El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dimarts, 28 de febrer de 2012

Roses i la llegenda d’Otger Cataló


                                                              

dilluns, 27 de febrer de 2012

Fotografies - "Street photography".

La Street Photography, o fotografia de carrer, és un dels gèneres més populars de la fotografia. Es tracta de passejar per les grans ciutats intentant captar aquells moments espontanis, curiosos i divertits, però que a la vegada reflecteixen l'època i la ciutat en què vivim. En aquest capítol veurem com s'ho fan Rafa Pérez i Fran Simó, dos dels fotògrafs punters del gènere, i també Paco Elvira, un dels grans fotoperiodistes contemporanis que s'ha passat a l'Street Photography. I reviurem amb un passeig per Barcelona la feina d'un dels precursors del gènere a Catalunya, Eugeni Forcano.

http://www.tv3.cat/videos/3966610/Fotografies--Street-photography

http://www.tv3.cat/galeria/19334/Fotografia-politica-a-Fotografies

Sota Terra 6è Episodi

Oristà: romans al lluçanès

Què hi feien, els romans, fa dos mil anys en un paratge aïllat del Lluçanès? A Oristà, al Lluçanès, han aparegut restes de ceràmica romana. Corresponen a una vil·la? A un campament? A una ciutat? Què hi fan els romans al Lluçanès, tan lluny dels llocs on se'ls situa habitualment. L'equip de "Sota terra" es desplaça fins aquest indret per tal de determinar si es tracta d'una vil·la romana o d'algun altre tipus d'assentament. Les restes arqueològiques ens reserven més d'una sorpresa. Potser a Puig ciutat hi va haver alguna cosa més que un simple assentament romà. Sembla que, a més de ceràmiques, s'hi troba material bèl·lic, de les legions romanes. Potser som davant d'un episodi fins ara desconegut de la presència romana a les nostres terres?

 

diumenge, 26 de febrer de 2012

País Valencià.

En motiu de l'edició al País Valencià del diari ARA reproduïm alguns dels articles referents aquest teritori germà.

DOSSIER PAÍS VALENCIÀ
Catalunya i el País Valencià conformen un clar mercat comú tot i l'endèmica mancança en infraestructures

La unitat econòmica s'imposa a l'estat radial 

ROGER TUGAS

BARCELONA 

 

dissabte, 25 de febrer de 2012

Adelson versus Guardiola

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

 

Al segle XVIII la loteria estatal tot just s'acabava d'implantar. Voltaire, un filòsof tan intel·ligent com espavilat, va veure que el sistema tenia fissures. Es va associar amb un matemàtic, Condamine, i després d'algunes maniobres van guanyar una fortuna. (La proverbial expressió burleta de Voltaire potser ve d'aquí.) 

Els jocs d'atzar són d'una naturalesa injusta i perversa. Quina és la seva essència? Drenar diners de molts perquè se'ls apropiïn molt pocs. I sense que hi operi cap mèrit, cap esforç, cap talent. I amb un afegit: són una mena de via individual i egoista cap a la salvació. En els països del Tercer Món proliferen les apostes, sigui amb naips sobre vellut o baralles de galls. Allà on l'estat social funciona el joc és irrellevant. Espanya continua sent uns dels països del món on més s'aposta, juntament amb les Filipines. 

En la meva vida el joc m'ha atrapat dues vegades. La primera: quan treballava en una oficina. Tothom jugava a la loteria. La majoria no eren fervents partidaris dels jocs d'atzar, més aviat els sotmetia una mena de xantatge: "I si toca?" Podia fer dues coses: comprar loteria o intentar que s'imposés una pregunta infinitament més racional: "I si no toca?" Vaig acabar comprant loteria. La segona vegada va ser durant una època atònica, grisa, sense expectatives. La meva única distracció era passar el diumenge a la tarda amb la travessa a una mà i l'orella a la ràdio, escoltant un programa, horrorós, que es deia Carrusel deportivo .

És a dir, en el primer cas el joc actuava com a amenaça i mecanisme d'exclusió: "Si toca aquí tots serem rics menys tu, i a sobre ens en fotrem". En el segon, com a adaptació al fracàs. A Humphrey sempre li quedarà París, però si no ets Bogart t'hauràs de conformar amb una travessa pelada. Era molt depriment esperar l'odiós dilluns i saber que l'única cosa que te'n separava era una butlleta amb catorze creus. Recordo que un diumenge el locutor va cantar " ¡Gol en las Gaunas!" , i em vaig dir: "M'he de passar la vida pendent de les Gaunas, que on sé ni on són?" Durant molt de temps vaig creure que la majoria de la gent, oh tristesa, responia que sí. Vaig trigar massa a entendre, oh desolació, que no, que la majoria ni es feia mai la pregunta.
La loteria és una d'aquelles incongruències de la nostra societat que són a la vista de tothom i que tothom ignora. Absolutament tots els polítics catalans estan d'acord que les virtuts que hem de promoure són l'esforç, el sacrifici i la voluntat de superació. I al mateix temps ni un polític, ni un, ha qüestionat un sistema, els jocs d'atzar, que promouen valors tan radicalment oposats com la insolidaritat, l'avarícia i els diners ràpids, i a sobre les administracions públiques s'encarreguen de publicitar-la amb diners públics. Anys enrere es va anunciar la creació d'una unitat clínica per combatre la ludopatia. I la pregunta que un es fa és: ¿la sufraguen amb els impostos que provenen de les màquines escurabutxaques? 

Com tothom sap les ideologies actuals es divideixen en tres grans grups: l'esquerra, amb una ètica excelsa que sempre defrauda; la conservadora, que defensa principis arcaics, i la liberal, que no en té. Històricament, esquerra i conservadorisme s'han oposat al joc, la qual cosa demostra que avui en dia només impera la tercera opció: tot s'hi val i campi qui pugui. El 1902 al Parlament argentí es va presentar una moció contra "aquesta xacra, la loteria nacional". Als anys 80 fins i tot un polític tan carismàtic com Jordi Pujol va tenir problemes perquè els seus democratacristians aprovessin la loteria catalana al Parlament. I el 2010 els nostàlgics del comunisme, a la Xina, es van indignar perquè les butlletes de la loteria duien la imatge de Confuci. El més irònic és que les butlletes lluïen grans frases del mestre oriental, estil: "Davant d'una possibilitat, per remota que sigui, el gran home hi veu un camí de rectitud; el petit home, beneficis". 

¿Eurovegas deixarà molts beneficis? És possible. Però aquí m'agradaria recordar una anècdota d'un propietari de casinos, Camille Leblanc. En certa ocasió li van preguntar qui guanyava més, a les seves ruletes, si el vermell o el negre. Leblanc va contestar: " Qui gagne c'est toujours le blanc ". Saben per què als hotels dels casinos no es poden obrir les finestres? Perquè la gent no se suïcidi. 

Tot és mentida. El nostre ordre de valors és una ficció, una imatge de nosaltres mateixos tan idealitzada com falsa. Ens omplim la boca amb Pep Guardiola, però a qui llepem el cul és a Sheldon Adelson. 

Ah, me n'oblidava: Voltaire mai més va jugar a la loteria.

 http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Adelson-versus-Guardiola_0_652734728.html

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(71)

A la Vall d'Hebron: hospitals i universitats (i 2)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 Vista panoràmica de les Llars Mundet de Barcelona. Foto: ARXIU.


Artur Mundet i Carbó (Viquipedia)



Roses reclama una subseu del Museu d'Arqueologia

L'alcalde ho argumenta per la necessitat de sumar recursos i per les inversions fetes des de l'Ajuntament

 Excavacions arqueològiques a la Ciutadella de Roses al 2010. Foto: EL PUNT   AVUI.

 

L' alcalde  Paramo ens diu que Roses ha de  ser subseu del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC). Sembla que la proposta de  l'alcalde de Roses és un  resposta a les crítiques que ha rebut per part del  col.lectiu d' arqueòlegs per l' acomiadament d'Anna Maria Puig. La nostra opinió sobre la gestió  i administració del patrimoni arqueològic local per part de l'Ajuntament  ja ha esta comentada en la següent entrada: La Ciutadella de Roses mobilitza els arqueòlegs.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Passió per la genealogia.

Tot i que pugui semblar una contradicció, els nombrosos moviments migratoris, l'èxode del camp a la ciutat i la creixent globalització que podrien haver propiciat la consolidació d'una ciutadania sense arrels i sense memòria històrica, han esperonat en els darrers decennis una indeturable passió per esbrinar l'origen familiar com una manera de sentir-se part d'una societat i, a la vegada, de reivindicar la pròpia evolució com a família amb uns trets personals i distintius.


Aquesta passió planteja nombrosos elements positius, tant a nivell social com acadèmic, en la mesura que esperona el desig de saber, acosta els ciutadans a les fonts primàries de la història i promou la lectura i la recerca. A un nivell més acadèmic, aquest moviment ciutadà obliga les associacions i les universitats a repensar la seva relació amb els ciutadans, donat que la immensa majoria d'interessats per la història familiar no tenen una formació específica per fer front a la recerca amb garanties.


Val a dir que els interessats a escorcollar els arxius a la recerca dels seus avantpassats tenen com a objectiu bàsic construir el seu arbre familiar, i per tal d'assolir-ho els cal rastrejar tant la seva procedència geogràfica com una sèrie de característiques familiars vinculades a l'evolució dels cognoms, els oficis dels avantpassats o els noms de pila més comuns. Les fonts més preuades es troben als arxius parroquials (sobretot als llibres de naixements, casaments i òbits), als arxius municipals (padrons i censos d'habitants, cadastres i una nombrosa documentació fiscal d'arrel medieval amb informació rellevant sobre els contribuents i les cases o llars). També els manuals notarials -usualment conservats a la xarxa d'arxius comarcals de la Generalitat- permeten una aproximació més minuciosa sobre altres elements com els tipus de propietats, les transaccions comercials o l'actitud davant de la mort i de la religió mitjançant els testaments. I cal no oblidar els arxius patrimonials i familiars, que contenen un cabal d'informació referida a l'evolució de les nissagues familiars i molt sovint també la correspondència que permet conèixer l'entrellat de les relacions de parentiu.Aquesta emergència de nous usuaris potencials ha impulsat el sorgiment d'associacions i institucions amb programes específics per orientar els primers passos dels interessats. A Catalunya, cal destacar especialment la trajectòria i el prestigi de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària, que en els seus gairebé trenta anys d'activitat ha enlairat el nivell dels estudis i ha assessorat i format molts ciutadans atrets per aquesta disciplina, a la vegada que ofereix nombrosos recursos d'informació a través del seu lloc web.


A nivell internacional, més enllà de la coneguda Societat Genealògica d'Utah, entitat que conserva la traça de milions de ciutadans d'arreu del món als seus arxius situats dins d'una muntanya de granit a Salt Lake City, alguns arxius han creat serveis específics per guiar uns usuaris que hi acudeixen sense coneixement dels mecanismes i els mètodes d'accés. Aquest seria el cas, per exemple, del Centre Canadenc de Genealogia o de la munió de recursos per a la història de la família impulsats des dels arxius nacionals del Regne Unit.
Al nostre país, hi ha de fa temps un moviment en l'àmbit dels arxius encaminat a facilitar la recerca a aquest nou públic emergent. En aquesta línia, operen els projectes de cursos de formació organitzats des d'arxius municipals i comarcals i la tendència a promoure la digitalització de la documentació susceptible de contenir dades personals de caràcter històric per tal que el ciutadà hi pugui accedir des de casa seva. Una ullada als llocs web de l'Arxiu Comarcal del Ripollès o de l'Arxiu Diocesà de Girona evidencia les immenses possibilitats de promoció d'un ús cultural i familiar d'una part substancial de la història del nostre país.

 http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Passio-genealogia_0_494350570.html

Retorn dels "Papers de Salamanca"

Emotiu retorn dels 'papers de Salamanca' als seus propietaris 

 

 Els assistents a l'acte amb el conseller de Cultura / C. CALDERER

 

Emotiu retorn dels "papers de Salamanca"a particulars

 

 Mercè Romeva rep una caixa amb un dels lligalls amb documents privats espoliats. 

 

 

Avui s'han retornat els primers documents de Salamanca a cinc persones i nou representants d'entitats espoliades.

 

 Mercè Romeva, Teresa Rovira i Helena Cambó filles dels polñítics catalans Pau Romeva d'UDC, Antoni Rovira i Virgili d'ERC i vicepresident del parlament i  Francesc Cambó de la Lliga Catalana amb els documents dels seus respectius pares que avui han retornat.

   

Comença el retorn dels Papers de Salamanca a famílies, partits i sindicats

dilluns, 20 de febrer de 2012

Sota Terra 5è Episodi

Sota terra: Dinosaures als Pirineus Com es van extingir els dinosaures fa 65 milions d'anys? El Prepirineu lleidatà és ric en restes de dinosaures El jaciment d'Isona i Conca Dellà és un jaciment de referència a Europa. Buscarem nius de dinosaures, ous, petjades i ossos fossilitzats. I tot, per intentar descobrir proves de com es van extingir. A més de saber com eren els dinosaures que van viure a Catalunya, com s'alimentaven, com es reproduïen... i com era el nostre territori en el moment de l'extinció... Per això treballem en tres nivells geològics diferents que abasten els darrers cinc milions d'anys abans de l'extinció, l'objectiu és comprovar la diversitat d'espècies fins al darrer moment de la seva existència. En els tres dies d'excavació en terres lleidatanes, a més de descobrir petjades i ous, localitzem i excavem el que seran les restes òssies més importants que s'han trobat mai a Catalunya. 

diumenge, 19 de febrer de 2012

Eix central altre vegada ? Eix central VS eix mediterrani?

Semblava que  l'anterior govern del PSOE  havia acceptat el predomini de l'eix mediterrani en detriment de l'eix central per Osca. Però això tant sols era un miratge!! El govern del PP  torna amb la cantarella de l'eix central ... Els dos partits tenen el mateix model d'Espanya: radial , amb Madrid com a centre... Qui pagarà l'eix central : Europa( ? ); Catalunya (?); l'Aragó (?) I l'eix mediterrani que es veritablament rendible i necessari ...I la "nostra burgesia"(?)  la interessada en el transport de les seves mercaderies espera a que el pacte CiU i PP ho resolgui tot ? O les "amenaces" de Mas respecte al sobiranisme català ho resoldran tot ?   Poder caldrà donar la raó a Julio Anguita quant deia que la burgesia catalana era la pitjor burgesia? 

El PP aposta per l'Eix Central, la Generalitat ho critica

El govern espanyol defensarà a Brussel·les la recuperació del corredor central de transport ferroviari per Osca, com a eix prioritari europeu.

 http://www.tv3.cat/videos/3954510/El-PP-aposta-per-lEix-Central-la-Generalitat-ho-critica


                                
                  Farruqo / Fran Domènech 17/02/2012

No saben on van



El PP, i per tant el president del govern espanyol Mariano Rajoy, van ressuscitar ahir l'anomenat corredor central ferroviari. O siga que volen que els trens cap a Europa no passen per València i Barcelona sinó per Madrid i Saragossa amunt, fent un túnel impossible sota els Pirineus. La cosa té la seua gràcia. És la posició que defensava el PSOE també. És la posició espanyola en definitiva, que segurament ja comença a assumir que aviat el Principat serà independent. Però és una posició que la Unió Europea va desaconsellar de forma contundent. A ells, però, tant els fa, i ja tenim ací la resurrecció del corredor impossible. Espanya ens ensenya així una cara que li ha eixit molt cara al llarg dels anys. La d'enfrontar-se a la realitat com siga, per a construir el seu model de país.

Hi ha un exercici molt recomanable en aquest sentit. En el moment de màxima extensió Espanya era un país que abastava quatre continents. Milions i milions d'éssers humans han deixat de ser espanyols en un moment o un altre. I quan ho han deixat de ser, llegint les constitucions dels nous estats creats o les declaracions d'independència, hi ha una tendència que emergeix sempre com explicació del pas fet. Des de la declaració de les Províncies Unides, l'actual Països Baixos, fins la de la Guinea Equatorial, sempre la raó esgrimida per haver-se fet independents té a veure amb l'espoli, amb el menyspreu i amb la irracionalitat de les decisions preses des de Madrid.

El que és ben curiós és que no n'aprenen. I continuen allà mateix. Insistir a fer el corredor ferroviari central és insistir a prendre una decisió irracional, que menysprea no només el nostre país sinó la més elemental lògica econòmica i que consolida l'espoli. Hi ha una diferència, però, que fa que l'actitud espanyola siga avui més surrealista encara: per primera vegada ells no manen. O, per a dir-ho de forma exacta, no manen del tot. Integrats a Europa com som, hi ha decisions que cap president del govern espanyol pot prendre ja per ell sol. I quan Europa diu corredor mediterrani que ells diguen corredor central és simplement una prova més que no saben on són ni on van. Cosa que en definitiva és una bona notícia per a nosaltres.

"Monarquia o república?"


Per molts, vivim el període democràtic més llarg i sòlid de la història de l’estat espanyol i la monarquia de Joan Carles I ha estat decisiva per consolidar-lo. El compromís del rei amb la democràcia i el seu paper clau en episodis com el 23-F han fet de la monarquia una institució ben valorada, per molts inqüestionable i fins no fa gaire intocable.

http://www.tv3.cat/videos/3951590/Monarquia-o-republica


 Del regnat de Joan Carles s’ha dit que era una “república coronada”, una manera d’expressar el suport que el monarca ha rebut de partits tradicionalment republicans, com el Partit Comunista i el PSOE. Un ampli espectre polític, que va de la dreta a l’esquerra, passant per una part del nacionalisme català, considera que la monarquia és garantia d’estabilitat i continuïtat. O dit d’una altra manera, prefereixen un rei neutral i sense poders que un president de la república vinculat a un partit.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(70)

  A la Vall d'Hebron: hospitals i universitats (1)


  Professor de Política Econòmica de la UB-Francesc Roca


  Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona Foto: ARXIU.

dimecres, 15 de febrer de 2012

El museu de la guerra.

Patrimoni aprova la primera fase del condicionament del castell de Sant Ferran per acollir un museu militar, i la restauració de Sant Pere de Galligants

La Comissió del Patrimoni Cultural de Girona, presidida per Joan Pluma, va informar positivament, en la darrera reunió, de la fase primera (consolidació i restauració de l'edifici) del projecte d'“instal·lació d'un museu militar a l'edifici del governador del castell de Sant Ferran de Figueres. El director dels serveis territorials de Girona, Antoni Baulida, va explicar ahir que aquesta primera fase preveu la rehabilitació del conjunt de cinc edificacions que presideixen el pati d'armes de la fortalesa, la més preeminent de les quals és l'edifici de comandància o del governador. L'any 2001 el Ministeri de Defensa, titular del monument, ja va fer actuacions sobre les cobertes de tots cinc edificis i l'interior de l'edifici principal. En la primera fase també es preveu restaurar l'interior dels quatre edificis restants, els paviments, els patis, la consolidació de les voltes, la reparació de tancaments i porxos, i finalment, amb vista al seu ús futur, la interconnexió dels cinc volums, a través d'obertures interiors. L'objectiu és que, tal com es va anunciar, el castell sigui la seu del museu militar que Defensa va haver de desmantellar del castell de Montjuïc de Barcelona, quan el castell va ser cedit a la Ciutat Comtal i les autoritats municipals en van reivindicar el dret d'ús. El discurs museístic que es mantenia a Montjuïc era com a mínim discutible, perquè tenia un caire més polític, si no era de falsejament històric directament, que no pas tècnic. Baulida no tenia clar ahir si el projecte museístic de Sant Ferran també ha de rebre el vistiplau de la comissió abans de la seva execució, igual que l'ha de rebre el projecte arquitectònic, ja que el castell, que des del 2003 gestiona un consorci format pel Ministeri de Defensa, la Generalitat i l'Ajuntament de Figueres –la cessió de les instal·lacions i el seu dret d'ús a favor del consorci és per 50 anys–, és un monument catalogat.

A diferència d'aquest primer projecte, promogut pel consorci, l'Ajuntament de Figueres és el promotor d'una altra actuació a l'interior del recinte emmurallat, sobre la qual la comissió va informar positivament, concretament a la zona que va quedar derruïda amb la retirada republicana. L'objectiu és, en aquest cas, recuperar l'antic hospital del castell. L'actuació que es va aprovar consisteix a fer passos previs, com ara la neteja de la zona, d'unes 32 hectàrees, per tal que es pugui fer un estudi acurat sobre l'estat de les restes.
Altres assumptes
La Comissió del Patrimoni també va aprovar el projecte d'adequació de l'espai expositiu del Tapís de la Creació, al museu del tresor de la catedral de Girona, i Baulida va anunciar que el bisbat comptava que per Setmana Santa ja seria al museu. També es van aprovar actuacions a la ciutat grega d'Empúries (restauració i consolidació d'un tram de muralla), a Besalú (obres menors al pont medieval) i Girona (modificació del pla general per a la delimitació del pla especial de la Devesa). La comissió, però, també va deixar en suspens alguns projectes, com ara el que preveu la instal·lació de plafons informatius a Peratallada: va estimar que la tipologia dels plafons no era l'adequada. La comissió, d'altra banda, va refusar el recurs d'alçada presentat pel consistori de Vilamacolum respecte a la resolució sobre les actuacions fetes a l'església de Santa Maria i l'entorn, sense haver presentat el projecte preceptiu, i va fer constar recomanacions “fàcils de complir”, segons Baulida, per poder obtenir l'homologació de les obres fetes.

Urgències al monestir de Sant Pere de Galligants


La Comissió del Patrimoni també va donar llum verd al projecte de restauració del monestir de Sant Pere de Galligants, de Girona, promogut pel bisbat. El monestir, una antiga abadia benedictina que actualment és la seu del Museu d'Arqueologia de Catalunya, presenta diverses patologies. Cal rehabilitar la galeria del claustre, ja que la teulada està molt malmesa i existeix un alt risc de despreniments, i es fa necessària també una neteja de la façana, segons va explicar ahir Antoni Baulida. L'actuació es finançarà amb els diners del programa Romànic Obert.

D'altra banda, la comissió va acordar donar compte a la direcció general del Patrimoni Cultural d'unes obres fetes sense autorització al monestir de Sant Feliu de Guíxols, en el transcurs de les quals es va descobrir una fornícula situada sobre el cor de l'església de la Mare de Déu dels Àngels, que caldrà recuperar.
Així mateix, la comissió va valorar tres consultes fetes sobre els projectes de consolidació de les ruïnes del poblat de Santa Helena de Rodes, la restauració de paraments interiors i tancaments de l'antiga església de Santa Helena i la restauració de les restes murals i decoratives de l'interior de la mateixa església. Els projectes executius hauran de passar per la comissió.


A  Figueres  i a   l'Alt Empordà  seguim  sense saber  el projecte museístic del  futur de Museu de la Guerra.  Si veiem la  institució que paga: Ministeri de  Defensa espanyol, hem de  suposar  que  seguirà la línia  del Museu de Motjuich de Barcelona. Que  diuen els moviments pacifistes sobre el tema  ?  Que diuen les autoritats  municipals  de Figueres? Suposo que calla i  no  diu res  per  no  "molestar"  als  militars  residents  a la  comarca.   I  l'oposició  municipal de Figueres ? Que diu la CUP de Figueres  i  ERC de Figueres ?


dilluns, 13 de febrer de 2012

Bacardí: l’origen català de la tercera marca d’alcohol del món.

 http://www.ara.cat/premium/suplements/Bacardi-historia-tercera-marca-alcohol-mon-catalans-Cuba_0_643735812.html

La companyia celebra 150 anys sent l'empresa més exitosa de les fundades pels catalans que van anar a Cuba

Barcelona
Treballadors de Bacardí fabricant els barrils per al rom. BACARDÍ

En un segle i mig l'empresa Bacardí ha passat de ser una petita destil·leria de Santiago de Cuba a ser la tercera principal empresa de licor del món. Bacardí és la companyia més exitosa de totes les que van fundar els catalans que se'n van anar a fer les Amèriques. I el més sorprenent és que durant tot aquest temps la companyia ha seguit controlada per la família fundadora. Mentre que les dues líders del mercat mundial (la britànica Diageo i la francesa Pernod Ricard) cotitzen a borsa, Bacardí s'enorgulleix de seguir sent una empresa familiar malgrat que ha estat a punt de fer fallida en almenys tres ocasions. Avui dia, uns 400 membres de la família tenen participacions de la companyia, 40 d'ells hi treballen i el president és un rebesnét del fundador.

L'actual colós dels licors té uns orígens molt modestos. Facund Bacardí Massó, nascut a Sitges i fill d'un paleta, havia emigrat a Santiago de Cuba buscant fortuna. Un cop allà no li va ser gaire difícil trobar feina gràcies a la important colònia catalana que hi havia a la segona principal ciutat del país. "En aquells temps, els catalans dominaven l'escena comercial de Santiago", explica Tom Gjelten al seu llibre Bacardi y la larga lucha por Cuba (editat per Principal de los Libros). Els catalans de Cuba "arribaven envoltats de pobresa, començaven amb una botiga d'un metre quadrat, vivien amb una galeta i es feien rics amb paciència, esforç i estalvi", segons un escriptor nord-americà que va visitar Cuba en aquella època. "Aquells catalans fugien de la misèria", corrobora l'economista i historiador Francesc Cabana.

Primera destil·leria

Facund Bacardí es va casar amb Amalia Moreau, una cubana que, juntament amb la seva rica padrina, va ser una de les fonts de finançament de les activitats d'aquest emprenedor. El primer negoci de Bacardí va ser una botiga similar a un colmado on venia tot tipus de productes. Per diversos motius, la botiga no va prosperar i Bacardí es va associar amb José León Boutellier, un francocubà amb experiència en la destil·lació, amb qui va experimentar fins a produir un rom més suau del que era habitual en aquella època a Cuba. Arran d'aquesta troballa, el 1862 van decidir comprar una destil·leria per produir-ne. Així va néixer Bacardí, Boutellier y Compañía. Dotze anys després, Boutellier va deixar la companyia, que va quedar sota control exclusiu dels Bacardí.

Tom Gjelten explica al seu llibre que, gràcies a la seva ànima de botiguer, Facund Bacardí era "un gran venedor". Bacardí li va donar sempre molta importància a la marca i, a més d'escollir el famós rat penat com a logotip del seu rom, signava personalment cada una de les ampolles que produïa. De fet, la marca registrada ha estat un dels grans cavalls de batalla de Bacardí al llarg de la seva història.

Implicació política

Quan Facund es va jubilar, els seus tres fills (Emilio, Facundo i José) van agafar les regnes de l'empresa. Tot i el seu origen, els hereus es van implicar molt en la lluita contra els espanyols per la independència de Cuba. Gràcies a això, Bacardí es va guanyar el prestigi com a marca quintaessencialment cubana.
Des d'aleshores, Bacardí va adquirir un gran protagonisme polític a l'illa caribenya. D'alguna manera, aquesta herència es manté avui dia, ja que Bacardí s'ha posicionat clarament en contra de Fidel Castro des que el dictador cubà els va expropiar l'empresa. El periodista colombià Hernando Calvo Ospina defensa fins i tot que Bacardí va participar en diferents complots per enfonsar el règim castrista i assassinar Fidel.

Pepín Bosch

Un personatge clau en la història de Bacardí va ser José María Bosch, conegut com a Pepín. També fill de catalans, Bosch va accedir a la presidència de l'empresa gràcies al fet que estava casat amb una de les descendents de Facund Bacardí. Bosch va dirigir la companyia durant tres dècades i va salvar-la en dues ocasions. La primera va ser durant la depressió dels anys 30 i la segona quan Fidel Castro va expropiar Bacardí i l'empresa va traslladar-se a l'estranger.

Bosch mai va amagar els seus posicionaments polítics: va ser ministre de Finances abans del cop d'estat de Fulgencio Batista, arran del qual es va haver d'exiliar. Com a reacció, Bosch es va mostrar partidari de Fidel Castro quan el Comandante va començar a batallar contra el règim de Batista. Amb la victòria de la revolució, la relació entre Castro i Bosch va passar per una curta lluna de mel (Bacardí fins i tot patrocinava les aparicions de Castro a la televisió cubana). Però això es va acabar a mesura que el nou líder es demostrava clarament comunista. Quan Castro va començar a nacionalitzar empreses, Bosch va enviar amb la màxima discreció possible els certificats de propietat de les marques registrades de Bacardí. Això va permetre que, quan el règim va confiscar la companyia (l'any 1960), Bacardí pogués mantenir el control legal de la seva marca. Avui dia la seu de Bacardí és a les Bahames, però la destil·leria principal és a Puerto Rico.

L'actual president, Facundo L. Bacardí, és originari de Chicago i ha admès que els seus vincles amb Cuba són escassos. Tot i així, quan el 2005 va arribar al càrrec va prometre que tornarà a implantar Bacardí "al seu país d'origen".

El moment del boom

Tot i la llarga trajectòria de la companyia, no ha estat fins a l'última època que Bacardí ha aconseguit jugar a la primera divisió mundial dels licors. Durant 130 anys, la companyia només tenia una marca, però el 1993 va decidir explorar noves vies i va duplicar la seva dimensió comprant el grup Martini. Des de llavors, Bacardí ha anat augmentant el nombre de marques, entre les quals hi ha la ginebra Bombay Sapphire i el whisky Dewar's. Gràcies a això, la companyia ha assolit el tercer lloc en el rànquing mundial, amb una quota de mercat del 9%. A més, el rom Bacardí és el segon licor més consumit del món, amb 240 milions d'ampolles venudes el 2009, segons la revista alemanya Handelsblatt. Només el vodka Smirnoff –propietat de Diageo– ven més ampolles.

El fet d'estar en mans familiars impedeix saber més detalls dels resultats globals de Bacardí. Com que no cotitza a borsa, la companyia no té obligació d'informar de res, cosa que impedeix més transparència sobre els seus comptes. Segons el Wall Street Journal, la companyia va facturar 5.500 milions de dòlars (4.100 milions d'euros) el 2008.

ALTRES INDIANS EXITOSOS

Jaume Partagàs i Ravell
Creador dels emblemàtics cigars

Juntament amb Bacardí, Partagàs és segurament l'empresa més important que van crear a Cuba els immigrants catalans. Jaume Partagàs i Ravell, nascut a Arenys de Mar, va fundar a l'Havana una petita empresa tabaquera juntament amb Joan Conill, comerciant també català. Igual que Bacardí, l'emprenedor Partagàs va iniciar negocis de destil·lat de rom. Però l'èxit li va venir amb els cigars.
Partagàs va passar anys esperant l'oportunitat de crear una empresa tabaquera de gran dimensió i, durant aquest temps, va comprar nombrosos camps de tabac. Finalment, el 1845 va poder crear l'empresa Partagás, que van heretar els seus fills quan va morir, vint anys després. Des d'aleshores, la companyia va passar per diverses mans i es va acabar partint en dues. Avui dia, la divisió cubana és propietat de l'estat. Partagàs no va ser l'únic empresari català dedicat a aquest sector. Josep Gener (nascut a l'Arboç) va crear la tabaquera Hoyo de Monterrey) el 1860 i avui encara segueix existint.

Josep Xifré i Casas
El monopoli de la pell

Igual que Jaume Partagàs, Josep Xifré era originari d'Arenys de Mar. En poc temps va aconseguir el monopoli de l'exportació de les pells de vaca i ovella que produïa Cuba, que ell venia a Espanya i els Estats Units, segons explica Francesc Cabana al seu llibre La burgesia emprenedora (Proa). Aprofitant els seus vaixells, també exportava sucre i cafè. Xifré es va acabar traslladant a viure a Nova York després de casar-se amb la filla de l'agent que tenia en aquesta ciutat i allà hi va construir "importants edificis als carrers més cèntrics", segons l'Enciclopèdia Catalana. A la ciutat nord-americana també es va dedicar a la banca, negoci amb el qual va aconseguir "una enorme fortuna".
Finalment, les ganes de tornar a Catalunya el van portar a liquidar els seus negocis nord-americans (tot i que va mantenir els cubans). De tornada, Josep Xifré va ser el primer president de Caixa de Barcelona, una entitat que –amb els anys i després de diverses fusions– es va convertir en l'actual CaixaBank.

Germans Vidal Quadras
Dedicats a la banca a la tornada

Va ser a Cuba on els germans Aleix i Manuel Vidal i Quadras (avantpassats d'Aleix Vidal-Quadras, polític del Partit Popular) van guanyar diners. A principis del segle XIX van desplaçar-se des de Sitges fins a Veneçuela per ajudar el seu pare, que hi tenia una botiga. Amb la victòria de l'exèrcit bolivarià, el pare va decidir tornar a Barcelona mentre que els fills van preferir anar-se'n a Santiago de Cuba. Allà van començar diversos negocis relacionats amb l'agricultura (tabac), el comerç i també amb les finances.
Finalment van decidir tornar a Barcelona, on van crear la Banca Vidal Quadras, que va acabar-se convertint en una de les entitats financeres més importants de la capital catalana. Després de la mort de tots dos germans, i transcorreguts uns anys, els hereus van decidir traspassar el negoci al Banc de Barcelona (entitat que finalment va quedar absorbida pel Banco Central i que avui està en mans del que coneixem com a Banco Santander).

Sota Terra 4t Episodi

Tàrrega, una història sagnant De qui eren les restes que es van trobar a la necròpolis de Tàrrega? Com, quan i per què van morir? Al cementiri jueu de Tàrrega es van trobar uns fosses comunes amb desenes de cossos enterrats. Com van morir? Qui eren? Aquest cop, l'equip de "Sota terra" viatja fins al barri jueu de Tàrrega per descobrir què va passar al segle XIV, com vivien, com van morir, i per què. En tres dies, l'equip treballarà en dues línies diferents: l'excavació i l'estudi de les restes enterrades. Buscarem la sinagoga i el forn dels jueus al cor del Call de Tàrrega i intentarem conèixer els costums i la manera de viure de la població. En l'anàlisi forense i antropològica de les restes trobades a les fosses, intentarem determinar les causes de la mort d'aquestes persones. Un episodi extremadament emotiu... i dur.






Les referències al món jueu són equivoques i poc documentades. Segons Sota Terra l' atac aquest call era per l' activitat de préstec dels jueus!Poder era necessari contextualitzar una mica: els cristians tenien prohibit de prestar diners ... en canvi els jueus si que podien. Els atacs a les comunitats jueves o calls era promocionat per determinades oligarquies locals i en canvi la defensa d' aquestes comunitats procedien de la família comtal!! I altres progroms a Catalunya, als Països Catalans ... a Europa. I per acabar ho d' adobar el senyor Eudald Carbonell com a "capella" laic que sembla amb el mateix sermó : el humans no evolucionem anem cap la desaparició !!! Poder si els morts haguessin estat a la zona de l'Andalus hauria estat un comentaris més treballats... La violència cal contextualitzar-la una mica més i no ens podem despatxar amb sermonets. O Sota Terra només treu objectes de Sota Terra i no pot donar una perspectiva històrica!!

diumenge, 12 de febrer de 2012

El rei i el 23-F, tornem-hi!

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/rei-tornem-hi_0_644935521.html


Vist en perspectiva històrica, el rebombori provocat no té gaire sentit. Aquelles paraules del rei avui sobten, però el març del 1981 -quan les va pronunciar- eren gairebé obvietats. D'una banda, no podia manifestar a un ambaixador estranger enuig envers les forces armades quan n'era -i n'és- el cap suprem. Portes enfora li calia exhibir "comprensió" envers els seus subordinats; si no, hauria degradat la seva imatge en reconèixer que no controlava la institució que dirigia. D'altra banda, calia ser prudent amb els sollevats perquè eren representatius d'un exèrcit recelós amb la democràcia: unes dures penes als colpistes haurien creat tensions importants. Qui fou aleshores ministre de Defensa, Alberto Oliart, quan li demanaren el 1995 per què no depurava les forces armades de franquistes, replicà: " Si los depuro por sus ideas me quedo con veinte . [...] Más del 90% de los mandos habían sido oficiales en la guerra civil o se habían formado en las academias franquistas ". A més, el general José M. García Escudero (instructor especial del sumari) li féu aquesta consulta durant el procés: " Ministro, si aplico el Código Militar a rajatabla tengo que procesar a todos los oficiales y suboficiales de la División Acorazado y del Maestrazgo ". Oliart explicà: "Eso suponía varios miles, 4.000 como mínimo, así que le dije que procediera sólo contra los jefes ". Per tant, les penes tèbies als condemnats pel cop no haurien estat necessàriament resultat de pressions règies, sinó de la composició d'un exèrcit amb pocs demòcrates i en el qual era difícil delimitar responsabilitats en l'afer.

També era lògic que el monarca carregués contra Suárez, atès que el 1981 la relació entre ells passava per les hores més baixes, com explica Abel Hernández a Suárez y el Rey (2009). Precisament, l'afany del rei a fer-lo dimitir el dugué a tenir una quota de responsabilitat en el 23-F: no per promoure un cop d'estat -que sabia que li podia costar la Corona (com li succeí al seu avi Alfons XIII i al seu cunyat Constantí de Grècia)- sinó perquè encoratjà la formació d'un govern de concentració com el que el general Alfonso Armada propugnava, un "cop tou". Javier Cercas, autor d' Anatomía de un instante (2009), ha fet aquest encertat balanç del seu rol: "Es cierto que el Rey paró el golpe [...] ; pero es igual de cierto que sus indiscreciones y su deseo de acabar con Suárez lo facilitaron ".

Tanmateix, ¿no hi ha més coresponsables del cop? ¿I els polítics que avalaren la proposta de govern d'Armada? Segons comentà l'expresident Leopoldo Calvo-Sotelo, aquests eren molts: " Si yo pincho con un compás en el centro de la trama y llego hasta [Enrique] Múgica y doy la vuelta, ¿cuántos españoles metemos? Dos mil, ¿no? " En canvi, el Congrés de Diputats semblà patir un cas d'amnèsia quan el febrer del 2006 (25è aniversari del cop) aprovà per unanimitat una moció que tergiversà els fets. Hom bandejà una al·lusió inicial al "paper determinant del rei" en el fracàs del cop, que la versió final atribuí a un cúmul d'actuacions que aigualien la decisiva del monarca: la " falta de respaldo social, la actitud ejemplar de la ciudadanía, el comportamiento responsable de los partidos políticos y [...] sindicatos, así como [...] los medios de comunicación y particularmente el de las instituciones democráticas, tanto la encarnada por la Corona como por las [...] gubernamentales ". Algú pot creure aquesta bajanada? Si bé el rei tingué responsabilitats en la gènesi del cop, fou ell -agradi o no- qui l'aturà. I és que a l'hora d'exigir "la veritat" sobre el 23-F cal demanar-ho a tothom.

 Podem discrepar  fins i tot rebutjar la figura del cap del govern d'Espanya, però és evident que a banda del paper del sobirà en el cop d'Estat del 23-F  hi ha  una gran responsabilitat d' una gran part de les forces polítiques del moment en aquest cop d'estat , un exèrcit espanyol amb uns comandaments en aquell moment favorable a les tendències més reaccionàries, antipaties personals entre Adolfo Suarez i el rei, polítics que varen donar possibilitats a les propostes del general Armada... per tant Xavier Casals planteja que l' actuació del rei es coherent amb l'entorn d' aquell moment.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Memòria històrica i Operació Garzón '92

 

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(70)

La primera revolució agroalimentària

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

El grup Borges va participar a la Fira de l'Oli de Qualitat Verge Extra de les Borges Blanques celebrada fa poc Foto: ARXIU/EVA POMARES.

divendres, 10 de febrer de 2012

Palera s'equipa per al segle XXI

La rehabilitació del Sant Sepulcre de Beuda com a gran espai polivalent arriba a la fase final

 

El futur menjador , fotografiat ahir, en una visita d'obres. Foto: R. E.


L'ala del claustre que es conserva i que s'ha restaurat. Foto: R. E  

Façana exterior de la banda de llevant, un cop recuperada. Foto: R. E.

           Monestir del Sant Sepulcre de Palera        

INCASÒL restaura el monestir del Sant Sepulcre de Palera, a Beuda

El romànic de Beuda, a les portes de l'Alta Garrotxa  

dimecres, 8 de febrer de 2012

75 imatges /75anys






















 El 3 de novembre de 1935, a les dotze del migdia es feia la cerimònia d'inauguració d'un nou i gran equipament museístic a la ciutat de Barcelona dedicat per primera vegada, i de manera exclusiva, a conservar, estudiar, exposar i difondre col·leccions arqueològiques de molt diverses procedències i datacions: el Museu d'Arqueologia.
La mostra evoca, a través d'un recorregut fotogràfic, la prefiguració de les diverses seus que al llarg dels anys han precedit la seu actual a l’antic Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional de 1929.


                                                      Visita al Museu     del President Lluís   Companys ,1936       


Alhora, una selecció acurada i documentada d’aquestes fotografies, extretes de nombrosos arxius i fons fotogràfics dels país, ens serveixen de vehicle per rememorar i entendre el paper que els diversos museus, primer d’art i arqueologia i, més tard, especialitzats en aquesta darrera disciplina, han tingut en la salvaguarda del patrimoni de Catalunya i en la consolidació d’una consciència de país amant de les seves arrels més reculades i del seu patrimoni més llunyà.
La mostra s’articula en quatre àmbits:  
  • Els museus que ens precediren. Origen i formació de lescol·leccions;
  • El Museu d’Arqueologia a Montjuïc. Gestació i consolidació;
  • Una tasca investigadora pionera. 
  • Exploracions, excavacions arqueològiques i recerques
  • Ara fa gairebé un segle: compartir coneixements i difondre el patrimoni.
El recorregut s’acompanya d’una petita selecció de peces que formaren el nucli original del fons arqueològic del MAC.
MAC Girona
Del 17 de febrer al 18 d'abril de 2012

Robatoris a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.

Cop contra el patrimoni obrer català 

                                                                                                                                       



 L'espoli de l'Ateneu Enciclopèdic Popular

Assalt i robatori a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona




Interior de l'actual seu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular | Autor: GABRIEL MASSANA. El Punt
           

Robatori a l’Ateneu Enciclopèdic Popular