El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

divendres, 31 de desembre de 2010

Descobert el fortí de la Guerra dels Segadors.

La descoberta de les restes del fortí, però, no ha estat fortuïta. Segons Puig, ja es tenien indicis de l'existència d'aquest fortí, per documentació escrita, però mai s'hi havia excavat per localitzar-los. En els seus orígens, el fortí tenia un perímetre quadrangular i envoltava una antiga torre de guaita que des de l'època medieval es trobava situada dalt de la muntanya de Montjuïc. Cadascuna de les cantonades estava reforçada per un petit baluard i el conjunt estava envoltat per un fossat perimetral. Un dels elements que millor ha resistit el pas del temps és una de les parts exteriors del baluard de la zona sud, amb una altura de metre i mig, al costat d'una petita cisterna. L'objectiu de l'Ajuntament és que aquesta troballa es pugui integrar a la sala 15 del castell i sigui accessible al públic. Les excavacions continuaran els propers mesos i no es descarta localitzar tot el perímetre de l'antic fortí en els propers mesos.

Es troben restes arqueològiques del fortí anterior al Castell de Montjuïc

dissabte, 25 de desembre de 2010

El Cant de la Sibil.la.

El cant de la Sibil·la ja és Patrimoni de la Humanitat.

És una melodia medieval que només ha sobreviscut a Mallorca i l'Alguer
Antoni Janer

Cant de la Sibil·la
Una representació del cant de la Sibil·la


La Unesco acaba de declarar el cant de la Sibil·la Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Es tracta d'un cant que s'instaurà durant l'edat mitjana a tot Europa i que només va sobreviure al concili de Trento a Mallorca i a l'Alguer. Ara s'està recuperant a altres punts dels Països Catalans, com a alguns pobles del País Valencià o a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Les arrels del cant de la Sibil·la cal anar a buscar-les a l'antiguitat grecoromana.

El cant de la Sibil·la anuncia el dia del judici final. A la mitologia grecoromana les sibil·les eren unes sacerdotesses que preveien el futur. La que més influí en el cristianisme fou la de Cumes, una colònia grega al sud d'Itàlia. Aquesta influència fou deguda a una obra del poeta llatí Virgili, les bucòliques. En un dels seus poemes apareix la sibil·la de Cumes anunciant el naixement d’un nen que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Segurament l’escena expressava, de forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. I pel que fa a la identitat del nen, aquest podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el primer triumvirat. Tanmateix, alguns autors cristians estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciada pels profetes de l’Antic Testament.

Por al canvi de mil·lenni
El principal responsable de l'adopció de la sibil·la per als interessos del cristianisme va ser Agustí (segle V dC). Així ho deixà clar en la seva obra 'La ciutat de Déu'. La irrupció, però, de la sibil·la a les esglésies es produí a finals del segle X. Aleshores, la por que provocava el canvi de mil·lenni va generar tot un seguit de representacions sobre la fi del temps i la segona vinguda del Messies, que havia de jutjar la humanitat. En aquesta ocasió, a la sibil·la se li assignà un cant, de melodia gregoriana, basat en un sermó en llatí escrit al segle V dC per un bisbe de Cartago.

Al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol manifestació musical a les celebracions litúrgiques. D'aquesta manera, el cant de la Sibil·la va desaparèixer de gairebé totes les esglésies d'Europa. Tan sols es mantingué a Mallorca i a la ciutat de Sardenya de l’Alguer, on havia arribat als segles XIII i XIV, respectivament, de la mà de les tropes de la corona catalanoaragonesa. En aquestes terres, el cant de la Sibil·la, que aleshores ja comptava amb una versió en llengua catalana, estava tan arrelat a la societat que difícilment els bisbes pogueren acatar les ordres del concili de Trento.



Gran foc del cel davallarà


Cant de la Sibil·la

El Cant de la Sibil·la

El Cant de la Sibil·la incorpora les parques

24 de desembre: el cant de la Sibil·la

El Cant de la Sibil•la es torna a interpretar a la Catedral de Barcelona






De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(21)

El terrassenc Josep Oller i Roca fou ‘l'home del Moulin Rouge' de París, la capital del món occidental llavors.
Empresaris catalans a París (1)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Josep Oller i Roca

Josep Oller i Roca

A l'estiu tota cuca viu (II)

Josep Oller i el “Moulin Rouge”

divendres, 24 de desembre de 2010

dissabte, 18 de desembre de 2010

dimarts, 14 de desembre de 2010

Diccionari Biogràfic de Dones.



L'escriptora i viatgera Aurora Bertrana. Foto: ARXIU.




Diccionari Biogràfic de Dones





L'escriptora Maria Àngels Anglada. Foto: ARXIU.

dissabte, 11 de desembre de 2010

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(19)


L'hotel La Florida, al Tibidabo, de Ramon Reventós, autor també del projecte de l'hotel Miramar de Montjuïc. Foto: ARXIU/JUANMA RAMOS.
Hotelers innovadors

Professor de Política Econòmica de la UB
- Francesc Roca

Francesc Armengol

Salvador Andreu i Grau


Josep Ensesa

divendres, 10 de desembre de 2010

Opinió sobre l'Arxiu Centelles.

RAMON ALBERCH

El gran negoci de l'Arxiu Centelles.

Blog del CEHI.El present en clau històrica.


Independentistes des de 1931. Una perspectiva històrica.

La setmana passada, tot coincidint amb la recta final de la campanya electoral, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) publicà un vídeo encapçalat pel lema Independentistes des de 1931. Una vegada transcorreguda la jornada electoral del 28-N creiem que cal emprar el prisma de l’historiador per tal d’atorgar la perspectiva històrica que es mereix aquesta afirmació.

El naixement d’ERC fou a conseqüència de la celebració de la Conferència d’Esquerres Catalanes, convocada pels dies 17,18 i 19 de març de 1931, amb la finalitat de formar un partit polític amb una certa homogeneïtat per a les eleccions municipals del 12 d’abril d’aquell any, les quals, mercès al triomf de les forces republicanes i progressistes, acabarien amb la monarquia d’Alfons XIII i la proclamació de la IIª República.

A grans trets el partit estava format per 4 grans grups. El primer era el de les persones agrupades entorn del grup “L’Opinió”, nom que venia donat per la publicació homònima apareguda per primera vegada el febrer de 1928. El seu objectiu era la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera i políticament eren republicans d’esquerra. Els membres més destacats eren Joan Casanovas, Joan Lluhí i Vallescà i Antoni Xirau, entre d’altres. Estat Català, una organització separatista encapçalada per Francesc Macià, personatge que esdevingué símbol del nacionalisme català a la fi de la dictadura primorriverista, que comptava amb el suport de figures com Ventura Gassol, Jaume Aiguadé o Josep Dencàs, formava el segon gran grup que s’integrà a ERC. El tercer corrent era aquell que procedia del Partit Republicà Català, partit lligat a l’obrerisme i a l’associacionisme rabassaire, dirigit per Lluís Companys. Finalment hi havia els centres republicans i catalanistes escampats per tot el país, hereus de la tradició republicana federal nascuda a cavall entre el vuit-cents i el nou-cents, tots ells adherits entusiastament al nou partit que esdevingué la força hegemònica a Catalunya durant els anys 30. L’ERC d’aleshores no era independentista, per bé que personatges com Daniel Cardona, Josep Dencàs o el mateix Francesc Macià sí que ho eren. De les quatre grans famílies d’ERC, només la procedent d’Estat Català era strictu sensu separatista. Per tant, a ERC hi havia independentistes, però això no significa que fos aleshores un partit independentista.

És més: una de les característiques que van definir la política d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la IIª República fou la participació en la política espanyola, tot refermant el moviment nacionalista. El mateix Lluís Companys fou ministre de Marina del govern espanyol entre el 12 de juliol i el 12 de setembre de 1933 (veure fotografia que acompanya aquest article). Miquel Santaló, diputat d’ERC, conseller primer de la Generalitat encapçalada per Macià i membre del Comitè executiu del partit, fou Ministre de Comunicacions durant el govern d’Azaña; Joan Lluhí i Vallescà ocupà diferents ministeris durant el govern del Front Popular a 1936; el fundador d’ERC, alcalde de Barcelona entre 1931-1934 i diputat, Jaume Aiguadé i Miró, fou també Ministre de Treball amb el govern de Juan Negrín; etc… El patriotisme d’Esquerra durant el període republicà es canalitzà doncs en la voluntat de modernitzar Catalunya i Espanya en tots els terrenys; en aplicar des de les institucions i des del govern els valors i principis de llibertat, igualtat i justícia social. Així ho sintetitza Josep Huguet, actual conseller d’Innovació, Universitats i Empresa en funcions per ERC: “Macià va guanyar les eleccions, no únicament per la fama dels fets de Prats de Molló. El va fer guanyar la caseta i l’hortet, és a dir, darrere hi tenia un projecte social, de dret de vot de les dones, de laïcitat, de divorci… Un projecte global de societat que va permetre que una àmplia majoria votés un projecte liderat per un independentista, malgrat que ERC llavors no ho era”.

El lligam entre independentisme i benestar col·lectiu és el que va entendre Josep–Lluís Carod – Rovira, arquitecte del tripartit, i qui ja ideà el 1998, amb Pasqual Maragall, la formació d’un govern catalanista i d’esquerres un cop finalitzés l’hegemonia convergent de Jordi Pujol. Tal com va explicar Pasqual Maragall en el discurs d’investidura com a President de la Generalitat, no era la primera vegada a la història contemporània de Catalunya que es formava un govern plural definit com a catalanista i d’esquerres. Els antecedents històrics del tripartit cal cercar-los en els governs de coalició encapçalats per Francesc Macià i Lluís Companys, formats amb majoria de consellers d’ERC juntament amb consellers socialistes com Manuel Serra i Moret, Joan Comorera o Estanislau Ruiz Ponsetí, obreristes com l’ugetista Salvador Vidal o bé membres d’Acció Catalana Republicana com Martí Esteve. És en aquest punt on es pot discutir l’afirmació, que sovint sorgeix de les esferes més independentistes, de que Macià i Companys mai haguessin fet el tripartit amb Pasqual Maragall i José Montilla. Durant la IIª República, quan ERC va esdevenir la força hegemònica política i electoralment, ja van pactar amb socialistes catalans i forces obreristes. Sovint, però, es sosté que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), a diferència de la Unió Socialista de Catalunya (USC), és un partit sucursalista del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), i per tant, d’òrbita espanyola. Per discutir aquesta qüestió em remeto a unes quantes línies més amunt, quan l’Esquerra Republicana dels anys trenta no és que donés suport als governs espanyols d’Azaña i posteriorment Casares Quiroga, Largo Caballero i Negrín, sinó que en va formar part fins al punt d’ocupar diferents ministeris. Altrament, ERC formà part del Front d’Esquerres –nom que rebé a Catalunya el Front Popular-, la coalició electoral i més tard de govern, mercès a la victòria de les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936, formada per diferents partits republicans, nacionalistes, socialistes i comunistes.

És a partir de la segona meitat dels anys 80 quan el partit inicia una metamorfosi. Es mantenen les sigles del partit però té lloc una profunda renovació amb l’entrada de gent procedent de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquest procés va iniciar-se el 1987 amb la Crida Nacional a ERC, un manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, amb l’ objectiu que ERC aglutinés la nova generació independentista. Molts d’ells havien naufragat anteriorment amb experiències com el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), Nacionalistes d’Esquerra o Catalunya Lliure. La formalització d’aquest procés va tenir lloc durant el 16è Congrés Nacional d’ERC, celebrat a Lleida el 18 i 19 de novembre de 1989, amb l’elecció d’ una nova direcció liderada per Àngel Colom que assumeix com a objectiu la independència de Catalunya i el convertir el partit en el pal de paller de l’independentisme català. És només a partir d’aquest moment que estatutàriament Esquerra es defineix com a força independentista.

Fa només dues setmanes, el setmanari El Temps publicava una entrevista amb el conseller en funcions Josep Huguet on explica la conversió d’Esquerra cap a l’independentisme: “L’any 1980 l’independentisme organitzat era aproximadament un 2% de l’electorat. ERC llavors no ho era. I era un independentisme vinculat a la lluita armada. Llavors, amb l’entrada d’una nova generació a Esquerra, amb Àngel Colom i de més gent que hi varem entrar, es fa una proposta totalment desmarcada de la lluita armada.” D’ací el paper que sempre se li ha reconegut a Àngel Colom d’integrar dins la via política a aquells que començaven a plantejar-se la violència com a camí per assolir la independència; i a Carod-Rovira d’aplegar l’independentisme i fer de les sigles d’ERC un partit de govern. Des de diumenge passat, quantitativament Esquerra Republicana de Catalunya ha retrocedit electoralment dues dècades. Qualitativament tot l’independentisme català ha esdevingut un moviment cívic, popular i que parteix exclusivament de vies pacífiques i democràtiques.

(Autor: Albert Planas i Serra)

dijous, 9 de desembre de 2010

La restitució de les columnes de Puig i Cadafalch.


Barcelona recupera les quatre columnes jòniques de Puig i Cadafalch
.


Retirada de l'aguila franquista del cementiri de Sant Andreu.


L’àguila i l’escut franquista presideixen aquest panteó del cementiri de Sant Andreu de Palomar Foto: FRANCESC MELCION .

"No hi hagut cap comunicat oficial del ministeri de Defensa.Ningú ho ha notificat i ningú s'ha adonat que les desenes d'aguiles del Panteó del Soldat del cementiri de Sant Andreu ja ha marxat de Barcelona."

Informació d'ARA en la seva edició en paper del 9 de desembre del 2010.

Notícies anteriors sobre l'afer:

Les àguiles no marxen del cementiri de Sant Andreu.

Les àguiles no marxen del cementiri de Sant Andreu.

Proposició al plenari de Nou Barris.

Simbologia franquista també a Barcelona.

dissabte, 27 de novembre de 2010

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(17)

Interior de La Farga Lacambra, a les Masies de Voltregà, on s'elabora material de coure. Foto: ARXIU/JOSEP LOSADA.


800 anys de fargues Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca.


Farga catalana.


La Farga Catalana, una tecnologia que cal recordar



La farga catalana


L’última farga catalana


Farga Palau de Ripoll










Enllaç al vídeo: La Farga Catalana
http://www.tv3.cat/videos/216261842

dimecres, 24 de novembre de 2010

Recuperen la bassa de l'antic molí del monestir .



Els treballs de restauració permetran que l'aigua torni a la bassa. Foto: CEA Alt Ter


st. joan abadesses

La bassa del Molí Petit de Sant Joan tornarà a omplir-se.


Aula de Natura i Ecomuseu El Molí Petit



Ecomuseu el Molí Petit


Els 114 molins del Ripollés



Els molins hidràulics fariners de la conca alta dels rius
Siurana i Montsant


ELS MOLINS FARINERS DE L'ANOIA EN ELS
VESSANTS DEL LLOBREGAT I DEL SEGRE


Els Molins fariners de l'Alt Empordà


El molí fariner de Gironella.


Moli fariner de Sant Just Desvern


Associació Valenciana d'Amics dels Molins (AVAM)



Crida a la unitat per la llengua al País Valencià .

Concentració a València a favor del requisit lingüístic Foto: JOSÉ CUÉLLAR.


Escola Valenciana proposa recuperar el consens.


Escola Valenciana


Un nou consens pel valencià.



dimarts, 23 de novembre de 2010

dissabte, 20 de novembre de 2010

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(16)


13.ooo fàbriques,abans de luxe.

Francesc Roca. Professor de politíca ecòmica de la UB

Interior de la joieria Bagués de Barcelona, on es mostren peces de la col·lecció Masriera d'estil modernista. Foto: ARXIU.

cromolitografia


Casa Thomas

Masriera

Eduoard Escarra

Joan Grijalbo

dijous, 11 de novembre de 2010

Vilauba visigòtica.

Les recents excavacions consoliden la part del complex agrícola aixecat després de la vil·la romana.



















Les restes d'època visigòtica. Foto: R. poca visigòtica. Foto: R. E.



















Treballs al Camp de Baix. En aquesta zona situada a la banda de llevant de la carretera, les estructures descobertes pertanyen als segles II i III. Foto: R. E.


























Alguns dels objectes de ceràmica i de restes d'animals desenterrats les últimes setmanes. Foto: R. E.



Camós-Vilauba.

Vilauba Visigoda.

Museu Arqueològic de Banyoles.


Els arqueòlegs intensifiquen la recerca al jaciment de Vilauba per trobar-hi restes de la primera ocupació.

Camós > Vilauba
Camós > Vilauba

Dignifiquen les víctimes del franquisme a Girona.




Diversos familiars de les víctimes passejant pels nous plafons ahir al matí després de l'acte institucional. Foto: D.V.


Instal·len uns plafons amb els noms de les 510 persones que van ser executades en la cruenta postguerra.

Un acte institucional al cementiri vell reconeix les reivindicacions dels familiars


El mur anomenat del cementiri.




Un veí es mira el mur amb els noms dels afusellats durant el franquisme
Foto: D. VILÀ
.