L'historiador Ramon Breu publica 'La Catalunya soviètica' L'impacte de la Revolució Russa en la cultura catalana.

                 
 L'impacte de la Revolució Russa en la cultura catalana JÚLIA POTRONY

Després de la caiguda del tsar, Europa es va deixar fascinar pel model emergent de l'URSS. A La Catalunya soviètica, Ramon Breu parla dels contactes entre la cultura catalana i la stalinista.

 

Barcelona. 

A principis de la dècada dels 30, l'escriptor aragonès Ramón J. Sender va fer un viatge a la Unió Soviètica atret, com tants altres de la seva quinta, per un nou model que s'omplia la boca amb ideals d'igualtat, de respecte i de justícia social. Va tornar a Espanya amb grans impressions sobre la cultura que s'havia generat al voltant de la Revolució d'Octubre i de seguida es va dedicar a difondre els principis d'un teatre proletari que a les cartelleres del país semblava car de veure. Les seves reivindicacions van ser secundades per una bona tropa, especialment després de l'alçament militar de Franco. I, tot i que els grans escenaris de ciutats com Barcelona seguien els patrons del gust burgès, va néixer un teatre de guerrilles d'inspiració soviètica. Entre les funcions preferides hi havia la representació de la caiguda dels Romanov.

Aquesta és una de les moltes proves de l'admiració que des de Catalunya es professava a l'URSS durant les dècades dels 20 i els 30. L'historiador Ramon Breu en parla en el seu llibre La Catalunya soviètica , publicat per ARA Llibres el passat mes de juny. "Molts intel·lectuals del moment es van sentir seduïts pel projecte sòlid i capaç d'il·lusionar que s'imposava a l'URSS -diu Breu-. Potser no eren comunistes, i vivien a la dreta de l'Eixample, però sentien un gran interès per aquest món a l'inrevés, on tot estava capgirat". Des de Catalunya, la gent es treia el barret per la manera com es resolia la qüestió nacional a l'URSS, com a mínim sobre paper. Ja ho explica Breu: "Cap Constitució respecta l'autodeterminació com la de Stalin de l'any 36".

El somni d'una Icària
Sender no va ser pas el primer que va passejar per la terra dels soviets. Josep Pla ja hi havia anat l'any 1925 com a corresponsal del diari La Publicitat per redactar una sèrie d'articles sobre la vida en el règim soviètic. "Pla fa una mica com Montesquieu quan relacionava els mals de la França del segle XVIII amb un país imaginari a Cartes perses -explica Breu-. Compara les deficiències de l'Espanya de la Restauració, que està perdent el tren cap a la modernitat, amb l'URSS, on troba una moral del treball, un respecte cap a la dona i el desig de socialitzar l'educació".
Pla i molts altres catalans van començar a transformar la Unió Soviètica en una Icària on tothom era feliç. "Molts d'aquests viatgers feien ruta pel Teatre Bolxoi de Moscou -relata Ramon Breu-. Després deien que era com el Liceu, però freqüentat per obrers que no vestien d'etiqueta, i ple de nens corrent pel passadís". Així és com es va crear el gran mite soviètic. De mica en mica, la cultura que es produïa sota l'stalinisme arrelava a Catalunya i es convertia en un patró a seguir.
Fruit d'aquest fenomen va néixer el cartellisme de Josep Renau -generalment, propaganda del PSUC- i la poesia de Maiakovski es va començar a sentir com si fos un himne. Pocs mesos abans de la declaració de la Segona República, en un cinema de la rambla de Catalunya, es va estrenar El cuirassat Potemkin d'Eisenstein. Aquest esdeveniment va obrir l'entrada al cinema rus, que va començar a compartir èxit amb les novetats americanes de l'època. Domènec Guansé, crític de la revista Mirador -posteriorment Meridià -, deia que si Hollywood era la fàbrica de somnis, l'URSS era la fàbrica de somnis revolucionaris.
Tot i que l'arribada del franquisme va tallar en sec les relacions culturals entre Catalunya i Moscou, el mite soviètic es va estendre al llarg de molts anys. Se seguien els resultats esportius, i la gent es posicionava quan es va iniciar la cursa per conquerir l'espai. Tots els mites s'acaben esmicolant. En aquest cas, el final de la Guerra Freda va ser decisiu. Però la confiança en una Icària que es respirava aleshores encara batega. "Només cal veure el 15-M", conclou Breu.