El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 31 de març de 2013

La fita de Guastavino.

Enguany se celebren els 100 anys de la inauguració de l'estació de tren més famosa del món, la Grand Central de Nova York, construïda amb volta catalana.

 

Imatge antiga del menjador extreta de ‘Guastavino Co (1885-1962). Registre   de l'obra a Catalunya i Amèrica',publicació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya Foto: ARXIU 

 


L' Oyster Bar, un dels restaurants més antics de Nova York, meravella amb les voltes catalanes   de Guastavino Foto: XAVIER YELO.


dissabte, 30 de març de 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(122)

La Fabra i Coats de Barcelona va ser objecte de ‘guerra social' als inicis del s. XX. Foto: ARXIU/ A. PUIG.

La tecnòpolis catalana

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

dijous, 28 de març de 2013

Imatges de guerra.

 Els soldats republicans i les seves precàries cabanes, al Montsec.

 Una possible imatge del fotògraf amb la seva dona.

 Víctor Torres a Linyola.

Després d'un bombardeig.

dimecres, 27 de març de 2013

Antoni Rovira i Virgili, testimoni de catalanitat i de les esquerres.





Catalunya pertany a Espanya? La mentida número onze.


                                                          

Torres i campanars. Skyline de poder feudal.

Torre d'Ardèvol (Pinós)

 
Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedès)




                                                       

La Comissió de la Dignitat recupera un fons fotogràfic de la Guerra Civil .

Soldats republicans en una imatge del Fons Argelers

dissabte, 23 de març de 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(121)

El Biscuter va ser un model que es produïa en sèrie a Sant Adrià de Besòs fins a finals dels cinquanta. Foto: ARXIU.

L'enginy de la postguerra.

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

dimecres, 20 de març de 2013

Es commemoren 75 anys dels bombardejos de Barcelona.

Sense ficció : Avi, et trauré d'aquí!



http://www.tv3.cat/videos/4506412/Avi-et-traure-daqui

"Milers de persones van ser enterrades al Valle de los Caídos sense permís. Molts eren republicans que ara reposen al costat de Franco, el seu botxí. Les seves famílies lluiten per treure'ls del Valle de los Caídos i portar-los a casa."

Un documental interessant per diverses raons: 
  • Conèixer i divulgar l'exhumació i trasllat   dels cadàvers  de "republicans"(civils i militars )i  "nacionals" (civils i militars) al "Valle de los Caidos", en la majoria de les ocasions sense el permís dels seus familiars.
  • L'anàlisi de la posició de l'església catòlica espanyola en relació a la Guerra Civil i postguerra.   
  •  La posició  del "mitificat"  ex-jutge  mediàtic B.Garzón. En el programa apareix com un acusador del franquisme i la memòria històrica. La seva defensa dels drets humans respecte als vius , ha estat en el millor dels casos discutible. Per exemple: Operación Garzón 1992  
  •  L'actitud dels socialistes espanyols  respecte al tema del "Valle de los Caidos " i  la memòria històrica representada per Ramon Jáuregui que podem resumir com a molt poruga i tardana. 
  • El Partit Popular a causa dels seus orígens franquistes es contrari a la memòria històrica. 
  • Només tenim el cas d'un grup de navarresos- d' idees republicanes- que varen aconseguir retornar els seus morts als seus llocs d'origen. 
  •  Tot plegat ho podem relacionar amb el procés de la transició política espanyola:el general Franco va morir al llit i a partir d'aquí tenim nombrosos silencis,complicitats,pors...Malgrat que  alguns polítics espanyols  consideraven la transició política espanyola com a un model a exportar a Amèrica Llatina. 

dilluns, 18 de març de 2013

Imatge dels bombardejos damunt Barcelona apareguda a la revista Ala Italia. CRAI


Els herois que van plantar cara a l'aviació feixista.

75 ANYS DELS BOMBARDEJOS DE LA GUERRA CIVIL

SÍLVIA MARIMON


Domènech Serra i Arnau

Domènech Serra i Arnau era un bomber que, quan va caure una bomba a quarts de dotze de la nit del 16 de març, al número 331 del Consell de Cent, no s'ho va pensar gens ni mica i va córrer fins a l'edifici incendiat. No estava de guàrdia, però va fer els impossibles per ajudar a rescatar els ferits. Un enderroc li va caure al peu i el va ferir. Aquells dies de març, els bombers van fer 80 sortides. Els més joves eren al front i els que es van quedar a Barcelona van fer jornades maratonianes. Arribaven al lloc de les explosions, treien els ferits i els cadàvers, i després intentaven apaivagar els focs. Immediatament es traslladaven cap a un altre lloc on les víctimes demanaven ajuda desesperadament.

Lourdes Rodés

Nascuda a Barcelona, Lourdes Rodés va ser anestesista a l'Hospital Clínic durant la guerra. Els ferits entraven al Clínic per la sala d'ingrés i ella era l'encarregada de fer-los el primer reconeixement per distribuir-los cap a les sales. Quan sonava l'alarma es posava l'uniforme i sortia al carrer. Només pensava a arribar a l'hospital. Com més aviat millor, perquè aquells dies de març tothom era imprescindible. Cada dia arribaven centenars de ferits.

Josep Subirats

Josep Subirats, Subi , va posar el seu talent com a dibuixant al servei de la propaganda antifeixista. Estava disposat a ajudar en tots els fronts, també en el bèl·lic. Durant l'agost del 1938 va treballar en la decoració dels menjadors infantils que el PSUC havia creat a la capital catalana per acollir els refugiats que arribaven de les zones ocupades.

Andrés Autrique

Andrés Autrique era un belga enamorat de l'Empordà. Va ser el primer pilot arribat de l'estranger per ajudar la República i l'últim a sortir per la frontera francesa, el gener del 1939, com a xofer del ministre d'Exteriors, Álvarez del Vayo. Va participar en el setge de Toledo, a la batalla de l'Ebre, i va protegir les costes gironines i les ciutats catalanes volant de nit. Més tard lluitaria contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial.

Frederic Duran

Va crear el primer banc de sang de la història. Va inventar un sistema pioner i modern per a la transfusió i conservació del plasma sanguini l'agost del 1936. Quan tot just superava la trentena, amb molts pocs recursos, i en plena guerra, va crear un dipòsit pioner a Barcelona en què s'analitzava la sang. Conservada en recipients de vidre es repartia als hospitals del front dins de camions refrigerats. Durant els 30 mesos que va funcionar el banc de sang va registrar 30.000 donants, i es van fer més de 20.000 donacions. El seu invent va salvar moltes vides.

Emèrita Arbonés

Emèrita Arbonés treballava en una fàbrica tèxtil i durant la guerra vivia al carrer Verdi de Barcelona. Tenia les claus del refugi de la plaça Revolució i era l'encarregada d'obrir-lo quan hi havia bombardejos. A Gràcia, com que hi havia comissions de festa, es van encarregar d'organitzar les construccions. Hi col·laborava tothom, fins i tot els nens.

Els treballadors d'Elizalde

Amb l'esclat de la guerra, els obrers d'Elizalde es van fer càrrec de la fàbrica. Després de l'alçament van començar a fabricar bombes de 12 kg d'aviació. Es van establir dobles torns i es va augmentar el personal. De l'Elizalde en sortien obusos d'artilleria, mines submarines, bombes d'aviació de 50 i 250 kg, obusos per a la Marina, i es feien reparacions de canons antiaeris capturats. El personal va passar de 400 a 1.300 treballadors. La fàbrica es va passar a dir Elizalde Indústria Col·lectivitzada.

John Langdon-Davies

John Langdon-Davies era un periodista britànic que es va dedicar a apadrinar infants víctimes de la Guerra Civil. Va habilitar dues torres burgeses de Puigcerdà i les va convertir en un refugi que va arribar a acollir més de 400 infants. Amb el temps va obrir cases de colònies a Caldetes, al barri de Sarrià de Barcelona i a Sitges. També acabaria acollint mares amb nadons i vídues embarassades que no sabien on anar.

Anna Murià

Anna Murià va ser la directora, en temps de guerra, del Diari de Catalunya . Amb el seu esperit vital i dinàmic va dirigir el diari fins al 21 de gener del 1939. Ella assegurava que li va tocar perquè tots els homes eren al front. Fos com fos i malgrat la falta de recursos i de redactors, va continuar al peu del canó fins pràcticament l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. S'havia quedat tota sola, ja no sortia cap més diari. "Sabíem que ho teníem tot perdut, però vam continuar; calia anar lluitant fins a l'últim moment", explicava.

Manuel Muñoz Díaz

Afiliat a la CNT, Manuel Muñoz Díaz va ocupar el càrrec de president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona. Abans que caiguessin les primeres bombes va regular les iniciatives veïnals i particulars, va instal·lar les primeres sirenes i va condicionar els espais del subsòl de la ciutat com a refugis. Les estacions i els túnels es van convertir en el principal refugi de la ciutat. També va protegir els comerços i va senyalitzar els accessos als refugis.

Josep Trueta

Josep Trueta es va convertir el 1935 en cap de servei de cirurgia de l'Hospital de Sant Pau. Va desenvolupar un procediment de tractament de les fractures obertes que evitava la gangrena i, consegüentment, les amputacions. Va salvar moltíssims ferits dels bombardejos de perdre un braç o una cama per culpa de les infeccions.

Ramon Perera

Enginyer industrial, Ramon Perera va treballar infatigablement en la construcció de refugis. Va ser nomenat secretari tècnic de la secció de plans i obres de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya el febrer del 1938. Va treballar intensament en el disseny, l'assessorament i la supervisió per a la construcció de refugis arreu de Catalunya. Els refugis van anar incorporant noves mesures de protecció gràcies a les seves acurades observacions dels efectes de les bombes.

Vicenç Guarner
Vicenç Guarner va ser el sotsecretari de la conselleria de Defensa i cap de les forces republicanes a l'Aragó. Es va encarregar d'inspeccionar la costa catalana i organitzar la defensa, facilitar personal ben o mal armat, instal·lar nius de metralladores i bateries costaneres... Va instal·lar el centre principal de la direcció al castell de Montjuïc. Des d'allà observaven la costa per alertar de les primeres incursions dels avions italians.

Una arma poderosa: el talent i la ironia dels ninotairies.



El pessebre feixista

El setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa va sobreviure tota la guerra. A les mans dels ninotaires, els enemics són grotescos. Josep Altimira converteix Franco en una Verge Maria i el seu nadó en un ésser deforme i capgròs, que representa el feixisme.

La moda de les bombes

Fins i tot els bombardeigs tenen una resposta irònica. Davant les bombes de març, L'Esquella de la Torratxa ofereix als seus lectors Ja ha arribat la primavera . Les bombes són el sensual vestit d'una dona que somriu als avions italians. Els pilots decideixen tirar-li roses.

'Paves' i ocellets

La població, malgrat el terror i el pànic que produeix el bombardeig indiscriminat, no oblida el sentit de l'humor. Bategen els bombarders amb noms com "la burra de la llet" a Madrid, "ocellets" a Bilbao, "tío de los Moyetes" a Malàga o "paves" a Barcelona. A Franco el disfressen: li posen tacons, mitges i el maquillen.

Els ninotaires van al front

L'octubre del 1937 apareix un emotiu dibuix de Jacint Bofarull que, amb el títol L'esquella, indústria de guerra , representa els ninotaires anant al front seguits per un seguici dels seus personatges. Molts tenien un gran talent, però després de la guerra, amb l'exili, van caure en l'oblit.

El cul de Franco i els aliats

Barcelona és a punt de caure, però L'Esquella de la Torratxa no perd l'humor. El 6 de gener del 1939 publica un dibuix anònim que té bastant mala llet: Franco apareix amb el cul en pompa i disposat a rebre els dos líders feixistes que tant l'han ajudat, Hitler i Mussolini.

Montse Armengou PERIODISTA “Gratar la memòria no és del passat, és del present”

Montse Armengou al costat de Ricard Belis, també director del documental. Foto: TV3.

El federalisme de Puig Pujades.

l

diumenge, 17 de març de 2013

La lluita per desenterrar al Valle de los Caídos.

Una imatge de l'interior del Valle de los Caídos i que es veurà en el documental de ‘Sense ficció' de dimarts. Foto: TV3.

La UdG investeix ‘honoris causa' tres historiadors.

Ramon Garrabou,Josep Fontana i Jordi Nadal

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(120)

Barraques de la ciutat de Barcelona a finals dels cinquanta. Foto: ARXIU.

 De les barraques als polígons

 Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
     

Catalunya sota les bombes.

Catalunya sota les bombes

Badalona: Franco volia destruir la fàbrica Cros

El 30 de juny del 1938 es va bombardejar la fàbrica Cros de Badalona. Van morir 65 persones, hi va haver més de 200 ferits i un centenar de cases van ser destruïdes. Els dies 6 i 19 de juliol del 1938 cinc Savoia S-79 de la 10a esquadrilla i quatre més van tornar a buidar els estómacs sobre una factoria que l'aviació italiana considerava clau en el procés de fabricació d'explosius per a l'exèrcit republicà. La xarxa d'espies de Franco sabia amb detall què passava dins la fàbrica.

Granollers: una errada va provocar 230 morts

A les nou i cinc del matí del 31 de maig del 1938 cinc Savoia S-79 van bombardejar la ciutat de Granollers i van provocar dos-cents trenta morts en pocs segons. L'objectiu era la central de la Companyia Elèctrica de Catalunya, però la instal·lació no es va tocar. La càrrega, un total de 60 bombes, va caure uns centenars de metres abans de l'objectiu, just al centre de la població. No va sonar cap alarma i les bombes van sorprendre als que feien cua per intentar endur-se alguna cosa per menjar al cèntric mercat de la Porxada.

Figueres: objectiu prioritari

Les comarques gironines van estar al punt de mira de l'aviació italiana i alemanya. Es van bombardejar Sant Feliu de Guíxols, Roses, el Port de la Selva i Palamós, Figueres, Banyoles, Vidreres, Vilajuïga... Figueres, però, va ser amb diferència la més castigada. Les bombes van començar a caure el 20 de gener del 1938. Els bombardejos més mortífers van ser durant la retirada, quan milers de persones van creuar la ciutat camí de l'exili. Anys després de desenrunar-se edificis, encara es trobaven morts. Es calcula que van morir més de 275 persones.

Tarragona: devastada per les bombes

Les comarques tarragonines van ser escenari de guerra. En aquesta província catalana, sense comptar Reus i Tarragona, més de 5.200 edificis van ser enrunats segons David Gesalí i David Iñíguez. A Tarragona una quarta part dels edificis van rebre l'impacte de les bombes que llançaven els Heinkel He-111. Els avions alemanys volaven a molt baixa altura, a uns 150 metres. El Perelló va quedar absolutament aniquilat. Afortunadament la població sabia que arribaven els avions i es va amagar entre els camps.

Lleida: 13.600 quilos de bombes contra escoles i mercats

El 2 de novembre del 1937, en menys de quatre minuts, el bàndol franquista va llançar més de 13.600 quilos de bombes sobre la ciutat de Lleida. Es calcula que hi van morir més de dues-centes persones. El nombre exacte, però, és una incògnita: el registre el van fer desaparèixer a la postguerra. Les bombes van caure sobre el Liceu escolar, a aquella hora les aules eren plenes d'infants que feien classe, i sobre el mercat. L'autoria d'aquests bombardejos no es va aclarir fins al 2011. Els que van buidar els seus estómacs eren cinc Savoia S-79 de la Squadriglia 280. David Gesalí i David Iñíguez a La guerra aèria de Catalunya (1936-1939) expliquen quins van ser els motius del bombardeig: l'objectiu dels atacants era l'electroquímica de Flix. Com que la població estava coberta de núvols, l'esquadrilla va decidir adreçar-se a un objectiu secundari, Lleida.


"Quan sonava l'alarma el pare ens portava a una habitació i ens envoltava de matalassos", Ara TV Premium

75 ANYS DELS BOMBARDEJOS DE LA GUERRA CIVIL Març del 1938: Tres dies de terror aeri, més de 40 hores d'angoixa.

 CRAI BIBLIOTECA PAVELLÓ DE LA REPÚBLICA (UNIVERSITAT DE BARCELONA)
 
Mussolini, l'aliat de Franco durant la Guerra Civil, va voler castigar Barcelona i va ordenar que fos bombardejada sense descans durant tres dies. Van morir un miler de persones 
 
   

16 MARÇ, MUSSOLINI ORDENA UN ATAC SISTEMÀTIC.

El 16 de març del 1938 Giuseppe Valle, cap de l'aeronàutica italiana, rep un telegrama de Roma. Mussolini, l'aliat de Franco, vol castigar la població barcelonina: " Iniziare da stanotte azzione violenta su Barcelona con martellamento diluito nel tempo ". El Duce ordena que l'Aviazione Legionaria italiana de les Balears faci un atac esglaonat sobre Barcelona. És la primera agressió sistemàtica contra una gran ciutat europea. Aquell març els barcelonins ja s'han acostumat a les bombes, molts ni tan sols baixen als refugis i prefereixen quedar-se a casa, al llit, amb els fills. Quan se senten les alarmes i la ràdio emet l'avís del govern català: "Catalans, la Generalitat vetlla per vosaltres, correu als refugis", n'hi ha que ni s'immuten. Hi ha molta fam i, després de dos anys de guerra, esgotament. Quan passen pocs minuts de les deu del vespre se senten els primers motors dels Savoia-81, és una remor greu i repetitiva, després els xiulets i finalment les explosions i el silenci. Els projectils cauen al bell mig de la ciutat i es desferma el pànic. Comencen més de quaranta hores d'angoixa. Barcelona és un laboratori: viu l'aplicació del terror aeri.

El primer bombardeig només dura uns minuts. Quan passen quatre minuts de les deu del vespre els bombers fan la primera sortida al passatge Mariné, 7: "El lloc del servei està envoltat de grans i altes flames, enmig d'un intens bombardeig", assegura l'informe que ha localitzat el bomber i historiador Marc Ferrer. El segon bombardeig es produeix a la mitjanit. Aquesta vegada són tres aparells Savoia-81. S'ensorren cases al nucli antic i a l'Eixample. A l'Hospital General de Catalunya (l'actual hospital de Sant Pau) hi arriben moltes víctimes recollides a l'estació de França.

Les sales de l'hospital semblen l'infern: sang, cremats, mutilats, crits, plors... A l'entrada un metge fa la tria. Estan preparats: metges i infermeres no sortiran de l'hospital en quatre o cinc dies. En 15 minuts arriben 300 ferits, hi ha espelmes a totes les sales i s'han habilitat tres refugis sota Sant Pau. "Fins i tot, hi ha un quiròfan sota el pavelló de cirurgia perquè es pugui continuar operant mentre cauen les bombes", explica Carles Hervàs, metge i historiador.

17 MARÇ, MASSACRE A LA GRAN VIA 

Les bombes arriben a la 1.45 de la matinada. Són petites formacions de bombarders nocturns de l'Aviazione Legionaria de les Balears. Els intervals de calma són tan curts que els serveis d'alarma s'encavalquen. Dormir és impossible: a les alarmes i a les explosions, s'hi afegeix el canoneig dels antiaeris. El quart atac arriba a les 7.40 del matí. Les bombes cauen sobre Horta, el Poble-sec, l'Eixample... A les 10.31 del matí els bombers reben un avís. Arriben al carrer Francesc Layret, cantonada amb ronda de Sant Pau pocs minuts després: "En arribar al lloc del sinistre estava tot encès un autobús Roca, per terra hi havia una estesa de morts i carn humana desfeta amb trossos de vestits cremats. La Creu Roja estava recollint amb les seves ambulàncies els morts i ferits. Procedirem a apagar els vestits encesos i després l'autobús Roca. Un moneder de senyora que es va trobar va ser entregat a la Jefatura del Cos", descriu el comunicat dels bombers.

A les 10.30 h cau una autèntica rastellera de bombes. Una cau a la cruïlla del carrer del Carme amb Egipcíaques i toca l'escola Milà i Fontanals, plena d'infants. "Una explosió inenarrable es produí sota mateix del meu despatx , a la cruïlla de Carme i Egipcíaques, seguida d'un núvol de fum i un xiscle estrident, esgarrifós, que sortí de totes les goles dels infants que hi havia dins l'escola Milà i Fontanals. El silenci dins l'escola era impressionant... Al llarg d'un sòcol hi havia sis persones ajagudes: un noi i cinc cossos grans. Eren morts. L'enfollida mare del noi mort va aparèixer i hauríeu d'haver vist la seva desesperada lluita, estiregassant ella el cos del fill... tots els esforços van ser inútils, va haver de veure el fill amuntegat damunt altres cadàvers en un camió", explica Josep Miracle a Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil de Joan Villarroya. El forn de la cantonada queda desfet i moren tots els que hi ha a dins. La pitjor explosió arriba a les dues del migdia. Una bomba aixeca una columna brutal de pols i residus a la Gran Via. En pocs segons moren 500 persones. L'artefacte ha caigut sobre un camió carregat amb dinamita. Un tramvia vola pels aires i la metralla perfora dones i nens.

18 MARÇ, MÉS D'UN MILER DE MORTS

Les alarmes comencen a sonar a la 1.15 de la matinada. A les 4.15 h cauen les bombes al nucli antic i a l'Eixample. A les 7 del matí, hi ha explosions a l'estació de la Sagrera i a Sant Andreu. Més tard, a les 9.30 del matí els avions deixen un escampall de bombes a la Barceloneta i a la Ciutadella. A la 13.15 h les bombes arriben al Poble-sec, al Mercat de Sant Antoni... Els italians no tenen por de l'oposició aèria, volen més baix i buiden els estómacs per tota la ciutat. L'objectiu és aterrir la població. Els bombers treballen des de fa tres dies sense descans, els equips de rescat estan desbordats. Famílies senceres pugen pel passeig de Gràcia, amb el matalàs a l'espatlla: es volen refugiar a les muntanyes veïnes. Continuen les escenes dantesques. A la cruïlla de la ronda de Sant Pere i rambla de Catalunya, un automòbil amb quatre ocupants rep l'impacte d'una bomba. Els desperfectes fan impossible obrir les portes i sona el clàxon. El vehicle s'incendia, i els ocupants, aterrits, demanen ajuda amb gestos dramàtics. Ningú no hi pot fer res.
En més de 40 hores han mort només a la capital catalana, que aquell 1938 té un milió d'habitants, més d'un miler de persones. En total els bombers fan 80 sortides. Les feines de desenrunament continuarien moltes setmanes més. No va ser l'últim bombardeig. A començaments de l'any 1939, a punt d'acabar la guerra, els avions baixen en vol rasant i disparen sobre tothom al passeig de Sant Joan. El metrallador veu a qui mata. Moren molts avis i nens. Mussolini està orgullosíssim.

dijous, 14 de març de 2013

Josep Termes: L’obstinació en la fidelitat als conceptes populars.





                                                           

Catalunya sota les bombes durant la guerra civil.

Una fotografia feta pels aviadors italians d'un bombardeig de Tarragona Archivo Dell'Uficio Storico Dell'Aeronautica  Militare (USAM)

Bombardeig italià a BlanArchivo Dell'Uficio Storico Dell'Aeronautica Militare (USAM)
Bombardeig italià a Tortosa.Archivo Dell'Uficio Storico Dell'Aeronautica Militare (USAM
Arturo Rigol 
Magda Sanahuja
Bombardeig de Barcelona del 17 de març de 1938 

"La Guerra del Francès a les Comarques Gironines, 1808-1814"



Inauguren una exposició sobre la guerra del francès a les comarques gironines

Inaugurada a L’Escala l’exposició “La Guerra del Francès a les comarques gironines”

 

 

dilluns, 11 de març de 2013

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ . Ja sonen els tambors del tricentenari del 1714

 26.000 borbons van assaltar Barcelona l'11 de setembre GUILLEM H. PONGILUPPI

Les institucions preparen un aniversari més reivindicatiu que historicista.

dissabte, 9 de març de 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(119)

La central d'Ascó va començar a funcionar a mitjans dels anys vuitanta del segle passat. Foto: ARXIU.

La indústria després de 1992

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Pantocràtor virtual a Taüll.

Una imatge projectada al lloc original substituirà la còpia que es va instal·lar als anys seixanta a Sant Climent de Taüll.

 Demostració de la projecció sobre la còpia del Pantocràtor, ahir a Taüll. Foto: D.M.

dimecres, 6 de març de 2013

Els catalans en les guerres carlines.

 

El dibuixant Juste de Nin presenta la novel·la gràfica ‘La guerra dels besavis', sobre la primera carlinada. 

 

 

dilluns, 4 de març de 2013

La sinagoga de Besalú serà BCIN en menys de dos mesos, afirma Mascarell.

El conseller considera que el Call de Girona “reuneix tots els valors” per ser declarat Patrimoni de la Humanitat, com demanen els Amics de la Unesco.

 

Ferran Mascarell, Lluís Guinó i Antoni Baulida, ahir al migdia a la sala de banys de la sinagoga de Besalú Foto: LLUÍS SERRAT.

diumenge, 3 de març de 2013

“Alguns museus moriran a poc a poc d'inanició”

Carme Clusellas Presidenta de l'Associació de Museòlegs
No tenim el suport de la gent. En els bons temps vam satisfer més els polítics que el públicHi ha tant a parlar sobre els museus... Llàstima que l'atenció l'acaparen sempre els grans centres (que si Madrid deu 1,6 milions d'euros al Macba, que si el MNAC només pot destinar 1 dels 13 milions del seu pressupost a activitat...). La realitat desconeguda dels museus petits i mitjans del territori és tan o més dura. Tot el sistema està en hores baixes, i això ho aborda amb contundència –amb crítica i molta, moltíssima, autocrítica– la presidenta de l'Associació de Museòlegs de Catalunya, Carme Clusellas (Cardedeu, 1966). Ella mateixa, dona de caràcter que ve de picar molta pedra i de remuntar museus locals, és una víctima de la situació actual: a l'estiu la van destituir com a directora del Museu de Granollers. Parar no para i, entre altres projectes, ara forma part de l'equip que està treballant el Museu de Cultures del Món de Barcelona.
 
El sistema català de museus té problemes. Només la crisi n'és la culpable?
 Crisi, dius? Si busques a Google, l'any 2010 els titulars eren aquests: “Els museus, asfixiats per la crisi.” Hem arribat al 2013: de què hem de parlar ara? Doncs que tot plegat és molt més patètic. I ja ni ens queixem. No sortim al carrer. És que pensem que no estem prou legitimats per fer-ho?
 
I ho estan?
El sector cultural no se sent amb prou força i, si surt al carrer, ho fa de manera fragmentària, per capelletes. De molts dels manifestos que circulen, la nostra associació se n'assabenta per la premsa. El sector està atomitzat i té timidesa. El que ens passa és que no tenim el suport de la gent.
 
Alguna cosa deuen haver fet malament, doncs...
Al públic l'hem perdut en els temps de bonança. Això, ara, ens ha debilitat enormement. Hem fet una mala aposta. Els tècnics hauríem d'haver equilibrat millor la nostra relació amb els titulars dels equipaments i amb el públic. Hem decantat la balança a satisfer els de dalt, més que els de baix. I ara als de dalt ja no els som rendibles.
 
Aquella obsessió dels polítics per inaugurar museus...
S'han fet molts museus sense pensar si eren viables o no. Algú de dalt ha decidit que es feia, i punt, refiat que un museu el salvaria de tota pena i el llançaria a la glòria. Això els ha ofuscat. És que fan els hospitals per passar a la posteritat? On són els plans de viabilitat dels museus? Algú va pensar què costaria mantenir-los? Nosaltres, els tècnics, no hem estat prou bel·ligerants. Ben al contrari: ho hem vist com a oportunitats per generar llocs de treball i, és clar, obrir un nou museu sempre és una cosa engrescadora. No hem estat prou honestos ni prou valents.
 
Molts museus han començat a perdre visitants a cabassos.
Et diria que som una de les institucions culturals que més hem fet pel públic, però l'hem tractat com si fos un públic de teatre. No hem treballat prou bé perquè se sentís seu el museu; no hem fet que en participés. No l'hem implicat prou, i ara és quan el trobem a faltar.
 
Si al Macba no poden pagar el rebut de la llum, què està passant als museus del territori?
Abans anaves a un poble i el seu museu era una cosa tan institucional com l'ajuntament i l'església. Ara el museu és un servei més que presta el consistori, com ara la neteja i la policia. Ha desaparegut l'aura que tenia. El rebut de la llum el paguen, però als museus hi ha molta por de perdre el lloc de treball.
 
El director del MNAC, Pepe Serra, diu que s'ha de prioritzar perquè el pastís del diner públic s'ha fet petit. És just?
Compta! Tenim 114 museus, 400 centres d'interpretació i 200 col·leccions, aproximadament; què volen que es prioritzi? Pepe Serra fa molt bé la seva feina, però no li pertoca salvar el nostre sistema de museus.
 
Què n'opina, de la franquícia que l'Hermitage obrirà a Barcelona?
Doncs que segurament xuclarà les masses de turistes que els grans museus de Barcelona consideren la via de solució als seus grans problemes. Encara no sabem on anirà el nou museu d'història de Catalunya, però sí que la filial de l'Hermitage s'obrirà al port. Estrany.
 
Faci una carta als reis.
Volem unes directrius fermes. I que no ens desmuntin el sistema. Que s'ha de revisar, sí. La situació és molt kafkiana: que tot es resumeixi a dir que no tenim diners..., però si no n'hem tingut mai, de diners, els museus! No hi hem anat mai, de grassos.
 
Tem el tancament de museus?
Jo crec que se'n tancaran, perquè ara mateix la situació és insostenible i sabem que anirà a pitjor. Ara, és clar, els polítics volen una placa que digui que van obrir un museu, no que el van tancar. M'imagino que els aniran deixant morir a poc a poc d'inanició. I serà una pena, perquè ja prou pansit tenim el territori. Al territori és on es genera l'hàbit d'anar als museus, és on s'aprèn a anar als museus. Als museus del territori és on es brega el públic que després visitarà el MNAC. Suposo que això Pepe Serra ho té present.

dissabte, 2 de març de 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(118)

La indústria abans de 1750

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Ripoll comença el camí perquè la portalada sigui patrimoni de la humanitat.

La portalada, ahir al matí . Al centre, l'alcalde parlant amb Carme Polo. Foto: R. E.


Representants de les institucions implicades en la candidatura, posant davant de l'arcada medieval. Foto: R. E.

divendres, 1 de març de 2013

Merletti, pioners del fotoperiodisme a Catalunya.




 
 Exposició antifeixista 7 mesos de guerra al Real Círculo Artístico de Barcelona. Barcelona,1937