El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dissabte, 16 de febrer de 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(116)

Sinibald de Mas, de Grècia a la Xina (1) 

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 

 Sinibald de Mas i Gas va fundar l'escola de nàutica de Barcelona al segle XVIII. Foto: ARXIU.

La Guerra Civil, font narrativa.


DUES MILICIANES, A PUNT DE DINAR. UN DELS LLIBRES MÉS INTERESSANTS QUE S'HAN RECUPERAT RECENTMENT ÉS 'PERILL DE BOMBARDEIG!'. 

 LLUÍS A. BAULENAS
 
BOMBARDEIG D'INANITATS.

Diuen que la Transició, en majúscules, s'està acabant, i que es viu una fi d'època al Regne d'Espanya. Si és així, cal recordar que, durant aquesta Transició, un dels llocs comuns en matèria cultural que va haver-hi durant anys (i que, de fet, encara existeix) era el d'afirmar que no calia parlar tant de la Guerra Civil. Sovint, no sempre, s'afegia que el que calia era "girar full". Curiosament, el perfil majoritari dels que afirmaven aquesta intenció era de persones que pertanyien a sectors que directament o indirectament hi estaven interessats. Qui parlava en aquests termes oblidava que durant molts d'anys no es va poder girar full perquè, senzillament, no hi havia full per girar. Cal aclarir que no pas tota la novel·lística produïda sota el franquisme i per escriptors adscrits al pensament del règim era volgudament tendenciosa, esclar. Recordem que un dels bestsellers del franquisme va ser Los cipreses creen en Dios (1953), de Josep Maria Gironella. Milions d'exemplars que demostraven que un punt de vista mínimament neutral (és a dir, no palesament franquista) despertava de seguida l'interès dels lectors.

Després de la mort de Franco es va multiplicar la presència de la Guerra Civil en la literatura perquè era imprescindible. D'una banda, calia fer justícia a tots els que des de l'exili van aportar el seu gra de sorra a la memòria col·lectiva i, de l'altra, calia senzillament omplir l'absència immensa de material, de referències, d'informació, etc. El règim franquista no estava especialment interessat a fomentar l'exposició pública de temes que li podien representar un maldecap. I així, resulta que hi havia llacunes immenses que calia estudiar i remeiar, no tant per afany revengista com per afany simplement documental o historiogràfic. Al que cal aspirar és a la normalitat i a la cicatrització de ferides, però no pas per la via del silenci. Amb silenci, les ferides no cicatritzen mai. I si són de guerra, menys. I si són de guerra civil, encara menys. La demostració és ben clara. Fixem-nos en la diferència radical de tractament entre, per exemple, els Estats Units i França o Espanya. Els Estats Units, en una paranoia constant, són capaços de les aberracions més grans, però alhora esdevenen els mestres a l'hora d'autoreconèixer públicament les culpes. Aquesta reflexió s'escampa a tots els gèneres i trobem pel·lícules, novel·les, etc., a favor i en contra de tot el que vulguem pensar. A Europa això costa molt més. França, amb el vergonyós tractament oficial i públic de la pròpia actuació a la Segona Guerra Mundial, i a les guerres d'Indoxina i d'Algèria, en seria un bon exemple. Fins fa quatre dies no han començat a parlar obertament de l'exageració de la participació popular en la Resistència, de la responsabilitat en els enviaments de jueus a la mort, de les tortures als independentistes algerians... A Espanya, no cal dir-ho, el mateix règim franquista impedia qualsevol publicació que no estigués en la línia del que defensaven les tesis oficials. Res de més lògic, doncs, que hi hagués l'allau que va haver-hi. I d'aquí la importància de novel·les com Les veus del Pamano , del company i amic Jaume Cabré. Va tenir èxit no només perquè parlava de la Guerra Civil (o, més aviat, dels seus efectes) en una zona poc tractada literàriament (el Pallars) sinó també perquè era una magnífica novel·la que tocava conceptes com ara la memòria històrica, la impossibilitat de perdonar o la por d'oblidar.

A hores d'ara, el que hi ha és la normalitat, és a dir, la publicació regular d'informació -narrativa, teatre o el que sigui- sobre la Guerra Civil (que, d'altra banda, és un tema immensament literari, sigui dit amb el màxim dels respectes), igual que fan en d'altres països en circumstàncies semblants a les nostres.

BOMBARDEJOS DE VERITAT

Normalitat és, sense anar més lluny, la recuperació del magnífic treball Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939) , de Santiago i Elisenda Albertí. Es compleixen 75 anys dels bombardejos més terribles -i coneguts- de Barcelona, durant la Guerra Civil. Ja en el seu moment destacava la feina de recopilació d'informació duta a terme en aquest llibre, que continua vigent ara mateix. Són 75 anys que molts volen recordar. I un llibre com el de Santiago i Elisenda Albertí, tornat a posar en circulació amb motiu de l'aniversari, hi ajuda força. No és un afany morbós, és la recuperació d'un dret, el de la informació, que afecta persones que encara són vives i van patir el fet en qüestió. Tan vives són que encara ara intenten aconseguir de les autoritats italianes (les hereves administratives del règim de Mussolini, principal protagonista dels bombardejos de març del 38) un missatge de penediment adreçat a les víctimes innocents. Mai no hi haurà prou literatura sobre la Guerra Civil. Sobretot, perquè la feina de "girar full" correspon bàsicament a altres sectors. La literatura no en té cap culpa.

La divertida fascinació dels escàndols medievals.

La divertida fascinació dels escàndols medievals WIKIMEDIA

Es recupera un assaig mític de l'historiador Joaquim Miret i Sans.
Adulteris. Marits enverinats. Amos que abusen dels seus esclaus. El cas de fra Ramon d'Empúries, "sodomita actiu". Una hecatombe de poncelles. Aquests casos i d'altres trobaran els lectors en un llibre fins ara difícil de localitzar i servit amb tota mena de traves que n'aigualien el contingut. "Vaig descobrir Sempre han tingut bec les oques gràcies al corrector Andreu Rossinyol", deia Jordi Raventós, editor d'Adesiara, durant la presentació del quart títol de la col·lecció De Cor a Pensa , que recupera llibres descatalogats d'autors catalans. Una dècada després de quedar enlluernat "per un assaig que tothom coneixia però que ningú havia llegit", Raventós s'ha decidit a publicar-lo amb la intenció d'oferir un text a l'abast del lector mitjà. "El llibre original estava farcit d'actes de judici en català medieval i de lleis citades directament en llatí", recordava.

Per aquest motiu ha comptat amb l'edició d'Alba Dedeu, que ha adaptat el llenguatge medieval de la cort i el codi judicial, si bé ha mantingut algun arcaisme que realça l'humor que esquitxa el text. A més, Enric Pujol ha escrit una introducció presentant les particularitats de l'obra i del personatge: "El compromís de Joaquim Miret i Sans es fa evident quan es repassa la seva trajectòria. Va ser un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Catalans, va signar les normes ortogràfiques del 1913 i va ser un impulsor de la introducció del català en les publicacions de la Reial Acadèmia de Bones Lletres".

El descobridor de les 'Homilies'

Nascut l'any 1858 a Barcelona, l'historiador, acadèmic i literat va descobrir les Homilies d'Organyà l'any 1904, va localitzar la tomba d'Anselm Turmeda i va escriure estudis pioners sobre la història i la societat medievals de Catalunya. Sempre han tingut bec les oques neix d'una de les seves fixacions menys acadèmiques, el sexe, divulgades als dietaris Cafè i quilombo . "L'historiador hi anotava totes les despeses que feia durant els nombrosos viatges que duia a terme, també hi consignava les partides derivades de la seva estada als prostíbuls", escriu Pujol, que no es pot resistir a citar alguna de les anotacions de Miret: " Por la noche estoy en Kensington Wood (Lambeth) en quilombo con joven irlandesa ".

Al primer i més extens capítol del llibre, Joaquim Miret i Sans fa una panoràmica sobre prínceps, barons, monjos i ciutadans: "Portem un aplec de noves inèdites per contribuir a l'estudi d'aquesta qüestió històrica, posant de manifest la maldat, el rebaixament moral, la brutalitat de la gent de la citada època". Entre totes les depravacions presents al llibre, Jordi Raventós destaca Les darreres branques d'un arbre vell , en què es detalla el procés per sodomia contra el comte Hug d'Empúries. Alba Dedeu reconeix haver-s'ho passat millor llegint els capítols dedicats a l'enverinament que el cas de pederàstia del senyor Albertí de Barcelona. Enric Pujol, per últim, recorda el cas de l'hostalera mallorquina Bartomeua, que cometia el pecat de "carnalitat i adulteri" i que és acusada d'haver causat la mort al seu marit, Berenguer de Magarola.

La reforma de les Drassanes descobreix el passat ocult d'una institució amb mo.tes vides

La reforma descobreix el passat ocult d'una institució amb moltes vides MUSEU MARÍTIM.


Una necròpolis romana amb llits funeraris de luxe, un fossat on es construïen les galeres o l'estructura intacta d'una màquina de perforar canons són algunes de les troballes.
 
El subsòl de les Drassanes ocultava una necròpolis romana. Es tracta de la primera de Barcelona amb tanta diversitat de ritus funeraris. Inclou enterraments, un mausoleu i urnes amb cendres. Algunes de les peces trobades eren d'ivori; per tant, es tracta de llits funeraris de luxe. Part de la necròpolis està a la vista dels visitants.

Les restes dels pilars del segle XIII que s'han trobat n'han estat la prova definitiva: les Drassanes actuals no són les primeres que es van aixecar en aquest emplaçament. Les naus de les drassanes medievals s'acostaven més al mar i arribaven fins a la meitat del passeig Josep Carner. Es conserva un mur de l'edifici original.

Amb la rehabilitació s'ha descobert un fossat on es construïen galeres entre els segles XIV i XVII. Es tracta d'un gran rebaix esglaonat que en el seu origen feia 60 metres de llarg amb una amplària de 20 metres. A dins hi anava una estructura de fusta, sobre la qual es construïa i hi lliscava la galera per sortir a la mar.
Al segle XVIII les Drassanes Reials van funcionar com a fàbrica armamentística. L'espai es va adaptar per funcionar com a parc i mestrança d'artilleria i foneria de canons. D'aquesta etapa bèl·lica es conserva pràcticament intacte el perímetre arquitectònic de l'estructura d'una màquina de tornejar canons.

Les Drassanes de Barcelona es destapen .

Les Drassanes de Barcelona es destapen
L'històric edifici reneix íntegre després de 25 anys d'intervencion.
 
El 1282 Pere el Gran va decidir plantar cara a Carles d'Anjou i a la Santa Seu i va enviar els seus estols a la conquesta de Sicília. Amb aquest monarca agosarat va començar la construcció, al segle XIII, de la Drassana Reial de Barcelona. Al port de Barcelona les hàbils mans dels artesans construirien i repararien coques, barraques, galeres... Al mar eren els esclaus i els presos els que, la majoria de vegades, agafaven els rems dels navilis quan s'acostaven a la nau enemiga per abordar-la. Hi havia molta feina: la Corona catalanoaragonesa s'havia llançat a la conquesta de la Mediterrània.

Han passat més de 700 anys i aquest cap de setmana unes rejovenides Drassanes Reials de Barcelona s'obren totalment al públic, després de 25 anys de reformes -que van comportar el tancament d'una part de l'edifici durant tres anys- i d'una inversió de més de 17 milions d'euros aportats per la Diputació, l'Ajuntament i el Port de Barcelona. L'espai de 19.000 metres quadrats que acull el Museu Marítim de Barcelona des del 1941 impressiona. Però aquest conjunt de gegantesques columnes i arcades ha tingut moltes vides: abans de museu va ser arsenal de marina, caserna, fortificació, taller... i també ha deixat obsolets tots els llibres d'història. Entre moltes altres coses, l'arqueologia ha confirmat que l'edifici que acull el Museu Marítim no és del segle XIII, sinó del XVI: l'edifici que havia ordenat construir Pere el Gran va ser enderrocat i, a finals del XVI, se'n va construir un de nou imitant l'estil gòtic de l'anterior, però amb les arcades més àmplies per poder-hi construir embarcacions més grans.

Reinterpretar els s. XVI i XVII.

La descoberta també implica una relectura del segle XVI: "Els motius pels quals es va decidir enderrocar un edifici i construir-ne un de nou podien ser un canvi de la línia de costa i els desperfectes en l'estructura causats per temporals, però també van tenir un pes important els interessos austriacistes, hi havia una demanda militar més elevada", argumenta el director del Museu Marítim de Barcelona, Roger Marcet. "Es va fer una inversió important, per tant, hi havia recursos i aquest fet també demostra que al segle XVI no hi havia tanta crisi com s'ha suposat fins ara", afegeix Marcet.

Cada racó del Museu, que aquest cap de setmana organitza unes jornades de portes obertes, pot explicar una part de la dilatada història de l'edifici. De les primeres drassanes, les que va ordenar construir Pere el Gran, es conserva una torre de defensa del segle XIII, la Torre del Mar, des de la qual els guaites controlaven les incursions del cors.

Els porxos adossats, que es coneixen amb el nom de botigues i que s'utilitzaven com a petits magatzems, tallers o oficines, encara es poden resseguir. També es poden veure les torres de vigilància dels segles XIV i XV i el llit d'una nau que demostra que, almenys en algun moment, sí que es van construir vaixells a l'interior de les Drassanes. A la nau central, al començament del segle XVIII, en l'última època en què l'edifici va ser utilitzat com a drassana, es van unir dues de les naus per fer-ne una, ja que es necessitava més espai per poder fer vaixells més gran. Si s'observa amb detall es pot veure el punt d'unió.

El lífting convenia. Des dels anys 60 no s'havia fet cap intervenció en el conjunt arquitectònic, que estava molt malmès. Abans de la rehabilitació, els que entraven al Museu Marítim s'enduien una imatge força inquietant: les xarxes que penjaven del sostre i que protegien els visitants de les caigudes de peces de ciment. Una de les reformes més complexes ha sigut substituir les bigues de ciment per unes altres de pi.
El canvi és espectacular. La seva epidermis ha patit els estralls de moltes vides: el 1745 l'edifici va deixar d'utilitzar-se per construir embarcacions i va passar a ser gestionat per l'exèrcit, i es va convertir en una mestrança d'artilleria i en una caserna. També va allotjar tropes d'infanteria, al segle XVIII, i de cavalleria. El 1935 va passar a dependre de l'Ajuntament i es va decidir que allotjaria el Museu Marítim, creat l'octubre del 1936. La Guerra Civil va obrir un nou parèntesi que es va tancar el 1941, quan va obrir les portes amb el nom de Museo Marítimo de Barcelona.

Un nou museu interactiu.

Ara la nau central, de 9.000 metres quadrats, és un immens espai diàfan. Aviat allotjarà una exposició temporal sobre Darwin que arriba des del Museu d'Història Natural de Nova York. El 2014 haurà d'acollir el nou Museu Marítim. "El projecte executiu ja està fet, no tindrà un discurs cronològic ni historicista, sinó que es dividirà en diferents àmbits autònoms", diu Marcet. Explicarà la relació entre l'home i el mar. "L'objectiu és que el visitant se senti atrapat per l'exposició, que li faci recordar vivències i emocions", afegeix el director del Museu. "L'èxit seria que el visitant sortís amb més preguntes que respostes", conclou Marcet.

Fins que no arribin les exposicions el visitant té una oportunitat única: recórrer un immens bosc de columnes gegantines i imaginar com, segles enrere, allà s'hi construïen les galeres, unes poderoses màquines de guerra, lleugeres i ràpides. L'únic element que s'ha mantingut en aquest espai diàfan és una rèplica del 1971 d'una embarcació, que es va fer per celebrar el 400 aniversari de la batalla de Lepant.

divendres, 15 de febrer de 2013

dissabte, 9 de febrer de 2013

El Festival del Circ estreny vincles amb el cinema i la màgia en una exposició.

Cartell de l'exposició que reuneix material de la col·lecció de Lluís Benejam Foto: ARXIU.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(115)

La manifestació de l'11S és la culminació de vells anhels plantejats per Anton Sieberer Foto: E. MAGRE.
  
Projectes del nacionalisme democràtic del 1936

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

dilluns, 4 de febrer de 2013

L'amor perdut de Caritat Mercader.

Tinc al davant una foto de Caritat del Río adolescent. Veig una noia sofisticada, bonica i segura d'ella mateixa. Era llavors una de les millors amazones d'Espanya. Als setze anys es va enamorar d'un genet, Pau Mercader, membre d'una important família industrial catalana molt catòlica. Es va casar tres anys després. Van viure al carrer Illas i Vidal de Sant Gervasi de Cassoles, on el Pau era caporal del Sometent i lluïa amb orgull la Creu del Mèrit Militar que li va imposar el capità general de Catalunya, Valeriano Weyler. Observo ara una foto de la parella, del 1915. Ja tenen dos fills, el Pau i el Ramon. La Caritat s'ha engreixat. Crec percebre en ella alguna cosa abandonada i trista, però els seus familiars m'asseguren que era extravertida i dinàmica, i que quan visitava la seva sogra, a Argentona, omplia la casa d'alegria, i era molt ben rebuda per tothom. El 1922, amb quatre fills, van estiuejar a Sant Feliu de Guíxols. Els records d'aquell estiu van quedar marcats per sempre a la memòria de Ramon Mercader. Tota la seva vida enyorarà Sant Feliu com el paradís del qual havia estat irremeiablement expulsat. Pocs mesos després va néixer el Lluís, l'últim fill. I de sobte, animada per una fúria que sens dubte havia anat creixent dins seu com un tumor, la Caritat va donar un radical cop de timó a la seva vida. És cert que econòmicament les coses anaven malament. Van haver d'abandonar la casa de Sant Gervasi i instal·lar-se en un pis del número 7 del carrer Ample, però això no explica per què va canviar el lluminós ambient burgès del cercle eqüestre per l'ambigua llum de les tavernes anarquistes de Barcelona. Segons el Lluís, el fill petit, el seu pare era un bon home, però afegeix que es feia acompanyar per la seva dona quan visitava els espais reservats als voyeurs dels prostíbuls de Barcelona. "Els Mercader són uns grans hipòcrites", va dir sovint la Caritat. El seu despit contra ells la va empènyer a oferir als anarquistes informació precisa per atemptar contra els seus interessos empresarials. Com que, a més a més, el seu tiet Josep del Río era jutge de Barcelona, ella mateixa s'encarregava d'obtenir informació sobre els jutges que portaven les causes contra els anarquistes per poder-los acovardir amb amenaces. Quan se'n va adonar, la família va decidir que el més important era evitar l'escàndol i la va recloure al Nuevo Belén, un psiquiàtric de Sant Gervasi, on va ser sotmesa a dutxes fredes i electroxocs. Sembla que van ser també els anarquistes els que, després de tres mesos, van aconseguir alliberar-la amb amenaces a la família.

No tenim cap més dada sobre la vida de la Caritat fins al 1925, quan agafa els seus cinc fills i se'n va a viure a Dax, un poble de les Landes, seguint un aviador francès.

Vaig dedicar molt de temps a intentar esbrinar qui podria ser aquest aviador, fins que una carta d'una lectora en un número del 1970 de Le Nouvel Observateur em va posar sobre la pista correcta. La signant, Paule Ducoloné, assegurava que era el seu tiet i que havia format part de Latécoère, una empresa pionera de l'aviació decidida a connectar Tolosa de Llenguadoc amb Barcelona i, posteriorment, amb Alacant, Màlaga, Casablanca i Dakar. Però no deia el seu nom. "Era un jove guapo, valent, gens fatxenda, però tocat de la glòria". Afegia que va tenir un accident a prop d'Alacant i va aterrar dins una propietat dels Mercader. Immediatament em vaig posar en contacte amb tots els Ducoloné relacionats amb Dax que vaig trobar. La bona fortuna va voler que Sylvie Ducoloné respongués al meu interès amb el seu, precisament perquè mai no havia sentit parlar de cap relació entre la seva família i la mare de l'assassí de Trotski.

Jo sabia que aquest aviador innominat havia estat el padrí del Lluís, la qual cosa ens animava a buscar un Louis entre els aviadors de la Latécoère. Vam centrar l'atenció en Louis Delrieu. La Sylvie va consultar la seva acta de naixement i va comprovar que era germà de la mare de Paule Ducoloné. Vam descobrir també que el 5 de setembre del 1919, a causa d'una parada de motor, es va veure obligat a fer un aterratge forçós prop d'Alzira.

A Dax vivien en una granja pròxima a un bosc, on anaven a buscar tòfones amb un porc. El Lluís relata: "Hi havia gallines i sobretot oques alimentades per fer foie gras. La meva mare tenia una euga que es deia Conchita, amb la qual jugàvem els germans".

Tot semblava calmat i al seu lloc. Delrieu va abandonar Latécoère per una feina més segura. Però amb raó diu Nietzsche que a l'entorn de l'heroi tot es torna tragèdia.

*Sylvie Ducoloné és coautora d'aquest article.

Reestrena del graner del Parc Neolític.

La cabana graner, després de les reparacions. Foto: AJUNTAMENT DE BANYOLES.

divendres, 1 de febrer de 2013

Històries de Barcelona.75 aniversari del bombardeig de la Plaça Sant Felip Neri.

Davant aquesta paret ara hi ha l'antic gremi de sabaters traslladat.

Històries de Barcelona.Sant Antoni “del porquet” i els tres tombs.





PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL “FIGUERES, FEBRER DEL 1939″


AVUI  1 DE FEBRER a les 20:15 a la Sala d’Activitats

Commemoració a la celebració de les últimes Corts Republicanes al Castell de Sant Ferran de Figueres.
Acte previ a l’exposició “CATALUNYA BOMBARDEJADA” que s’inaugura el divendres 8 de febrer


 http://www.lacate.cat/