquè és un lloc amb una forta tradició carlina i força conservador", explica Esther Miralles. Aquesta geògrafa va començar a entrevistar testimonis per a un projecte de recuperació de la memòria històrica del Centre d'Estudis Lacetans. Va anar estirant el fil fins que va trobar el primer emboscat : Josep Boix. Després en van venir d'altres. Eren homes que, en el moment en què van ser cridats per lluitar amb el bàndol republicà, van decidir ocultar-se. Es van amagar a casa o prop de casa: a la masia d'una família coneguda, en una balma, en coves excavades per ells mateixos amb el pic i la pala, al bosc...

Miralles els ha trobat i els ha conegut. En alguns casos personalment, en d'altres a través dels diaris que van deixar escrits. Les seves històries es van poder veure al documental Emboscats. Memòria d'una geografia secreta , de la productora E2S, i ara es desgranen al llibre Emboscats. La guerra dels que no hi van anar (Ara Llibres).

No van ser ni centenars ni milers, els emboscats , sinó molts més. De fet, a la capital del Solsonès hi ha un monument que oficialment és un homenatge a l'hospitalitat pagesa, però en realitat tothom sap que és un homenatge als que es van amagar per no anar a la guerra quan el govern republicà els va mobilitzar. Es va inaugurar l'any 1970 i fer-lo va ser una decisió de qui va ser l'alcalde franquista durant més de vint anys, Josep Serra Forn.

Al llibre, Miralles recull casos molt diferents. La majoria dels que es van amagar eren molt joves. Alguns tenien por: no volien ser carn de canó. "Per què hem d'anar a jugar-nos la vida perquè un comandant ascendeixi a coronel i amunt? Que s'ho guanyin! Jo no tinc per què anar a jugar-me la vida per ajudar un militar, que, d'altra banda, no els he pogut veure mai", relata Josep Xixons al llibre. Diburcio Baró també volia les bales ben lluny: "Abans d'anar a la guerra, o sigui, al matadero, marxo i que surti lo que vulga".
Hi ha emboscats republicans pacifistes i d'altres que es consideraven ideològicament més pròxims al bàndol franquista i no volien lluitar amb els rojos. El sabadellenc Josep Maria Ballester ho tenia força clar: "No eren la meva gent els que ens demanaven. Jo tenia simpatia per l'altre cantó". Hi van haver emboscats que no volien agafar ni una arma, però d'altres que esperaven entrar en acció des de la seva posició a la rereguarda i ajudar el bàndol franquista. N'hi va haver que es van organitzar per atemptar contra les forces de l'ordre, alcaldes, caps de comitè i persones identificades amb la causa republicana.

Les xarxes d'espionatge

Miralles rescata el testimoni d'un soldat republicà: "Per la carretera que anava de Solsona a la Seu d'Urgell era perillós transitar, i s'havia de fer amb grans precaucions; se sabia que des de l'inici de la guerra en aquells boscos actuaven unes guerrilles contra l'exèrcit roig, algunes vegades havíem trobat motoristes morts o ferits, enllaços de les milícies que havien estat tombats amb cables lligats als dos costats de la carretera i que havien col·locat al capvespre".

Molta documentació, però, ha desaparegut. S'han esborrat quasi totes les traces sobre la col·laboració d'alguns emboscats amb la cinquena columna (els que treballaven per a l'exèrcit franquista des del territori republicà) i l'espionatge. Quan els franquistes finalment va entrar a Catalunya, pocs emboscats s'imaginaven quin seria el seu destí. Van ser tractats com si fossin soldats enemics. Tots ells eren presoners de guerra amb un mateix destí: els camps de concentració.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(131)

El món de Joan P. Fàbregas

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Després de la Setmana Tràgica de Barcelona, Joan P. Fàbregas emigra a l'Argentina. Foto: ARXIU.