El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 26 de juny de 2011

La ciutat de Barcelona, capital del moviment anarquista .


L'enterrament de Bonaventura Durruti.

MEMÒRIA HISTÒRICA

Anarquistes i 'indignats' eren i són hostils al poder polític i econòmic.

SÍLVIA MARIMON

"Joan Peiró -dirigent anarcosindicalista afusellat pels franquistes el 1942- segurament avui ja no diria que els naturalistes són els aduladors de les bledes i el sol, però el moviment dels indignats fa olor d'anarquisme, tots dos aspiren a canviar a un món que consideren injust", afirma Josep Termes (Barcelona, 1936). Termes, un dels grans referents en l'estudi del catalanisme i de moviments socials i populars, acaba de publicar un llibre imprescindible si es vol entendre qui eren aquests obrers que aspiraven a una arcàdia feliç sense déu ni amo: Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980) (L'Avenç).

A Termes l'apassiona el tema i això es traspua a l'obra. El 1957 ja va començar a interessar-se pel moviment anarquista. No va ser, però, el primer contacte: "Vaig créixer en un barri obrer servint cigalons i mongetes amb botifarra, tot eren obrers polititzats", explica. Aquest lúcid historiador no només parla d'allò que ha viscut des de petit. "Tota la vida ha comprat i llegit llibres anarquistes", assegura. I no exagera. Ha acumulat 30.000 llibres relacionats amb el moviment obrer i el catalanisme.

A Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980) "no he amagat res de l'essencial de la història del moviment anarquista (m'agradés o no)", explica. Termes diu que no és anarquista: "Sóc massa eclèctic i independent". No amaga, però, certa simpatia i respecte per aquests revolucionaris utòpics: "Foren els que més força i dignitat van aportar a la lluita per la millora i l'emancipació de les classes treballadores abans de la guerra". Tampoc no deixa de mencionar ni una sola de les brutalitats que van cometre alguns d'aquests llibertaris. A l'època del pistolerisme, la majoria d'anarquistes anaven armats. Fins al punt que en un acte celebrat a l'Ateneu Sindicalista del carrer Palma, Salvador Seguí (conegut com el Noi del Sucre), avorrit de les crítiques, va dir: "Nois, no ens posem d'acord, oi que tots anem armats? Doncs apaguem els llums, anem a trets i el que guanyi, vencedor. S'acabarà la polèmica".

Anarquisme catalanista

El moviment anarquista, que demanava una revolució social que afavorís totes les classes socials no acceptava, segons Termes, "dirigents que no fossin d'aquesta procedència". A més, afegeix l'historiador, els dirigents, "fos quin fos el seu càrrec, cobraven el mateix sou que un obrer". Termes defensa que hi va haver un anarquisme catalanista: "Lluitaven contra l'exèrcit, les forces de l'ordre i l'aparell de l'Estat, és a dir, Madrid".

Per Termes, l'anarquisme mor en els últims anys del franquisme. Les noves generacions són marxistes i és aquest moviment "el que té finançament internacional". A més, els anarquistes van cometre un error, "no tenien política intermèdia: era la revolució o res". Termes no deixa de tenir un punt de revolucionari, malgrat el seu convenciment que la història ha demostrat que les revolucions acaben en desastre. "M'han fet fora de la universitat, de tertúlies...", explica. Als 75 anys, continua envestint amb força contra tot allò que no li agrada.


dissabte, 25 de juny de 2011

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(46)

Diverses torres de la xarxa elèctrica de Catalunya, a prop de Mataró. Foto: ARXIU / LLUÍS ARCAL.

L'electrificació integral de Catalunya.


Professor de Política Econòmica de la UB
- Francesc Roca

Fotografies.



Publicitat

En aquest episodi: Josep Maria Roca ens mostrarà tot el procés que hi ha per fer una fotografia publicitària d'un entrepà; recuperem imatges del gran innovador de la fotografia publicitària Pere Català i Pic, i assistirem a una classe de fotografia de moda amb Miquel Arnal, reconegut fotògraf publicitari.

El primer indignat.

Joan Oliver, Pere Quart, en el despatx de casa seva Foto: FERRAN SENDRA.


Aquest mes es compleixen 25 anys de la mort de Joan Oliver, poeta, traductor i dramaturg, recordat pel seu humor corrosiu i la seva actitud contestatària.

divendres, 24 de juny de 2011

La foguera de Sant Joan en les arrels llegendàries de Catalunya de Xavier Fàbregas (2)


Seguim amb l'obra : Les Arrels llegendàries de Catalunya de Xavier Fàbregas en aquest cas els orígens dels focs de Sant Joan com símbol nacional dels Països Catalans.

" Ja el 1933, per tal de commemorar el centenari de la Renaixença, els excursionistes celebraren el solstici d'estiu encenent fogueres a totes les viles i tos els cims de Catalunya.El 1955 Francesc Pujades , d'Arles (al Vallespir), proposa d'encendre una gran foguera al cim del Canigó i repartir la seva flama per tots els Països Catalans. La iniciativa troba seguidors i els cerimonial igni, iniciat en aquella data, s'estén ràpidament per la Catalunya Nord.El pas de la frontera resulta un moment difícil , i el nou braser olímpic de la catalanitat només pot ésser contemplat de lluny pels habitants de l' Empordà, que veuen dalt el Canigó, cada any la nit de Sant Joan, el pampallugueig patriòtic.
El 1966, per primer cop, la flama passa el control duaner i arriba a Vic. Des d'allà s'escampa per tot el Principat i el País Valencià. En l'actualitat aquest foc s'ha convertit en l'ensenya dels Països Catalans: la nit del dia 22 al 23 un grup de joves encenen la foguera al cim del Canigó i al matí la porten fins el Castellet de Perpinyà. D'allí la flama es reparteix a totes les comarques en cotxe o avioneta, de manera que a la nit ja és a punt per encendre la pires que l'esperen. Abans de fer pujar les espurnes cel amunt hom llegeix el missatge de la diada que consisteix en una crida de germanor entre totes les terres catalanes"

Una coincidència que no es repetirà fins al 2095.

Una coincidència que no es repetirà fins al 2095 EFE / WU HONG

L'Església va convertir les celebracions paganes en efemèrides religioses

La Pasqua tardana ha fet que aquest any Corpus s'endarrereixi fins a finals de juny i que coincideix amb la revetlla de Sant Joan, una trobada única que no es tornarà a repetir fins a l'any 2095.


La lluna continua sent un dels elements de referència per fixar les efemèrides al calendari: l'utilitzaven les civilitzacions primitives i s'utilitza actualment per establir la data de Pasqua i altres festes mòbils. Segons el computus -el sistema creat per Dionís l'Exigu, monjo i matemàtic del segle VI-, el dia de Pasqua es correspon amb el primer diumenge després de la primera lluna plena de l'equinocci de primavera. A partir d'aquí, cal comptar seixanta dies fins arribar al dijous de Corpus. "Segons com cauen les llunes s'ha d'esperar un cicle sencer i això provoca combinacions extremes, com la d'aquest any", raona Salvador Ribas, director científic del Parc Astronòmic Montsec.

Les diferents religions han superposat les seves efemèrides a les festivitats que el poble ja celebrava canviant el nom a aquestes celebracions astronòmiques i rurals. "El cristianisme va fixar el Nadal a prop del solstici d'hivern perquè les tradicions paganes el commemoraven; la Pasqua està vinculada a l'equinocci, a l'inici de la primavera; al solstici d'estiu s'hi va posar Sant Joan, i Tots Sants es correspon amb la tardor", il·lustra Ribas. L'evangelització del calendari va ser la manera que l'Església va trobar per exercir el poder i controlar el temps de la població, com llegeix l'antropòleg Adrià Pujol.

L'ordenació del temps s'ha seguit modificant, però encara es regeix pel firmament (els mesos vénen determinats per la lluna i els anys i les estacions, pel sol), que regala particularitats com la d'avui. L'última vegada que Corpus va caure en 23 de juny va ser el 1895 i la coincidència no es tornarà a repetir fins al 2095. Segons Pujol, "el més significatiu i interessant és que se superposa una icona del catolicisme barroc -el Corpus, el poble meravellat amb la fe- amb una festa que és tot el contrari, una de les màximes expressions laiques, Sant Joan, una festa del poble, la disbauxa".

Revetlla per Corpus.


L'ou com balla Una imatge del claustre de la catedral de Barcelona, on és habitual veure una de les tradicions de Corpus, l'Ou com Balla

NIT DE FOCS

A Berga s'han prohibit els petards per no competir amb la Patum, però a tot arreu triomfen les fogueres.

Aquesta nit a Berga no hi haurà revetlla. Toca Patum, i això ho eclipsarà tot. La coincidència aquest any de les festes de Sant Joan i Corpus altera les celebracions en diversos punts del territori.



Obertura de la tomba de Pere el Gran.

Focs de Sant Joan.

L'entrenador Jose Mourinho va ser protagonista de la foguera del barri de Fontajau, a Girona. Foto: MANEL LLADÓ.


La Flama del Canigó arriba a més de 350 municipis catalans.

El foc va servir per encendre moltes fogueres.

Arreu es van organitzar cercaviles per rebre la flama.Enllaç

dijous, 23 de juny de 2011

La foguera de Sant Joan en les arrels llegendàries de Catalunya de Xavier Fàbregas (1)


En aquesta entrada dedicada a la foguera de Sant Joan iniciem la utilització del llibre de Xavier Fàbregas: Les Arrels llegendàries de Catalunya.


(...),la foguera del
solstici, tant a pagès com a ciutat, la foguera anònima, és avui patrimoni de la mainada. Quan el bosc és lluny i inaccessible els nois del barri s'organitzen en colles que passen casa per casa a fer capta de cadires esventrades,d'alguna calaixera venturosament arraconada- encara que botins d'aquest volum han esdevingut raríssims -de bigues corcades abandonades en algun enderroc, etc. Aquest material divers i espellifat és emmagatzemat en el pati d'uns captaires, perquè al carrer avui les ordenances municipals ho interdiuen, però sobretot perquè podria ésser presa d'una colla rival o víctima del llumí d'un piròman. Fins i tot la vetlla de Sant Joan,a la tarda,quan el material és amuntegat amb cura sota la direcció de l'expert del grup,a l'hora d'anar a sopar cal que algú faci servei de vigilància a fi que en tornar després hom no es trobi amb sorpreses desagradables. Els munts de llenya que un dia van constituir un ritu vegetal i solar, en l'actualitat segueixen cobrint tota la geografia dels Països Catalans,pacientment bastits per la quitxalla que, com en el cas del caga-tió, han succeït els adults en aquesta pruïja. D'aquesta intensitat ígnia, però, n'ha anat naixent una nova significació, que els moviments nacionalistes han desenvolupat"

Cultura.

A Pepa Llopis, amb còpia a Joan Brossa En memòria d'A. Muñoz

dissabte, 18 de juny de 2011

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(45)


Molts catalans van treballar en les plantacions de canya de sucre com aquesta a la zona de Queensland al segle XIX.
Foto: ARXIU.

Catalunya mira a Austràlia.

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

dijous, 16 de juny de 2011

EL MNAC reobrirà les sales de romànic el 29 de juny .


Vista del Museu Nacional d'Art de Catalunya
MNAC.

S'han renovat el discurs museogràfic, que incorpora les darreres novetats científiques, i les instal·lacions, que milloren la il·luminació de les obres i la conservació preventiva


La col·lecció d'art romànic del MNAC tornarà a obrir les seves portes el 29 de juny amb un discurs museogràfic renovat i una posada al dia de les instal·lacions.
La remodelació de les sales que acullen aquesta col·lecció d’art romànic, la més important del món, proposa una nova museografia que incorpora les darreres investigacions científiques, alhora que inclou aspectes que expliquen la seva gènesi, així com la tècnica dels arrencaments de pintura mural. Aquesta nova presentació també comporta millores importants en la il·luminació i en la conservació preventiva de les obres.
La remodelació de la col·lecció d'art romànic del MNAC, que es va iniciar el 15 de novembre, s’ha portat a terme gràcies al patrocini de Fundación Mapfre, que aquests mesos també ha presentat a Madrid l’exposició El esplendor del románico. Obras maestras de la colección del Museu Nacional d'Art de Catalunya, una exposició que ha tancat al públic el passat 15 de maig després de ser visitada per 95.000 persones.

dimecres, 15 de juny de 2011

Arquitectes i arqueòlegs han restaurat la fortalesa templera que domina l'Ebre i hi han trobat importants restes del seu passat musulmà i ibers.

Tornar a Miravet

Tornar a Miravet
Castell de Miravet

SÍLVIA MARIMON

A finals del 1152 els musulmans es preparen per resistir l'últim setge. Defensen Miravet, l'últim reducte musulmà de l'Ebre. A fora, els obstinats templers de l'exèrcit de Ramon Berenguer IV llencen els seus crits de guerra. Els musulmans aguanten dies, setmanes i mesos. A mitjans del 1153 defalleixen. Després d'una sagnant batalla, el castell cau en mans cristianes i els templers s'escarrassen a construir una autèntica fortalesa templera. No volen que quedi cap traça del castell andalusí. Poc imaginen que 154 anys més tard ells també seran víctimes del setge i hauran de fer front a les tropes de Jaume II.

Tampoc devien somiar que quasi mil anys després arqueòlegs i arquitectes desenterrarien tot el que ells havien volgut ocultar. En els últims nou anys, en aquest castell, que viu una nova etapa des que els polítics el van escollir com a escenari de consens de l'Estatut -el nombre de visitants el 2004 era de 26.725 i un any després va arribar als 31.304-, s'hi han fet importants excavacions i una restauració titànica. Els diferents treballs arqueològics del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya i el Museu d'Història de Catalunya han aportat "importants novetats en el coneixement de la història del castell de Miravet", assenyala l'arquitecte encarregat del projecte, Carlos Brull, que ha treballat amb els arqueòlegs Pere Lluís Artigues i Imma Mesas.

Un assentament ibèric.

A partir del 19 de juny, els que s'apropin a aquest castell amb impressionants vistes sobre l'Ebre en podran veure les cavallerisses, fins ara inaccessibles. Abans de les tasques de restauració eren "una muntanya de runa", assenyala Brull. Les pedres d'aquesta part de la fortalesa revelen que abans d'arrecerar cavalls i eugues havia tingut un ús més noble. Sota la runa s'hi han trobat restes de construccions ibèriques i andalusines. "Ara podem afirmar -explica Brull- que hi havia hagut un important assentament ibèric, perquè s'hi han trobat traces de carrers i habitatges d'un poblat iber del segle IV aC".

Una altra troballa s'ha fet a la imponent nau del refetor, on els monjos compartien l'hora dels àpats mentre un clergue, amb veu calmada, llegia textos pietosos. Les hores dedicades a raspallar, desenterrar amb molta cura, i carregar i descarregar pedres han servit per descobrir l'antiga estructura andalusina i un intent frustrat dels templers. "En un principi -explica Brull- els templers haurien intentat construir el refetor amb cinc pilars, però van decidir avortar el projecte". Van optar per fer una cosa més agosarada per l'època: fer una volta d'una sola tirada per cobrir un espai de 8 metres sense pilars. Ara, amb l'ajuda d'uns plafons, el visitant podrà conèixer i veure totes les etapes que ha viscut el menjador dels templers.

Les pedres i les guerres.

Els aguerrits monjos no van ser els últims habitants d'aquest castell. Amb els anys i les diferents guerres Miravet ha anat mudant de pell i canviant d'amos. Quan va esclatar la guerra dels Segadors la fortalesa va haver d'adaptar les seves defenses a la força devastadora de les bales i els canons. El 1707, durant la guerra de Successió, que va enfrontar l'arxiduc Carles, l'home que Catalunya volia com a rei, i Felip de Borbó, va ser expugnat per l'exèrcit felipista. Durant les guerres carlines va anar passant de mans carlines a mans liberals i viceversa.

El castell de Miravet tampoc ha estat aliè al conflicte més sagnant del segle XX. Durant la Guerra Civil, el castell va ser ocupat per les tropes franquistes l'abril del 1938. Un exhaust exèrcit republicà el va poder recuperar i el va perdre poc després, al novembre. Més d'una vegada, l'equip de Brull ha hagut de trucar al cos d'artificiers dels Mossos d'Esquadra perquè a les muralles encara hi havia obusos incrustats.

La restauració de la muralla.

Restaurar la muralla, que en alguns trams amenaçava de caure -ha viscut desenes de conflictes i espolis- ha estat una de les etapes de la restauració més complexes. Miravet s'ubica sobre un penya-segat i les bastides s'han hagut de construir a l'inrevés. A més, explica Brull, es va decidir utilitzar el mateix material de l'època per restaurar-les: calç viva i àrid de riu. Així, s'han mantingut les textures originals i qui es passegi per la fortalesa pot fer una lectura de les diferents fases constructives.

Fins al 1990 el castell de Miravet va estar en mans privades. Aquell any els propietaris del castell el van donar a la Generalitat de Catalunya, que el va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional. Des del 2002 el govern català ha destinat 2.393.704 milions d'euros a la restauració de la fortalesa.

El plor del templer.

Miravet, com molts altres castells, té la seva pròpia llegenda immortal. Diuen que al març o al desembre, l'ànima del mestre templer que va escollir fa molts anys la fortalesa com a llar eterna, crida, es passeja i treu el nas des de la Torre de l'Homenatge i torna a desaparèixer poc després. Està trist per la desaparició, fa centenars d'anys, de l'orde templària.

Memòria Històrica .L'ARA regala cada dia els cartells que van fer servir l'art contra la guerra amb motiu del 75è aniversari de la contesa.

Cartells per la llibertat.



SÍLVIA MARIMON

Els "soldadets del paper i de la tinta", com els descrivia la revista El Socialista l'octubre del 1936, van fer front a les bales de Franco amb cartells. La rotunditat de les imatges i la força de les paraules de cartellistes com Carles Fontserè, Josep Renau, Josep Subirats, Agulló i Martí Bas van fer la volta al món. En motiu del 75è aniversari de la Guerra Civil, l'ARA regalarà, a partir del diumenge 19 de juny, 11 cartells d'aquests artistes que formen part d'un dels conflictes més sagnants de la història del país. Pràcticament es pot resseguir la història de la Guerra Civil mirant atentament aquestes armes de paper: l'anarquisme, les crides a la unió de la classe treballadora, el caos dels primers mesos de l'esclat del conflicte, la transformació de les indústries civils catalanes en centres de producció de material bèl·lic, els Fets de Maig del 1937, la igualtat, les dones amb pistola i vestides de milicianes...

Moderns i efectius

Els cartells, sobretot els dels primers dies, van ser "l'obra espontània i directa dels artistes que des del primer moment van voler participar amb la seva tasca contra la reacció i el feixisme alçat en armes", escrivia Fontserè. L'artista català, que en els últims anys de la seva vida va maldar pel retorn dels papers de Salamanca , explicava que els cartells que "foguejaven des de les parets, van cridar l'atenció de l'escriptor britànic George Orwell, del corresponsal de guerra soviètic Ilya Ehrenburg i van inflamar la lírica del poeta català Agustí Bartra".

I és que el cartelllisme durant la Guerra Civil va ser l'eina més eficaç i contundent: "En aquell moment no hi havia televisió i el cinema tot just començava a arrencar, l'impacte visual va ser molt gran, el cartellisme era la forma de comunicació més moderna i efectiva als anys 30", explica l'historiador Andreu Mayayo. Franco, però, va voler que s'oblidés tot. Quan les tropes feixistes van entrar a Catalunya, es van dedicar amb acarnissament a arrasar amb tot el que havia generat la República. Molts cartells van sobreviure a aquest afany destructor amagats en magatzems, sota terra, en cases a la muntanya, a l'exili...

Amb la mort de Franco, les obres de Fontserè, Agustí Centelles i Josep Renau van començar a sortir a la llum. La rèplica del Pavelló de la República, a la Vall d'Hebron, aplega prop de 2.000 cartells de la República i la Guerra Civil. El seu valor no és només històric -és la documentació gràfica del conflicte-, sinó també artístic. La directora del Pavelló, Lourdes Prades, assegura que "els cartells del bàndol feixista no tenen ni la meitat de gràcia". Són retòrics, retrògrads i allunyats de qualsevol idea de progrés i innovació. Els cartells republicans, en canvi, són el reflex d'una República defensora de la modernitat en els àmbits social i cultural, que aspirava a assimilar els corrents més innovadors d'Europa.

La majoria d'artistes van optar per defensar la República. "La majoria de cartellistes catalans, quan va esclatar el conflicte, formaven part del sindicat de dibuixants i treballaven en empreses tipogràfiques col·lectivitzades", explica Prades.

Després de 36 anys a la clandestinitat, el 1977 molts europeus van poder veure els cartells de la República a la Biennal de Venècia. Ara, a partir del 19 de juny, els lectors els podran tenir a casa, gratis, comprant l'ARA . Cada làmina anirà acompanyada d'un comentari dels millors especialistes de la revista Sàpiens.

divendres, 10 de juny de 2011

Homenatge a les dones deportades a l'infern de Ravensbrück.



Montserrat Roig
Fa 20 anys Montserrat Roig va relatar l'horror que van viure molts catalans a l'infern de Hitler a 'Els catalans als camps nazis'. El proper dia 14 de juny, a la plaça del Rei, l'Amical de Ravensbrück retrà homenatge a totes les dones que van ser deportades al camp d'extermini alemany de nom sinistre: 'el pont dels corbs'.
SÍLVIA MARIMON
Barcelona
Entre 1939 i 1945 al camp d'extermini de Ravensbrück van ser empresonades 132.000 dones de més de 40 països, sobretot de Polònia, Alemanya, Àustria i Rússia. A l'infern de Ravensbrück, que en alemany vol dir el "pont dels corbs", també hi van entrar 172 espanyols, la majoria dones. Només 82 van sobreviure. 90 mai en van poder sortir: 14 van morir i 15 van desaparèixer. Es desconeix quin va ser el destí de la resta. No hi ha informació gaire precisa, ni tan sols sobre qui eren, perquè els nazis en van destruir els arxius.
Una de les poques supervivents va ser Neus Català. Català va recórrer Espanya i França buscant algunes de les companyes que, com ella, havien patit dantescos experiments mèdics, esterilitzacions, l'eliminació dels seus fills davant els seus propis ulls i la prostitució. Ho va escriure a De la resistència i la deportació : 150 testimonis de dones espanyoles. Català serà una de les participants a l'homenatge a les dones deportades a Ravensbrück que ha organitzat l'Amical de Ravensbrück el proper dimarts 14 de juny, a les 19 h de la tarda, a la plaça del Rei. A l'homenatge també hi participaran Pilar Aymerich, J. M. Benet i Jornet, Josep Tero, Carme Riera, Hevia, J. M. Castellet, Paco Ibañez, Marina Rossell, Dolors Oller, David Serrano i un dels fills de Montserrat Roig, Roger Sampere Roig.
Amb aquest homenatge, l'Amical de Ravensbrück commemora el 20è aniversari de la mort de Montserrat Roig que a Els catalans als camps nazis va recollir el testimoni de diversos ciutadans que van ser deportats als camps de concentració i extermini entre 1939 i 1945. Impulsat per l'historiador Josep Benet i redactat per l'autora entre 1973 i 1976, el volum va donar veu a tots aquells que, per motius polítics i històrics, es van quedar sense la possibilitat de veure ni tan sols reconegut el seu sofriment. Ho explica al final del llibre Montserrat Roig: "Mentre que de la guerra civil ens han arribat notícies, falsejades o no, a les noves generacions, sobre els camps d'extermini nazis planava un silenci total. Semblava que no haguessin existit mai republicans víctimes del nazifeixisme alemany. Fins al 1968 no hi ha cap nota oficial sobre els morts espanyols als camps nazis. Si algun deportat pregunta sobre la seva situació als organismes oficials, aquests li contesten que tot està en estudi. Fins al 1974, el govern espanyol no ha tramès cap certificat de mort al camp de Mauthausen".



Neus Català

15.000 persones clamen ‘Sí al valencià!’ contra el projecte de model educatiu únic.

Milers de persones, unes 15.000 segons Escola Valenciana, s’han manifestat aquest dijous a la plaça de la Mare de Déu de València en protesta contra la proposta de model educatiu únic trilingüe valencià-castellà-anglès que projecta el govern de Francisco Camps.

Sota el lema ‘Sí al valencià!’, els manifestants s’han oposat al projecte de noves línies d’ensenyament que suposarien l’eliminació de les actuals línies educatives en valencià. La marxa ha estat secundada per tots els líders dels partits de l’oposició.

El president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, ha demanat el conseller que “retire el decret i encete un via de diàleg per arribar al consens amb tota la comunitat educativa”.

Font: ACN




15.000 persones clamen ‘Sí al valencià!’ contra el projecte de model educatiu únic